Alguns articles polítics d'Antoni ROVIRA I VIRGILI  (1882-1949)

 Periodista i polític català, militant d'ERC i President del Parlament de Catalunya a l'exili.

La imposició de l'idioma

Cada vegada que les aspiracions nacionalistes catalanes són formulades en un sentit radical, surten de diversos camps objeccions hostils. N'hi ha que no comprenen que els catalans reivindiquin la sobirania de la llengua nativa a Catalunya i demanin per a ella els honors de l'oficialitat, mentre que gairebé tots els diaris barcelonins es publiquen en llengua castellana i els rètols de les tendes i dels comerços apareixen escrits en la mateixa llengua.

La contradicció entre aquests dos fets xoca a primera vista, però té la seva explicació. Es tracta, en veritat, d'una de les conseqüències ineludibles de la imposició de l'idioma escolar. La superficial castellanització lingüística de Catalunya es deu, en primer lloc, a l'acció de l'ensenyament. La llengua escolar és en els nostres temps el més eficaç instrument per a la desnacionalització d'un poble. En temps passats, l'instrument més eficaç fou la colonització agrícola. Però modernament aquesta ha perdut la seva eficàcia desnacionalitzadora, mentre que l'ensenyament ha adquirit, en aquest i en altres terrenys, una importància primordial. Els que llencen a la cara als catalans el contrast que formen la reivindicació dels drets de l'oficialitat de la nostra llengua i l'ús voluntari -aparentment voluntari- d'una llengua aliena només han de pensar en el que passaria a la mateixa Castella si un Estat dominador hi imposés l'ensenyament en un altre idioma. A1 cap d'algunes generacions, es produirien nombrosos i accentuats fenòmens de bilingüisme. No els valdria als castellans ni l'argument dels seixanta o setanta milions d'ànimes que parlen castellà als dos móns.

Que ens deixin, als catalans, la llibertat d'organitzar la nostra ensenyança, i sobretot l'ensenyança primària, fent-ne base la llengua del país, i ja es veurà com dintre de molts pocs decennis s'acaba la paradoxa actual i triomfa amb tota la seva plenitud la sobirania de l'idioma propi. Per això hem dit algunes vegades que nosaltres cediríem un bon grapat de diputats a Corts, diputats provincials i consellers, a can vi que ens reservessin el dret de regir l'ensenyament a Catalunya. Valer-se dels efectes naturals de la imposició de l'idioma com a argument contrari a l'ideal català és un sarcasme.

Precisament aquests efectes de la imposició lingüística constitueixen un argument fortíssim, alhora argument de lògica i argument de dignitat, per reclamar un règim nou que retorni a la llengua catalana els drets i els honors que li han estat violentament arravatats al seu mateix terrer.

La Publicidad (nit), 14-IV-1922

El valor de l’Estatut

            Està anunciada per a avui la votació definitiva del projecte d’Estatut de Catalunya aprovat per les Corts Constituents de la República espanyola. Hom creu que prop de 800 diputats emetran llur vot. D’ací a pocs dies, amb la signatura del president de la República, l’Estatut adquirirà força de llei.

            En aquest moment, és utilíssim, per a la bona orientació de la nostra política nacional, contestar serenament i concretament la pregunta: quin valor té l’Estatut elaborat pel Parlament de Madrid?

            Jo no crec que aquest Estatut sigui una cosa insignificant o menyspreable. Retallat i tot, té un considerable valor. És inferior als programes catalanistes i federalistes. És també inferior en contingut de facultats al projecte de l’any 1919; però és superior a aquest en altres aspectes, especialment per haver-se exclòs del rodatge de l’autonomia el governador general.

            S’ha de tenir en compte, d’altra part, que els programes i els projectes representen un ideal de totalitat o bé una proposta d’un dels litigants, mentre que l’Estatut, tal com queda, serà un text oficial i legal, un resultat i no pas una aspiració. No hem d’oblidar que el projecte d’Estatut de l’any 1919, després de passar pel doble sedàs de la Comissió extraparlamentària, queda moltíssim més retallat del que ho ha estat enguany l’Estatut primitiu. I si, tretze anys enrera, el text del dictamen hagués passat per discussions i votacions parlamentàries, segurament hauria sofert una nova reducció.

            És innegable que hi ha força distància entre el ple ideal del catalanisme i l’Estatut que està a punt d’entrar en vigència. L’Estatut plebiscitat no era tot el nostre ideal, i menys ho és, per tant, l’Estatut aprovat. Una part dels diputats espanyols no han estat prou comprensius, prou lliberals ni prou justos. Així i tot, es igualment innegable que, sota la monarquia, Catalunya no tenia cap possibilitat d’aconseguir un Estatut com el que ha aprovat el Parlament de la República, ni res d’equivalent. Cinc o deu anys enrera, cap català no esperava que l’any 1932 –segon de la segona República espanyola- ens dugués, feta llei, una part tant important del nostre ideal.

