dimarts, 19 de novembre del 2013

Entrevista a Gerard López, nou seleccionador català

Entrevista Gerard López publicada revista Gol Esports num.desembre 2013

“La selecció catalana seria protagonista a nivell mundial per la qualitat dels seus futbolistes”




Gerard López és un dels vallesans més mediàtics de l’última dècada. Exfutbolista del Barça, el València i el Girona, entre altres clubs, des de fa un any i mig és comentarista tècnic en els partits del Barça a TV3 i des del passat mes d’octubre és el nou seleccionador català de futbol. Repassem la seva carrera futbolística i parlem sobre el seu nou càrrec, un gran repte al capdavant de la selecció catalana, que tindrà el seu tret de sortida el proper 30 de desembre, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, davant la selecció de Cap Verd.

Dirigint la selecció catalana debutes com a entrenador, un càrrec que mai havia tingut tanta significació simbòlica com ara. Com afrontes aquest gran repte?

Sobretot il·lusionat. Sóc molt conscient que és un moment especial pel que significa a la nostra terra la selecció catalana i per tot el que els catalans podem fer i aconseguir. Em sento molt privilegiat de ser el seleccionador nacional en aquesta època. Intentaré que la selecció arribi a tenir repercussió a nivell Mundial i pugui comptar amb els millors jugadors.

Què és el que més et motiva de ser seleccionador tenint en compte que a hores d’ara la selecció catalana no pot competir oficialment?

El que més em motiva és poder ajuntar uns quants jugadors, encara que sigui per un partit, que segurament si la selecció fos oficial serien capaços de competir a un gran nivell en qualsevol competició  internacional. Estic segur que podríem ser competitius en un Mundial, una Eurocopa o en qualsevol competició. A la selecció tenim campions del món i jugadors de molt nivell.

Tenint en compte la qualitat col·lectiva que la selecció podria assolir, és una llàstima que només jugui un amistós a l’any. Creus que podrà competir en competició oficial algun dia?
Seria una selecció molt competitiva i se la tindria en compte. No seria una selecció passatgera, seria protagonista a nivell mundial per la qualitat dels nostres futbolistes. Molts d’ells formen part de la selecció espanyola i molts d’ells són titulars a Primera Divisió i en moltes lligues estrangeres. Tant de bo la feina de les Plataformes Esportives Catalanes, de les Federacions  i dels polítics tregui els seus fruits i d’aquí un temps podem parlar de quelcom més que d’un sol partit a l’any. Realment nosaltres, els entrenadors, com també els jugadors, poc més hi podem fer, simplement acudir a la cita amb la màxima il·lusió i predisposició possible.

Què et sembla la selecció de Cap Verd, proper rival de la Selecció en el teu debut?

És una bona selecció. Jo he sigut dels que he apostat més perquè siguin el nostre rival. Hi ha diferents condicionants. Per una banda, el partit és el dia 30, proper a fi d’any, no és data oficial FIFA i per tant moltes seleccions no tenen predisposició. Per altra banda, la Federació no pot fer una inversió gegantesca com ja va passar amb el Brasil o l’Argentina. Així, un cop vaig tenir 5 seleccions sobre la taula no vaig tenir cap dubte de triar Cap Verd, em semblava la més atractiva. De fet,  s’havia classificat pel Mundial però va quedar fora per alineació indeguda; cal tenir en compte que és la numero 42 FIFA, està per davant de seleccions com Japó o Paraguai, i que fan un futbol atractiu i estan il·lusionats per jugar contra Catalunya.

 Ja tens clara la llista de jugadors que convocaràs pel partit del 30 de desembre? Tens previst convocar algun jugador de la selecció catalana amateur que va arribar a la final de la Copa Regions UEFA?

Tinc un gran maldecap a l’hora de posar-me a fer la llista de convocats. En la primera preselecció van sortir 45 jugadors a nivell professional, podríem fer dos o tres seleccions competitives. Tinc clar els jugadors que vindran,  i crec que és molt important que puguin venir els jugadors del Barça i de l’Espanyol. A mi m’agradaria poder convocar algun futbolista de la selecció amateur, però és complicat perquè s’haurà de quedar gent fora de Primera Divisió i tampoc seria just.

“Tinc un gran maldecap a l’hora de posar-me a fer la llista de convocats. En la primera preselecció van sortir 45 jugadors a nivell professional, podríem fer dos o tres seleccions competitives”

Creus que els esportistes catalans s’haurien d’implicar més per què es reconegués la selecció catalana?
Jo crec que ells ja fan molt venint el dia 30 amb tota la il·lusió, realment poc més poden fer. Als jugadors no els hi puc demanar més que vinguin a jugar i a competir. No és un partit oficial i poden tenir lesions i crec que s’ha d’estar molt agraït que acudeixin a la cita. Si algun dia tenen la llibertat de poder elegir amb la selecció que volen jugar ja es posicionaran d’alguna manera.

Ser seleccionador català et pot obrir les portes a entrenar altres clubs. Et veus a la banqueta d’algun equip en un futur?
De moment no m’ho plantejo. Estic content amb la meva tasca de comentarista a TV3. Sóc feliç i estic on volia estar. Estic vinculat al món del futbol amb la meva feina a la televisió i sent seleccionador català, així que a hores d’ara poc més puc demanar.

L’estiu del 2000 vas disputar L’Eurocopa d’Holanda i Bèlgica amb la selecció espanyola. Si la selecció catalana hagués sigut oficial i t’hagués convocat, quin combinat haguessis triat?

No ho sé, no he tingut mai la possibilitat de poder triar. He de reconèixer que quan vaig debutar amb la selecció espanyola va ser una il·lusió molt gran. És el màxim que hi ha per un futbolista competir en tornejos internacionals. Clar que si hagués tingut la oportunitat de jugar amb Catalunya hagués decidit. Això sí, tant de bo algun dia els jugadors catalans puguin competir de forma oficial.

Vas arribar a Can Barça amb només 11 anys procedent del Granollers. Després de passar per les categories inferiors, una gran temporada amb el Barça B et va permetre fitxar pel València de Jorge Valdano, amb només 17 anys i amb l’etiqueta de “El nou Guardiola”. Quin record tens del teu debut com a professional amb el conjunt valencià? I del tècnic argentí?

En tinc un record molt bo. Vaig tenir molta sort de gaudir d’una formació molt bona tant a Granollers com a les categories inferiors del Barça i això em va permetre tenir els fonaments adequats quan vaig fer el pas a professional. Valdano em va ajudar molt i en vaig aprendre molt d’ell, va ser l’entrenador que em va permetre fer el pas del futbol base al futbol professional. La meva irrupció va ser molt forta; sens dubte, dels 18 als 22 anys van ser els millors anys de la meva carrera.

“Vaig tenir molta sort de gaudir d’una formació molt bona tant a Granollers com a les categories inferiors del Barça i això em va permetre tenir els fonaments adequats quan vaig fer el pas a professional”

Després de tres temporades al València, una cedit a l’Alabès, el Barça et va “recuperar” pagant 3.400 milions de les antigues pessetes, en una de les èpoques més convulses de l’entitat. Com recordes aquella etapa?

