I de sobte la grisor s'apodera del present d'un mateix, sense deixar de fer acte de presència, i els dies es tornen inútils, l'esforç del passat sembla no haver servit de res i les ganes de tirar endavant trontollen, com el caminar per aquells ponts de fusta visualment tant insegurs. I cal recomençar, tornar-hi, deixar de banda tot allò que no ens deixa avançar de forma correcte, això si, sent molt conscients de que el futur està per escriure, i que en les nostres mans està el camí que anirem llaurant. És el conte de la vida, de l'existència de nosaltres com a éssers humans, del sentiments, de les pors, de les ferides mai tancades, i de tot el que ens envolta. Perquè pot ser que ens quedem estancats, un cop, i un altre, però ha de sorgir quelcom de dins nostre que ens doni aquella empenteta, aquella espurna d’il•lusió que ens reneix, no de forma cíclica, sinó de forma espiritual. I és cert, que els anys han anat passant, entre petites victòries i derrotes, entre dolor i felicitat, a vegades fins i tot, massa a prop de l'abisme, però almenys, amb la satisfacció de poder dir que he fet el que he pogut. De fet ja ho diuen, el que fa el que pot, no està obligat a més.
I ens anem fent grans, potser, conservant de forma indeguda, aquella essència d'infant inconscient, irresponsable, i juganer, que només viu de cara a l'oci. I són molts, els que s’han omplert la boca criticant-te, jutjant allò que mai han viscut, o simplement valorant fets des de una única visió, deixant de banda, i refusant, el fet de parar-se a entendre’t.
Les festes de Nadal no són més que un túnel fosc, allà on els records dels que mai més tornaran es fan més presents que mai. Hi ha aquell que n'intenta passar, aixoplugant-se en l'alcohol, o els porros, però tard o d'hora aquell sentiment, o aquella no presència toquen, i encara més endins, en el subjecte en si. Continua amb aquell que està trist, que l'absència el mata, i l'amargura recórrer els seus pensaments, i amb mala fe, o sense, els hi fa pagar als seus éssers més propers. Posi, exemples o no, sens dubte, el Nadal, té dues cares, independentment de la mentida que amagui. La cara de la felicitat, i la cara de l’amargor, barrejat amb dosis de record traumàtic, en aquest últim.
La felicitat en aquestes dates, recau en aquelles persones que la vida els hi somriu, que no tenen problemes, i que les absències si es que n’hi ha, ja han estat cicatritzades.
També en els nens, aquells que viuen el Nadal i els Reis, de forma màgica, que dispara la seva imaginació i els omple de somriures i felicitat.
No és ser molt crític, més aviat, molt realista, si afirmem que el Nadal és una mentida de la societat de consum, una invenció del capitalisme per augmentar de forma desmesurada el consum, i en conseqüència, aconseguir que sigui “l’agost” de totes les grans empreses, multinacionals o petits comerciants. Hi ha molta gent actualment, que és totalment atea, és a dir que no creu amb cap religió. Com bé és sabut, el Nadal és una festa religiosa, una festa basada en una mentida històrica, com és la Bíblia. Per tant, celebrar el dia de Nadal crec que és força hipòcrita. De fet, tampoc és estrany, vivim en una societat molt hipòcrita i falsa.
Curiosament, la majoria de fets relatats en la magnífica novel•la de la Bíblia, són científicament impossibles. La resurrecció de Jesús és la mentida més extesa per tot el món occidental, en tota la seva història.
I ja acabant perquè me n’he anat d’un tema a l’altre, ara tocarà cremar tot el menjar i l’alcohol ingerit aquests dies, i es que a principis de Gener, costa força tornar a començar.