            Tots els catalans nacionals senten la coïssor de les restriccions posades al lliure ús de la llengua catalana i a l’ensenyament en català. Tots els catalans nacionals trobaran a mancar facultats de les que constitueixen les nostres reivindicacions. Tots els catalans nacionals lamentaran el control en alguns punts i la intervenció en uns altres. Tots els catalans nacionals veuran amb inquietud que Catalunya no tingui, per al manteniment del que li és reconegut avui, les garanties d’estabilitat que li donaria un regim federalista. Si diguéssim que estem completament satisfets, no solament demostraríem que no posseïm prou fort el sentiment de nació, ans encara vindríem a renunciar per endavant a un futur eixamplament de l’Estatut, eixamplament que el senyor Azaña preveié en un dels seus memorables discursos parlamentaris.

            Dos punts hi ha que han d’ésser el principal objectiu de la nova etapa autonomista: el de la llengua i el de l’ensenyament. Les restriccions relatives a l’ús del català no són, en veritat, ferides greus, però tampoc són simples esgarrinxades. I la subsistència de quasi tot el sistema d’ensenyament castellà a Catalunya és un veritable dolor.

            Hem de treballar, doncs, perquè d’ací a un temps no massa llarg siguin degudament corregides aquestes i altres deficiències. No hem d’oblidar-les. Tampoc no hem de convertir-les en una obsessió que ens privi d’ocupar-nos degudament de la gran feina positiva que en exigiran les diverses facultats de què disposarem. La demostració de la nostra capacitat per a l’autonomia reduïda serà el millor argument pràctic a favor de l’autonomia plena.

            Més val en tot cas, que l’Estatut sigui inferior als catalans que no pas que els catalans siguin inferiors a l’Estatut. L’èxit del nou període en què entra Catalunya depèn per part nostra, de la possessió en grau suficient, d’aquestes dues qualitats: consciència nacional i tacte polític. Pitjors que els Estatuts retallats, són les ànimes retallades.

EL VALOR DE L’ESTATUT Publicat a La Publicitat el 9 de setembre de 1932

L’ànima migpartida

            S’alcen veus per a demanar ala catalans que facin marxa enrera en el camí del recobrament patriòtic. Hem anat massa enllà, diuen. Per fer cada dia més lloc, dins la nostra ànima, al patrimoni catalanesc, molts catalans en foragiten el patriotisme espanyol. I les veus planyívoles ens avisen que això és una desviació i que cal restablir a Catalunya l’ancestral hispanisme, com un complement necessari de la catalanitat.

            Aquesta concepció no és nova. És verament ancestral a Catalunya. És multisecular. Però no s’estén sinó a les generacions que van del segle XVI al XIX. És la concepció de la decadència catalana. Els homes de les primeres promocions renaixentistes encara la duien arrapada a llur ànima contradictòria, mig catalana i mig espanyola.

            Quan Catalunya passava de nació a província, l’ànima de molts catalans deixà de ser enterament catalana i no arribà a ésser del tot espanyola: allò era un crepúscle vespertí. I quan Catalunya començà a recobrar-se, a passar de província a nació, molts catalans que ja s’havien adaptat completament al patriotisme espanyolista, tornaren a fer un lloc dins llur ànima al sentiment català, en coexistència amb el sentiment espanyol: allò era un crepúscle matutí. En l’hora de la posta i en l’hora de l’albada, la claror i la foscor, enemigues, es barregen.

            Si l’ànima dels homes conserva una plena sensibilitat, la barreja de dos patriotismes és dolorosa. Qui té l’ànima migpartida –és a dir, esqueixada- pateix un punyent dolor. I tendeix a la unitat de la pròpia ànima, a la plenitud de la pròpia vida.

            Aquesta tràgica situació espiritual només es comprèn com una transició, com una interinitat. De les dues meitats de l’ànima, l’una triomfa i es fa senyora única, i l’altra s’esborra i es fon. La persistència de les dues mitges ànimes és un cas patològic, és una monstruositat. Prat de la Riba ho va dir així mateix.

            Un home normal i sa d’esperit no pot tenir dues pàtries, en el sentit nacional d’aquest mot. Pot respectar i estimar altres pàtries: pot estimar especialment una comarca o vila de la pàtria seva; pot sentir-se ciutadà de l’ampli món. El patriotisme nacional no és exclusivista en els amors. Però la pàtria, per a cada home, només és una. Cal denunciar la mentida d’aquella comparança que presenta els patriotismes múltiples com uns cercles concèntrics. La pàtria és el centre espiritual de l’home. I els cercles concèntrics tenen, com llur nom ja ens diu, un centre comú.

            L’ànima migpartida és una ànima amb dos centres. Forçosament ha d’estar mancada d’equilibri, de fecunditat i de salut. Híbrida, vacil·lant i contradictòria, està condemnada a la mediocritat o a la nul·litat. I perd la sobirania d’ella mateixa quan admet damunt seu l’existència d’altres sobiranies.

            Tota la feina del catalanisme nacional –que és el catalanisme autèntic- consisteix a restablir en els catalans la unitat de l’ànima catalana, que és una unitat profunda i fecunda.