Vaig dir que no a moltes ofertes per tornar al Barça. La llàstima es que ni per mi ni pel club van ser anys bons. Vaig complir el somni de jugar al Barça però el fet d’haver-hi estat cinc anys i no haver pogut guanyar quasi cap títol va ser com una espineta que tinc clavada. Val a dir, però, que l’últim any com a blaugrana vam guanyar la lliga.

Vas deixar enrere 5 temporades a Can Barça i vas fitxar pel Mònaco. Com definiries els teus dos anys al principat?

Van ser dos anys difícils. Primer vaig començar molt bé, jugant partits i marcant gols, amb Didier Deschamps a la banqueta, que havia estat el meu principal avalador, però al mes de novembre em vaig lesionar al tendó d’Aquil·les, que era la pitjor lesió que havia patit en la meva carrera. L’any següent vaig patir una desgràcia personal que va ser la mort del meu germà. A partir d’aquí les meves prioritats van canviar i vaig demanar al Mònaco la rescissió del contracte perquè volia tornar a prop de casa i estar amb la família.

Després d’una temporada al Recreativo de Huelva on no vas gaudir de gaires minuts, vas passar mig en blanc fins que et va fitxar el Girona. Què destacaries de l’etapa al club gironí?

Vaig començar amb mal peu a Girona, concretament amb una lesió, tot i que quan em vaig recuperar vaig fer bons partits. Tinc un bon record de l’època de Narcís Julià i Javier Salamero, però el que realment vull oblidar és l’última temporada amb Raúl Agné a la banqueta perquè va ser molt injust amb mi. Quan vaig saber que continuaria entrenant una temporada més vaig decidir deixar-ho. Jo tenia molt clar el meu rol al Girona: era el capità, intentava ajudar els joves, intentava fer pinya al vestidor i intentava treballar per jugar cada setmana, però Agné no ho veia així i vaig decidir posar punt i final a la meva etapa al club gironí.

Així, amb 32 anys, després de dues temporades casi en blanc, vas decidir penjar les botes. Què et va portar a prendre aquesta decisió?

L’última temporada a Girona vaig perdre la il·lusió per seguir jugant. Quan el club va fitxar Raúl Agné de seguida em vaig adonar que no comptava amb mi. Encara que entrenés fort i donés el millor de mi mateix no em tenia en compte i això, setmana rere setmana, em va cremar molt. Vaig parlar amb el club perquè tenia un altre any de contracte i entre les dues parts vam decidir rescindir-lo. Realment, el senyor Agné em va treure molta energia i vaig perdre totes les ganes de seguir jugant a futbol.

 “L’últim any a Girona vaig perdre la il·lusió per seguir jugant. Quan el club va fitxar Raúl Agné de seguida em vaig adonar que no comptava amb mi. Encara que entrenés fort i donés el millor de mi mateix no em tenia en compte”


Has pensat mai seguir jugant en categories més baixes? Per exemple al Granollers de la teva ciutat natal podries ser un reforç de luxe...

No, mai m’ho he plantejat, la meva etapa com a jugador ja va acabar. Per entrenar o ajudar-los en el que sigui sí però jugar ja no. Tots tenim un rol i un dia de dir adéu i jo tenia molt clar que volia viure d’una altre manera les coses. El que està clar és que sempre col·laboraré amb l’Esport Club amb tot el que em demanin.

Segueixes habitualment la trajectòria de l’equip de Raúl Matito a Primera Catalana?

Els segueixo des de fa anys. Tenen un bon equip i han fet bons fitxatges a la part ofensiva com el Masip i el Diego. Com sabeu, tinc bons amics a la plantilla i sempre que puc els vaig a veure tant a Granollers com a fora. Aviam si segueixen amb aquesta bona dinàmica i poden acabar la temporada a la part alta i, de pas, tenir la opció de tornar l’Esport Club al lloc que li toca, a la Tercera Divisió.

Amb una trajectòria professional de 15 anys a les esquenes, amb quin equip creus que vas assolir la plenitud esportiva? En quin equip vas gaudir més jugant a futbol?

La segona temporada amb el València va ser la més productiva a nivell personal i quan més vaig poder explotar les meves virtuts. Vaig arribar-hi de la mà de Jorge Valdano però va ser destituït i van fitxar Héctor Cúper que va saber com explotar al màxim les nostres qualitats. Ens vam ajuntar una sèrie de jugadors boníssims com Farinós, Mendieta, “Piojo” López i Kily González, que vam fer del conjunt valencià un equip potentíssim. De fet, vam arribar a la final de la Champions, tot i que el Madrid ens va tombar. Aquella per mi va ser la millor època com a futbolista.

Quin va ser l’entrenador que més et va marcar en la teva carrera esportiva? I amb quin vas aprendre més?      
     
Cal dir que en el futbol professional no tens tanta captació de coneixements com en el futbol base. Jo tinc molt bons records del Ramonet, a l’època del Granollers, i del Joan Vilà i del Joan Martínez Vilaseca, a l’època del Barça. A nivell professional he d’estar molt agraït a molts entrenadors per la confiança que em van donar durant la meva carrera: Juande Ramos, Jorge Valdano, Mané,  Hector Cúper, Serra Ferrer, Rexach, Rikjaard, Narcís Julià, Salamero i també Iñaki Saez, a la selecció espanyola sub-21, i a Camacho, amb l’absoluta. He tingut la sort de tenir grans entrenadors i poder aprendre una mica de cada un d’ells.

“La segona temporada amb el València va ser la més productiva a nivell personal gràcies a Hector Cúper que va saber explotar al màxim les meves virtuts”

Un cop deixes el futbol professional fitxes per TVE per comentar els partits de Champions. Com va ser aquell inici com a periodista?

Van contactar amb mi varies televisions i ràdios per incorporar-me, entre elles Televisió Espanyola, que era la més potent. Per una banda em vaig treure el carnet d’entrenador i per l’altre vaig voler seguir vinculat al món del futbol, en aquest cas participant en els mitjans de comunicació. En aquesta nova faceta de periodista podia aplicar els coneixements que havia anat adquirint durant la carrera i fer valdre, d’alguna manera, la meva experiència sobre els terrenys de joc.

El setembre de l’any passat TV3 t’ofereix la possibilitat de substituir “Pichi” Alonso com a comentarista tècnic en els partits del Barça acompanyant el Bernat Soler. Com vas viure aquell repte? 
Per mi “Pichi” Alonso havia estat un gran referent durant molts anys i està clar que no era fàcil substituir-lo. Em van contactar i van decidir que el més capacitat per fer la seva feina era jo i vaig estar molt orgullós de poder-ho fer. Va ser a finals d’agost i vaig debutar quan la lliga ja havia començat.

Estic molt content de poder seguir vinculat a l’actualitat del Barça i del futbol català des de TV3. Amb el Bernat Soler vam tenir molt “feeling” des de l’inici i això es nota en els directes”.


Quin balanç fas d’aquest primer any i mig com a periodista esportiu a TV3?

Molt bo. La veritat és que estic molt content perquè em permet seguir vinculat a l’actualitat del Barça i del futbol català i em permet poder transmetreu a tota la gent que ens veu. A més, estic rodejat de grans professionals com el Joan Maria Puig, el Xavi Valls, el Jordi Grau i sobretot el Bernat Soler. Per sort amb el Bernat hem tingut molt “feeling” des del primer dia i això s’ha traslladat als programes i a les retransmissions. En definitiva, estic molt a gust a Esports de TV3 i haig de dir que m’han ajudat molt a que la meva adaptació hagi estat tan ràpida.

Futbolista, comentarista tècnic, ara entrenador. Et veurem en alguna faceta més de cara al futur?
De moment ja n’hi ha prou (riu). A la vida s’ha d’intentar estar el màxim actiu possible però sobretot posar-hi tot l’esforç i les ganes perquè surti bé. Per exemple, quan se’m va plantejar el tema de la selecció, si jo no hagués tingut la disponibilitat, ni les ganes de fer més coses, a part del partit de Nadal, hagués dit que no. Vaig ser jo el que li vaig dir al president de la Federació que m’agradaria col·laborar de forma més extensa de manera que el futbol base, la selecció i el futbol amateur també puguin créixer. Crec que totes les coses que fem han de tenir la màxima implicació per part nostra perquè surtin bé i això és el que intento fer i seguiré fent.



dimarts, 5 de novembre del 2013

L’assassinat del president del Barça Josep Sunyol per tropes franquistes

El president del Barça Josep Sunyol va ser assassinat per tropes franquistes

  Publicat: 6 agost 2011

El 6 d’agost del 1936, ens els primers dies de la Guerra Cívil, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, va ser assassinat per les tropes franquistes a les rodalies de Madrid

Josep Sunyol ha passat a la història del Barça com el ‘president màrtir’ a causa de la seva tràgica mort
Josep Sunyol i Garriga és un dels milers de catalans que van perdre la vida durant la Guerra Cívil. Sunyol era un personatge molt polifacètic i un dels polítics i dirigents esportius més estimats del país. Era molt present en la vida esportiva, editorial i política catalana. De fet, en els anys de la República va assolir molta notorietat gràcies a la seva activitat política a les files d’ERC, on va ser diputat a Madrid, el 1933 i el 1936. Sentia una gran admiració pel President Francesc Macià i quan l’any 1931 va tornar de l’exili, va ser ell l’encarregat de preparar la seva benvinguda. L’octubre de 1934, quan Lluís Companys va declarar l’Estat Català, Sunyol es va salvar d’anar a la presó perquè en aquell moment no era al país. Quan va tornar va organitzar una campanya per alliberar autoritats i polítics catalans empresonats pel govern de la República. Així, Sunyol va ser un polític molt compromès i va apostar sense embuts per un catalanisme popular i desacomplexat.
La política va ser una de les seves grans dedicacions, seguida del periodisme, concretament, el periodisme esportiu. Va ser l’impulsor i propietari del setmanari “la Rambla”, una publicació que va néixer el 10 de Febrer del 1930 amb la intenció de treballar per Catalunya a través d’un mitjà que informés de política i fés vibrar els apassionats de l’esport, especialment del futbol. En aquesta faceta periodística Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. El lema del setmanari “Esport i Ciutadania”, resumeix a la perfecció la seva voluntat de millorar la societat a través d’un ideal democràtic del poble i de l’esport. L’últim article que va publicar va ser el juliol del 1936, setmanes abans de ser assassinat, on reafirmava els seus principis de llibertat i democràcia social.
Tot i la seva joventut -només tenia 30 anys quan va iniciar la seva trajectòria com a directiu del Barça, l’any 1928-, Sunyol va aconseguir ser molt respectat per tot el barcelonisme. Va assolir la presidència del FC Barcelona en un dels moments més difícils de la història de l’entitat, l’any 1935, en l’anomenat Bienni Negre, quan els membres de la Generalitat van ser empresonats pels fets d’octubre en què Lluís Companys havia proclamat l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.
Sunyol amb Lluís Companys a la llotja presidencial del camp de les Corts // FCB
Així, el 27 de juliol de 1935 va ser elegit president del FC Barcelona gràcies a la confiança dels socis que el van veure capaç de redreçar la complicada situació econòmica del club. Les figures d’Esteve Sala, expresident de l’entitat i tresorer en l’etapa de Sunyol, i del comptable Francesc Xavier Casals, van ser claus perquè el club finalitzés la temporada amb un superàvit força considerable. El primer any de Sunyol al capdavant de l’entitat va servir per refer l’aspecte econòmic del club però també per revifar l’aspecte esportiu: l’equip es va proclamar campió de Catalunya i va quedar cinquè a la lliga, després de dues temporades força dolentes. A més, va arribar a la final de la Copa del Rei contra el Real Madrid . Tot i perdre-la, amb una actuació memorable del porter blanc, Ricardo Zamora, els blaugrana van donar molta bona imatge i van demostrar ser un equip altament competitiu. L’últim acte que es va celebrar amb Sunyol com a president va ser el 31 de juliol de 1936, quan la junta directiva va decidir suspendre nous contractes de jugadors però mantenir les activitats del club amb tota la normalitat que fos possible.
Comença la guerra cívil
La temporada acabava amb derrota però amb molt bon sabor de boca i molt pocs podien imaginar l’aixecament militar que es produiria tant sols un més després, el 18 de juliol. El Barça no va ser aliè a l’esclat de la Guerra Cívil i per exemple, el que havia estat l’estrella de l’equip aquella temporada, l’uruguaià Enrique Fernàndez, ja no va tornar a Catalunya. Alguns dels jugadors catalans de l’equip es van exiliar a França (Balmanya i Escolà) o a Mèxic (Martí Ventolrà).
El fet més tràgic per l’entitat, però, es va produir poques setmanes després de l’aixecament militar. A causa de les seves activitats polítiques, el president blaugrana va anar a visitar les tropes republicanes a Madrid, però amb tanta mala fortuna, que el seu cotxe va entrar en una zona controlada per l’exèrcit franquista, a la Serra madrilenya de Guadarrama. Josep Sunyol va ser identificat i detingut, juntament amb el periodista Ventura Virgili, el conductor del cotxe i un tinent republicà, i sense judici previ, ell i els seus acompanyants van ser afusellats. El quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a A Coruña encara recorda tal brutalitat. Després d’uns dies d’incertesa, el 9 d’agost, el diari “La Rambla” va publicar la notícia. La seva mort va causar una gran commoció en tots els àmbits de la societat i va oferir un mirall a la població del que serien les barbaries franquistes.
Des del club, se li va fer un homenatge pòstum: entre el 16 de novembre del 1937 i el 17 de gener del 1939 la junta directiva barcelonista va decidir considerar Josep Sunyol com a president absent del FC Barcelona. L’afusellament del President del Barça va ser el preludi de l’època més difícil de la història de l’entitat catalana.
La seva figura no va ser recordada fins 60 anys després. El 1996 es va col·locar una làpida en la seva memòria al lloc on va ser assassinat i també és va col·locar una placa commemorativa just davant del local on havia regentat el seu setmanari: “La Rambla”. A més, aquell mateix any, Josep Maria Solè i Sabaté, Carles Llorens i Antoni Strubell, van escriure un llibre per recuperar la seva memòria: “Sunyol, l’altre president afusellat”.
75 anys després, la seva memòria segueix viva…