            Quina estranya, quina folla pretensió, la de voler que els catalans tornin al regionalisme de les dues pàtries! Qui ho diu que hem anat massa enllà? Si encara som en el bon camí!, Si pugem, amb massa lentitut potser, el tram ascensional! Compareu la mitjana d’intensitat del patriotisme català amb la d’altres nacions renaixents, i trobareu que ací estem en dèficit. Els bascos mateixos ens passen davant en aquest punt.

            Revisió? Sí: la de les doctrines mixtes i mistificades, que volen establir convivències imprescindibles i unions obligatòries. Som potser els catalans un poble inferior o maleït, que no pot viure amb la seva ànima sola, amb el seu únic patriotisme nacional, i que ha de demanar als altres que li facin gràcia de caritat d’un bocí de llur ànima i de llur pàtria? El nostre deure és treballar per la plenitud nacional, no aconseguida encara.

            Desviació? La desviació està en el patriotisme doble, en el bilingüisme voluntari o imposat, en l’ànima migpartida. El camí dret és el de la definició de Renan: “Una nació és una ànima, una unitat espiritual”. Catalunya és, i ha d’ésser cada dia més, una ànima, una llengua i una pàtria. Una nació amiga i companya d’altres nacions, però no pas serventa de cap. Una nació lliure entre les nacions iguals.

L’ÀNIMA MIGPARTIDA Publicat a L’Humanitat el 25 de setembre de 1934

Federació de nacionalitats

Som en el bon camí. Les cartes polítiques que ahir publicava La Humanitat, a propòsit del Front autonomista dins la República, tenen una gran trascendència. A través de les reixes del presidi, aquestes cartes venen a marcar amb fort relleu un dels aspectes essencials de la present hora. Lluís Companys ha contestat tant cordialment i tant encertadament com calia la iniciativa de l’Esquerra Valenciana i del Partit Galleguista per tal d’anar a una acció conjunta de tots els nacionalismes històrics  hispànics, que encaminin la República autèntica cap a una estructura federativa de l’Estat.

El front autonomista ha de completar el Front esquerrista. Nosaltres, catalans nacionals i homes d’esquerra, hem de fer alhora el doble esforç. No ens podria plaure mai una República unitària, per avançada que fos. Quan l’unitarisme significa, com és el cas d’Espanya, un fet de dominació, un ofegament de personalitats nacionals, distintes i caracteritzades, ha d’ésser trencat en nom del més nobles principis de la llibertat humana.

Reaccionaris i unitaris són, tot d’una peça, els nostres implacables enemics. Liberals i autonomistes havem d’ésser nosaltres. El nostre Estat peninsular, l’Estat al qual podrem estimar sense reserves i servir sense destorbs, ha d’ésser l’Estat republicà i autonomista alhora, dins el qual visquin els homes i els pobles amb llibertat plena i amb drets iguals.

L’Estat republicà ha d’esdevenir un Estat federatiu. Però qui ha de federar-se? Quins han de d’ésser els membres de la futura Federació peninsular?

En les dues cartes que han anat i vingut a través de les reixes del presidi, es parla repetidament de nacionalitats. Som ja una mica lluny d’aquell federalisme regionalista que establia a priori tota una llarga llista de regions. Molt més lluny som encara d’aquell altre federalisme provincialista, avui mort del tot, que convertia en estats de la Federació les quaranta-nou províncies sortides de la divisió administrativa feta per decret l’any 1833.

Federació vol dir pacte, vol dir acord de voluntats. I no hi ha voluntat on no hi ha personalitat. Quina personalitat i quina voluntat tenen moltes de les anomenades regions?

A la Península no hi ha quaranta-nou o cinquanta personalitats de poble. No n’hi ha tampoc catorze o quinze. Hi ha, tot plegat, quatre personalitats, quatre pobles amb caràcter propi, quatre nacions. Una nació a l’oest, que és Galícia; una altra al mig, que és Castella; una altra al nord, que és el País Basc; una altra a l’est, que és Catalunya, la Catalunya major, formada per totes les terres on és parlada la llengua única dels catalans.

Aquest és l’ideal nostre. Aquest és, en el terreny autonomista, la finalitat última. No exigim que s’hi arribi tot seguit. No volem violentar la voluntat dels homes ni el descabdellament evolutiu de les realitats últimes per a imposar la Federació de les quatre nacions. Respectem la fase actual del valencianisme i del mallorquinisme. No pretenem que la unitat política pancatalana es faci prematurament ni per força.

Al costat de la Catalunya estricta, gaudiran la Catalunya del sud i la Catalunya insular de totes les llibertats autonòmiques que elles vulguin dins el sistema federatiu. I la unitat nacional del vell Principat, del País Valencià i de les Illes, viva en la terra profunda de la raça perenne, tornarà a aparèixer a la vista de tothom, dels propis i dels estranys, i portarà, en un dia gloriós per a tots, a la superior unitat política.

Mentrestant cal que lluitin i treballin alhora, dins la República democràtica, tots els homes de la llibertat i tots els pobles amb voluntat d’ésser lliures. Front esquerrista i Front autonomista. Ací tenim el bon camí, el camí de victòria, assenyalat a través de les reixes del presidi.

FEDERACIÓ DE NACIONALITATS Publicat a La Humanitat el 22 de desembre de 1935