La FIFA es va rendir al Barça de Messi i Guardiola un 9 de gener del 2012

La FIFA es rendeix al Barça de Messi i Guardiola

  Publicat: 9 gener 2012

Leo Messi ha guanyat la Pilota d’Or per tercera vegada consecutiva, Josep Guardiola ha estat nombrat millor entrenador de l’any i fins a cinc jugadors blaugrana han format part de l’onze ideal del màxim organisme del futbol internacional


Messi ha aconseguit igualar els tres guardons consecutius de Michel Platini // FCB
Leo Messi ha entrat al club dels jugadors més llegendaris de la història del futbol. Aquesta tarda a la gala de la FIFA que s’ha celebrat a Zurich, l’argentí ha estat guardonat amb la Pilota d’Or per tercer any consecutiu, una fita que fins avui només havia aconseguit l’actual president de la UEFA, l’exfutbolista Michel Platini. El francès, però, va aconseguir el darrer guardó quan tenia 30 anys, així que és probable que Leo Messi -només en té 24- el superi en les properes temporades. Messi també ha igualat Johan Cruyff i Marco Van Basten, els quals van aconseguir tres Pilotes d’Or cada un d’ells. En qualsevol cas, les votacions d’enguany han estat així: Messi (47,88%), Cristiano (21,6%) i Xavi (9,23%).

“Sense la teva ajuda jo no seria aquí”

Tot i quedar tercer, l’altre triomfador de la nit ha estat Xavi Hernández i és que ja és el quart cop consecutiu que el català és escollit entre els tres millors jugadors del món. Així ho ha recordat Leo Messi al rebre el guardó, que li ha volgut dedicar al seu amic i company d’equip: ”Aquesta Pilota d’Or també és teva. Sense la teva ajuda jo no seria aquí”, ha declarat l’argentí.

Cinc blaugranes a l’onze ideal 

El primer premi que s’ha entregat durant la gala ha estat múltiple: l’onze ideal seleccionat per la FIFA, en el qual només hi ha hagut jugadors de tres equips diferents, tots ells europeus. El Barça ha estat el gran triomfador amb cinc jugadors, dels quals dos catalans: Piqué, Xavi, Alves, Iniesta i Messi. El Real Madrid ha tingut quatre jugadors en l’onze: Casillas, Sergio Ramos, Xabi Alonso i Cristiano Ronaldo, tot i que no han pogut recollir el premi ja que amb l’excusa del partit que disputen demà a Màlaga no han assistit a la gala. Per últim, el Manchester ha tingut dos representants: Nemanja Vidic i Wayne Rooney.

Josep Guardiola, millor entrenador del 2011


Guardiola ha rebut per primer vegada el guardó de la FIFA com a millor entrenador del món // FCB
El de Santpedor ha estat guardonat per primer cop com el millor entrenador de l’any amb un 41,92% dels vots. Com la Pilota d’Or, aquest premi també el trien periodistes, seleccionadors i capitans de seleccions. Guardiola ha dedicat el premi als dos altres aspirants: Jose Mourinho que ha tingut un 12,3% dels vots i Alex Ferguson amb el 15,8%, però també “a tots els entrenadors que estimen aquest esport i a totes les persones que han treballat durant més de 100 anys al Barça per fer-lo un dels millors clubs de la història”. Per últim, Guardiola ha sorprès tothom en la part final del seu discurs dedicant també el guardó a Tito Vilanova en català: “Vull dedicar aquest títol a Tito Vilanova, el meu amic, el meu assistent, que tot i que darrerament no està al meu costat, sempre hi és. Aquest premi va per tu, noi”.
Per altra banda, el guanyador del Premi Puskas al millor gol ha estat pel brasiler Neymar que ha superat així els altres nominats: Leo Messi i Wayne Rooney. Tot i no guanyar el premi a millor entrenador, Alex Ferguson ha rebut el premi Presidencial per la seva brillant trajectòria professional.

El futbol nipó d’enhorabona

El Japó ha tingut un cert protagonisme durant la gala i és que la migcampista Homare Sawa ha estat escollida millor jugadora de l’any 2011, Norio Sasaki millor entrenador femení i l’Associació de Futbol Japonés ha guanyat el premi FIFA Fair Play. De fet, els dos primers premis no són d’estranyar ja que la selecció nipona femenina va guanyar el Mundial el passat mes de juliol a Alemanya.

Entrevista Héctor Moreno publicada a lajornada.cat (20/12/2012)

Héctor Moreno: “L’objectiu aquesta temporada és aconseguir la permanència”


  Publicat: 20 desembre 2012

Entrevista a Héctor Moreno, jugador de la Unió Esportiva Vic

El d'Aiguafreda compleix la seva tercera temporada al Vic // JORDI CUTRINA
El d’Aiguafreda compleix la seva tercera temporada al Vic // JORDI CUTRINA

Fa una tarda molt gèlida a la capital d’Osona. La Unió Esportiva Vic acaba de perdre contra el líder, l’Olot, en un partit en el qual els vigatans han fallat un penal i ho han acabat pagant molt car. Pocs minuts després del xiulet final i després d’haver jugat els últims 13 minuts de l’encontre, l’Héctor  em convida a entrar a les entranyes del Municipal. (Aiguafreda, 1986). Estudiant d’INEF i una de les peces claus de la Unió Esportiva Vic, la seva posició al terreny de joc va en concordança amb el seu esperit guerrer. Rebel, potent i fidel destructor de joc, és el punt d’unió necessari en cada equip entre la defensa i el mig del camp

Vas començar a donar cops a la pilota a l’Aiguafreda i després de jugar tres temporades al club del poble veí, el Centelles, vas marxar a formar-te primer al Granollers i després al Badalona. La primera experiència lluny de casa, com  la recordes?
Sí, vaig estar a l’Aiguafreda fins a l’edat d’aleví i com que no vam poder fer equip vaig marxar al Centelles. Ja en etapa juvenil vaig passar al Granollers, que m’hi vaig estar dos anys i després vaig fer l’últim any de juvenil amb el Badalona. Posteriorment vaig passar a jugar amb el filial del Badalona a Primera Catalana i l’any abans de tornar a aterrar a Aiguafreda vaig jugar amb el Vilassar. Amb el Badalona, però, va ser com la clausura de l’etapa més important perquè vaig aprendre molt sobretot a la Divisió d’Honor de juvenils i posteriorment a Primera Catalana amb el filial dels badalonins.
Després de tants anys jugant lluny d’Osona, què et va fer tornar a la Unió Esportiva Aiguafreda?
Era un projecte molt maco que acumulava molta gent de la comarca i, a més, funcionava a la perfecció perquè no paraven d’aconseguir ascensos. Últimament havia jugat més a la zona del Vallès i  volia tornar a casa amb la gent d’aquí i conèixer una mica la dinàmica de futbol que tenia Osona en aquella època. Recordo les bones vibracions que teníem amb tot l’equip tècnic i els jugadors i el feeling que vam aconseguir. Que un poble de menys de 3.000 habitants com Aiguafreda aconseguís pujar el seu equip a Tercera Divisió va ser una gesta molt important.
APUNT La Unió Esportiva Aiguafreda, el club de futbol d’un poble de 2.500 habitants, situat a la frontera entre el Vallès Oriental i Osona, va aconseguir la gesta d’ascendir 5 divisions en només 6 anys, de Tercera Regional a Tercera Divisió, però un cop a Tercera no va poder assolir el cost i es va fusionar amb la Unió Esportiva Vic. La filosofia del conjunt era fer un equip amb els millors jugadors de la comarca d’Osona.
Fa tres anys vas arribar al Vic procedent de l’Aiguafreda després que els dos clubs es fusionessin, com vas viure aquell canvi?
Ho vaig viure de manera nostàlgica ja que sent nat a Aiguafreda sempre vols que l’equip del teu poble estigui al màxim amunt possible. Però també amb molta il·lusió ja que si a algun lloc havia de finalitzar aquell projecte d’unir els millors jugadors d’Osona havia de ser a Vic, la capital.

  Si a algun lloc havia de finalitzar aquell projecte d’unir els millors jugadors d’Osona havia de ser a Vic, la capital 

Els dos clubs es van fusionar però l’entrenador que es va quedar amb el Vic va ser Pere Vila, que ja l’havies tingut els dos anys anteriors amb l’Aiguafreda. Després de 5 anys de coneixe’l àmpliament, com el definiries com a tècnic?
És un entrenador que busca el créixer, a nivell personal i futbolístic, i que busca que tots els seus jugadors entrin en una dinàmica d’ascens, de sumar, d’evolucionar; no en té mai prou, sempre vol una passa més, és exigent molt exigent i a l’hora molt expressiu amb la gent que té sota les seves ordres.
Quin és l’objectiu marcat pel club des de l’inici de la temporada?
L’any passat vam salvar la categoria les dues últimes jornades i aquesta temporada l’objectiu és estar en una zona tranquil·la i aconseguir la permanència. Som un equip molt jove i amb molta il·lusió i penso que perquè poguéssim aspirar a més coses el projecte hauria de ser a llarg plaç.
El seu treball al mig del camp és molt important per l'esquema de Pere Vila // JORDI CUTRINA
El seu treball al mig del camp és molt important per l’esquema de Pere Vila // JORDI CUTRINA
Després de 15 jornades sou l’equip més abonat a l’empat de tota la Tercera amb 8 empats. Com veus l’equip en aquest inici de competició? Sou quinzens… només dues victòries…
L’equip està confiat perquè sobre el terreny de joc posem totes les nostres armes i tot el que està a les nostres mans. El tema dels empats més que una anècdota penso que sempre que no podem guanyar hem d’intentar no perdre. I en aquest aspecte, doncs, sí, hi ha rivals i equips molt durs, i hi ha petites jugades que decideixen els partits. En aquest aspecte, en la línia que portem, d’un equip molt jove amb una mitjana d’edat molt baixa, el que hem de fer és intentar sumar, agafar molta experiència en els camps que anem rondant i en definitiva créixer a nivell individual i col·lectiu.
El Vic és el cinquè equip menys golejat de la categoria, de qui és el mèrit?
A nivell de defensa és una línia molt sòlida, ens coneixem molt, portem molt temps jugant junts: de fet, és una de les línies que menys ha variat. Sempre hi ha molta comunicació, un treball molt clar i molt definit on ens intentem ajudar i saber que el nostre primer defensa és el davanter.
Per altra banda, com es pot solucionar la manca de gol de l’equip?
Doncs entrenant (riu) això és una de les coses que va així, el futbol és ficar-la dins i sempre ser-hi, voler-ho, molt treball, molt esforç i moltes ganes.

 Quan veus el futbol des de fora i et fixes en els detalls, et fa créixer i madurar 

La temporada passada entre que vas patir una lesió de creuats i que vas ser apartat de l’equip et va costar molt agafar ritme de partit? Com vas viure aquests moments complicats…?
Sempre que a un futbolista el priven de tenir la família del futbol a prop, d’anar a entrenar, d’agafar rutines, sempre és molt difícil i és fa molt dur perquè encara que t’apartin tens necessitat d’estar amb els teus companys. Per altra banda, quan veus el futbol des de fora i et fixes en els detalls, et fa madurar, et fa créixer. Crec que superar una lesió tan important com aquesta és important i és gràcies a que hi ha un bon treball a darrere, de molt gent que se’n preocupa. La veritat és que van ser moments molt difícils però es van fer més portables, si realment tens a la gent que estimes i que necessites a prop, tot es fa més fàcil.
El club va dir que t’apartava de l’equip per un tema d’actituds… què va passar ben bé?
Va ser el cúmul de tot, va ser una escala de problemes. Tot va començar quan em van rebaixar el sou per motius que no entenia, que no anaven en consonància amb el que havíem acordat. Arrel d’això vam entrar en una disputa amb la directiva i es va fer una bola que va fer que se m’apartés de l’equip.
Posar text // JORDI CUTRINA
Moreno destaca per la seva capacitat física// JORDI CUTRINA
Tenint en compte això que expliques, et veus al club la temporada que ve?
Sí, tinc contracte, estic firmant any a any, perquè les exigències són molt grans. I també després de la lesió et fa veure que si no estàs al nivell, o no tens el ritme, o si tens una competència que es superior a tu i no creus que tinguis minuts, al cap i a la fi el futbolista el que vol és jugar i sentir-se protagonista. En definitiva, encara queda molt per arribar a la temporada que ve. Jo em veig al club però no depèn de mi.
Sempre has jugat de mig defensiu?
Dins de la meva trajectòria, a la línia defensiva, com a central m’hi sento molt còmode perquè és una posició que l’he “mamat” des que era petit. A vegades per lesions o per sancions m’ha tocat sortir des de la línia de darrere. De fet, jo vaig començar jugant de central però en el meu primer any de juvenil, quan jugava al Granollers, l’entrenador que tenia llavors, el Xavi Gurri, em va fer jugar de mig defensiu i arrel d’això  he crescut en aquesta posició i ha anat sorgint aquest “perro de presa” que m’ha anat caracteritzant.

 Em van apartar de l’equip perquè no vaig estar d’acord que em rebaixessin el sou 

Quins són, i quins van ser els teus referents en quan a juga­dors?
Un dels futbolistes més grans que he tingut la sort de veure és Zinedine Zidane. Per la seva manera de jugar, ja sé que no és semblant a mi, però sí que entenc el futbol fàcil i elegant que desenvolupava i que feia que al seu voltant tot anés sol.
L’entrenador que t’ha marcat més? O que l’ha fet créixer més com a futbolista?
Jo tinc gran record de tots els entrenadors però en especial d’Àngel Alcolea, entrenador que vaig tenir a Vilassar abans de tornar a Aiguafreda. Ha estat un dels entrenadors que més m’ha ensenyat, que més m’ha aportat, que més l’he tingut quan l’he necessitat i, que a més,  ha sabut treure de mi les grans coses i m’ha fet créixer tan esportivament com personalment. El vaig tenir uns anys al Badalona B i quan va desaparèixer el filial dels badalonins ell va marxar com a tècnic al Vilassar i es va emportar el bloc de l’equip cap al Maresme. Vam fer un gran any i vaig tornar a casa, a l’Aiguafreda. D’això ja fa cinc anys!
Un desig per aquest any 2013 que està a punt d’arribar?
A dia d’avui evolucionar i créixer en tot moment. Gaudir del futbol és el meu gran objectiu perquè he estat deu mesos allunyat dels terrenys de joc per la lesió.  Un altre desig és no patir i que salvem la categoria quan abans millor.



La historia de Robert Enke (INFORME ROBINSON)
http://www.youtube.com/watch?v=3RIk9BYgkqI



Un relat que va molt més enllà del futbol, és el final tràgic d'una lluita interna que l'excel·lent porter alemany mai va poder deixar enrere. Una història que posa la pell de gallina del que hagués pogut ser el porter titular d'Alemanya al Mundial de Sud-Àfrica del 2010. El dijous farà 4 anys que Robert Enke va decidir dir adéu i posar punt i final al seu patiment. La seva història va servir per què la seva dona fundés la Fundació Robert Enke, que ajuda a tota mena d'esportistes que tenen els mateixos problemes que va tenir el seu marit.




El BM La Roca publica al seu portal web...

http://www.bmlaroca.cat/club-bm-la-roca/reportatge-tocar-el-cel-amb-els-peus-a-terra/

La obra de Joseph Pulitzer


Joseph Pulitzer


El món del periodisme ha donat a conèixer els noms de tots aquells que hi van arribar a triomfar. Als Estats Units d’Amèrica aquesta activitat sempre ha estat caracteritzada per la passió dels seus noms coneguts, com Ryszard Kapuscinski, Tom Wolfe o Truman Capote.
            Però si anem encara més endarrere en el temps ens trobem amb altres noms com Charles A. Dana, Horace Greeley i James Gordon Bennett. Tots aquests ens recorden al naixement de la premsa sensacionalista, i dins aquest tipus de periodisme és impossible no mencionar a Joseph Pulitzer, conegut periodista que ens ocupa en aquesta ocasió.
            Pulitzer va ser un jove de bona família que va decidir allunyar-se de la vida fàcil i aconseguir un estatus propi partint des de zero. Va viure com un immigrant més a Amèrica del Nord, buscant treball en qualsevol lloc que li permetés guanyar-se la vida, tot i que la seva direcció sempre va estar marcada en direcció al periodisme. Si més no, això és el que ens porta a deduir que, tot i havent treballat en diversos llocs, i havent-se sentit fracassat fins al punt de gairebé decidir tornar a Europa, gairebé per caprici de l’atzar va arribar al món del periodisme.
            Els seus començaments a l’ofici van ser discrets, primer amb una carta, després com a simple redactor... Però va portar diversos diaris al gran èxit que el va fer conegut, com el Post-Dispatch i The World.
            Tot i que parlem d’èxits periodístics, Pulitzer també va conèixer l’amarga derrota a mans del jove William Randolph Hearst. Aquest fet empitjorava la seva salut que en aquella època estava prou deteriorada. Com a home apassionat en el seu treball –potser massa i tot–, les diverses campanyes electorals que va seguir, i a les que va participar per mitjà dels seus diaris, també el van influir negativament en la seva salut.
            Sempre havia estat definit com un home primmirat, dotat d’un cert narcisisme i obsessionat en tot allò en què es capficava, i les seves persones properes van defensar que va ser així fins la mort. Però mentre anava envellint i la seva malaltia l’anava conquerint, més maniàtic es tornava.

 Rere la seva mort, Pulitzer va deixar un seguit d’èxits i derrotes periodístiques; a la fi, una successió de fets que van marcar el periodisme al seu país. Des de la mostra que el sensacionalisme pot arribar a ser un èxit entre la població                        –sensacionalisme que ell entenia com a defensa dels més necessitats i la lluita contra la corrupció– fins a la poc ètica invenció de notícies, passant per una modificació formal dels diaris.
            En definitiva, el nom de Joseph Pulitzer és un dels coneguts en el món del periodisme, especialment nord-americà, i difícilment la seva premsa deixava indiferent a ningú que la llegís en la seva època.


 EUA durant el segle XIX

Després de la Guerra de la independència contra Anglaterra i l’aprovació de la Constitució el 1788, neixen un nou govern i un nou país: els Estats Units d’Amèrica. Amb una societat i un territori encara verges, les caravanes de colons cap a l’oest van portar als Estat Units una expansió econòmica sense precedents.
Durant les dècades del 1830 i 1840, l’expansió econòmica i industrial va ser especialment destacada. En pocs anys, les comunicacions dins el vast territori americà van fer un gir evolutiu espectacular, amb la rapidesa del transport de mercaderies i informacions com a principal factor. Un servei ràpid de correu a cavall portava notícies de diversos diaris, la línia de ferrocarril a vapor va créixer fins a cobrir el territori de costa a costa, els vaixells de vapor recorrien els rius, i l’invent del telègraf va ser aprofitat a l’instant pels diaris nacionals.
El 1861, però, l’afany expansionista del jove país el va portar a viure un dels seus episodis més traumàtics: la Guerra Civil o Guerra de Secessió. El creixement dels Estats Units havia estat tan ràpid que mancava encara una certa unitat entre els estats membres: mentre els estats del nord gaudien d’una societat moderna industrialitzada, els estats del sud pervivien en una societat agrària. Les diferencies econòmiques i culturals es van ajuntar amb la polèmica sobre l’esclavitud, i van provocar l’esclat d’una guerra que encara avui té conseqüències sobre el país. Els estats del sud, defensors de l’esclavitud i units sota el nom de la Confederació, van proclamar la seva independència i van aixecar les armes contra els estats del nord, la Unió, defensors de l’abolició de l’esclavitud. La superioritat en nombre de població i en desenvolupament tecnològic de la Unió, però, van ser un obstacle insalvable per a la Confederació, que va acabar perdent la guerra. L’esclavitud va ser abolida i els Estats Units es van convertir en una nació indivisible, encara que va ser necessària una Reconstrucció en els devastats estats del sud.
Passada la guerra, el creixement econòmic tornà als Estats Units, i s’inicià una gran època de revolució industrial que convertí el país en la primera potència mundial. La fama de les grans fortunes nascudes a “la terra de la llibertat” va atreure a milions d’immigrants, sobretot europeus, que van ser una gran ajuda en el creixement industrial. Alhora, però, les pràctiques abusives sobre aquesta classe proletària immigrant van fer néixer els primers moviments obrers americans, sovint desembocant en acciones violentes.
A finals de segle, amb una economia poderosament estable, els Estats Units van despertar de nou el seu esperit col·lonitzador i van apostar per l’imperialisme, seguint l’exemple europeu. Posant les mires en territoris asiàtics i d’Amèrica Llatina, el conflicte més important va ser el de la Guerra de Cuba, que va enfrontar Estats Units amb Espanya: ja no només per les conseqüències polítiques, sinó pel significat que va tenir per al desenvolupament del periodisme modern.


Context Periodístic EUA

Es podria considerar que el 3 de setembre de 1833 va néixer als Estats Units el periodisme modern, el periodisme per a les masses. Va ser el dia que va aparèixer el New York Sun, fundat per Benjamin H. Day. Fins el moment, els diaris es venien només a través de subscripció, la qual costava entre 6 i 10 dòlars l’any, un preu que la classe treballadora no es podia permetre. El Sun va ser el primer “diari de centau”, un diari de poques pàgines, ple de successos locals i violents, continguts impertinents i trivials, però el més important de tot és que es tractava d’un diari barat, un diari dirigit a l’home ordinari. Eren les primeres passes del sensacionalisme. Aquest nou públic, encara verge en el camp de les comunicacions de masses, no estava interessat en les opinions complicades que s’imprimien en el diaris ortodoxos. El que volia llegir eren notícies, els fets en sí, l’interès humà i les emocions.
Els nous diaris de centau no feien més que créixer, i la seva influència en les masses es va fer evident en altres camps. El primer, el polític. L’home ordinari havia aconseguit el dret de vot, podia influir en el govern, i els diaris es comunicaven de forma directa amb aquest home. Els polítics no podien obviar aquesta situació.


L’altre camp era el de la publicitat, en plena expansió amb l’espectacular augment de la circulació dels diaris barats. Aquests diaris arribaven a un ampli sector de la població, sense restriccions, i per tant eren una plataforma més efectiva que no pas els diaris més cars i de públic més restringit. Es tractava d’una relació favorable per ambdós implicats: els anunciants trobaven àmplia difusió en la pàgina exclusiva per a publicitat dels diaris de centau, i els diaris de centau aconseguien uns ingressos que els ajudaven a millorar l’obtenció de notícies i a abaratir costos.
Un dels factors més importants per al creixement dels diaris de centau va ser el seu allunyament del partidisme. Mentre els altres diaris feien patents les seves opinions i els lectors els compraven segons afinitat d’idees, els diaris de centau es centraven més en els fets noticiosos sense adornaments, buscant un estil més impersonal i objectiu que arribés a més quantitat de gent. Un dels principals promotors d’aquest estil periodístic va ser James Gordon Bennet.
El 1835, Bennet fundà el New York Morning Herald, amb molt pocs diners però molta experiència en el món del periodisme. En un principi imitador del Sun, Bennet va afegir al Herald el seu toc personal, centrat en notícies violentes i escriptura literària. Va ser tal el seu èxit, que es va poder permetre d’apujar el preu del diari a dos centaus.
Poc a poc, el Herald va superar el Sun. Amb una visió innovadora i perfeccionadora, Bennet va obrir horitzons i va començar a incloure en el seu diari notícies d’economia i d’esports, abastant tot tipus de camps. Amb el pas dels anys, els seus continguts eren cada cop més seriosos, mantenint-se al nivell intel·lectual creixent dels seus lectors, i va deixar pas a una nova onada de diaris sensacionalistes per al públic menys educat.

En aquest moment va entrar en joc Joseph Pulitzer.




Biografia de Joseph Pulitzer

Joseph Pulitzer neix el 10 d’abril de 1847 a la ciutat de Makó (Hongria), fruit del matrimoni entre Philip Pulitzer, home d’ascendència jueva i hongaresa, i Louise Berger, una dama catòlica austro-alemanya.
            El senyor Pulitzer, comerciant de gra, triomfa als negocis fins a tal punt que l’any 1853 decideix retirar-se i traslladar-se amb la seva família a Budapest. Allà es dedica a l’educació esmerada dels seus fills, per a qui busca professors particulars de francès i alemany.
            Quan Joseph Pulitzer és encara un nen, el seu pare mor a causa d’una dolència cardíaca. La seva mare torna a contraure matrimoni al cap de poc temps amb Max Blau, un comerciant de la ciutat. El jove Joseph queda marcat per aquests fets, per la mort del seu germà gran, Louis, i per la mala relació que desenvolupa amb el seu padrastre.
            La situació porta a un jove Pulitzer de 17 anys a deixar casa seva per provar d’ingressar a l’exèrcit, com varen fer tres dels seus oncles materns. Ell és rebutjat, però, per la seva joventut, per la seva falta de fortalesa física i per la seva miopia. Tot i això, Pulitzer continua capficat en allistar-se en algun exèrcit, i ho prova amb la Legió Estrangera Francesa, les forces de Londres desplaçades a l’Índia i finalment a les files d’Hamburg, on és acceptat. Ingressa a l’anomenada Cavalleria de Lincoln i participa a la Guerra de Secessió nord-americana. En realitat, no arriba a lluitar-hi, però sí que participa a la desfilada de la victòria.
            Les relacions no gaire bones amb els seus companys i el fet que se sentís totalment alienat el porten a abandonar l’exèrcit ben aviat i buscar el seu lloc en una altra banda: Nova York.
A la gran ciutat passa una temporada buscant feina, però sense gaire sort. Després marxa a Saint Louis, on viuen molts emigrants alemanys, tot i que el que realment vol Pulitzer és aprendre anglès. Aquí treballa com a cuidador de mules, paleta, cambrer... Però és en aquesta època quan veu publicat el seu primer escrit signat a la premsa, tot i que es tracta d’una carta.
            Poc temps després, comença a treballar amb uns advocats, al mateix edifici on es troba la redacció del Westliche Post. Gràcies a això coneix a un dels editors del diari, que quedarà impressionat per la seva habilitat per jugar als escacs i hi termina fent amistat. Aquest editor no triga gaire en incloure’l dins la redacció del seu diari, i aquí comença la vida de Joseph Pulitzer com a periodista.
            El 1878 es casa amb una dona que el va impressionar a nivell d’intel·ligència, ja que Pulitzer fins llavors havia tingut una idea prou simple de la personalitat i astúcia de les dones. Kate Pulitzer ha quedat en segon pla a la història, però és de gran importància dins la vida i carrera periodística del seu marit.
            El 1879 neix el seu primogènit, Ralph, i l’any següent la família Pulitzer creix amb el naixement de Lucille Irma. El 1882 neix la seva segona filla: Katherine Ethel. La vida familiar de Joseph Pulitzer comença a no avenir-se gaire bé amb la seva activitat periodística i política, que afectarà la seva salut de manera contundent.
            Quan els republicans vencen a les eleccions presidencials de 1880, Pulitzer es retira una temporada de la vida pública. Això és el començament d’una rutina a l’època d’eleccions que es tornarà a repetir, i que sempre repercuteix en la seva psique de manera negativa.
            El periodista sofreix diversos atacs personals al carrer, fins a tal punt que en una ocasió es veu obligat a defensar-se llançant tomàquets a un home que el vol agredir físicament quan ell fa la compra per a la seva dona, que era a casa, amb un embaràs ja avançat.
            Durant un dels seus descansos a Nova York, l’advocat Alonzo W. Slayback se sent injuriat per la descripció que en fa el Post-Dispatch. Llavors acudeix al diari amb una pistola, però és John A. Cockeril –a qui havia deixat el diari Pulitzer durant la seva absència– el primer en disparar, i mata l’advocat. Aquest incident repercuteix en la vida pública de manera que fins i tot un munt de gent es congrega davant la redacció del diari amb intenció de cremar-lo. Pulitzer torna per agafar les rendes i no li queda altre remei que fer front a tots els problemes. Això no fa sinó empitjorar el seu estrès i la seva salut.
El 1883, Pulitzer es trasllada finalment a Nova York, on pretén trobar un descans en relació a la seva estància a Saint Louis. Tot i això, aquesta ciutat només li porta nous motius per a estresar-se. A més, l’any 1884 mor la seva filla Katherine. Aquest mateix any aconsegueix un escó al partit del que resulta escollit president dels Estats Units, Grover Cleveland.
L’any 1885 Pulitzer es retira a descansar amb Kate a França. És aquí i aquest mateix any quan neix el seu fill Joseph.
Amb tot, el seu paper com a parlamentari va resultar incompatible amb la seva vida periodística. Tot i això, a la Cambra de Representants sempre segueix la mateixa línia: defensa baixar els impostis proteccionistes que van imposar els republicans. Els seus rivals periodístics comencen a utilitzar en contra de Pulitzer la seva habitual absència a la cambra, i per aquest motiu decideix renunciar el mateix dia que compleix 39 anys, el 1886.
L’any 1887 descobreix la seva ceguera progressiva lligada a una evident neurosi. A petició dels metges passa sis setmanes vivint en una completa obscuritat, i un cop queda patent que la seva ceguera no té solució, es retira a descansar a Califòrnia amb la seva família. Però és incapaç de no implicar-se gens a la vida periodística, i segueix el seu diari a distància.
Es dedica a buscar reconeguts neuròlegs europeus que puguin trobar una solució, però tots li diuen que ha d’abandonar definitivament la seva carrera periodística, que tant estrès ocasiona i tant l’afecta. Pulitzer, però, el màxim que aconsegueix és supervisar el seu diari a distància amb lectures que li fa el seu secretari i alguns informes que ell envia de tant en tant.
Kate aconsegueix que el doctor George Washington Hosmer acudeixi al costat del seu marit, ja que Pulitzer cada cop viu més allunyat de la seva família. Especialment és incapaç de viure al costat dels seus fills (Ralph, Lucille Irma, Edith, i també Constance i Herbert), ja que havia desenvolupat una hipersensibilitat als sons estridents com els crits dels nens. El fet d’haver de viure allunyat de la seva família el fa sentir el més solitari dels homes, com diu en més d’una ocasió, i la companyia del metge li resulta molt grata.
L’any 1897 mor la seva filla preferida, Lucille Irma. Juntament amb la seva clara derrota davant Hearst al món periodístic, aquesta notícia afecta la seva salut de manera significativa. Els seus amics més propers diuen d’ell en aquesta època que s’ha convertit en un tirà, que només pensa en els diners i que ha perdut tot sentit de l’humor. Un maniàtic en la seva carrera periodística, ara marcada per la derrota.
Aquestes tensions no fan sinó empitjorar la salut de Pulitzer, i la situació passa a ser encara més preocupant amb els fets que enemisten el periodista amb Theodore Roosevelt. En tota aquesta època de lluita envers Hearst i Roosevelt trepitja l’edifici del seu diari menys de cinc vegades, en un intent per allunyar-se el màxim possible de la vida atrafegada de Nova York, però la seva salut no millora.

 Tot i viure separat de la seva família, durant la seva malaltia manté correspondència amb la seva esposa Kate, qui viatja de manera periòdica a Europa, i participa de manera directa en l’educació dels seus fills. També a la seva vida laboral, ja que determina que els seus fills barons seran els seus successors al món del periodisme, i els hi dóna llocs de treball quan terminen els estudis universitaris.
El 5 de desembre de 1907 bota el seu iot, el Liberty –en record de la seva campanya per l’Estàtua de la Llibertat–, després de descobrir que la navegació és la única activitat que realment aconsegueix relaxar-lo. Durant els quatre anys en què gaudeix del seu vaixell, diversos secretaris l’acompanyen per portar a terme les activitats que no pot realitzar tot sol, com la lectura de diaris, novel·les, la correspondència... El treball d’aquests no és poc ni fàcil, ja que Pulitzer té un humor delicat que pot canviar repentinament a causa d’un soroll inesperat, com el so dels plats i els coberts o una inesperada riallada.
Joseph Pulitzer mor el 29 d’octubre de 1911, a la badia de Chasleston, mentre un dels seus secretaris li llegeix la biografia de Lluís XI, amb la seva dona i el seu fill Herbert al seu costat.


Carrera periodística
 Inicis: del Westliche Post al Post-Dispatch

El seu primer article signat apareix al Westliche Post, tot i que es tracta d’una carta on explica com un home que va prometre aconseguir treball a algunes persones –com ell mateix– a canvi de cinc dòlars, els va abandonar en un bot al mar.
            Més tard, quan treballa al món de l’advocacia, coneix l’editor del mateix Westliche Post i aviat comença a treballar-hi, amb vint anys.
El Westliche Post és un diari modest, però que segueix l’anomenat Nou Periodisme que comença a aparèixer en gran part dels diaris dels Estats Units. L’estil de Pulitzer s’adapta i comença a fer del que se’n diu periodisme d’interès humà. S’aparta de qüestions polítiques i es centra en  aquest tipus d’informació en què recau l’interès del públic.
La premsa juga un paper important com a defensora dels interessos dels ciutadans que estan sent explotats en aquesta època. La denúncia de la corrupció i les campanyes de recolzament als més desfavorits són típiques dels diaris que volen ser un òrgan d’opinió independent. El periodisme esdevé una forma de defensar causes nobles, d’ajudar els necessitats, d’integrar els marginats. I així és com ho entén Pulitzer, ja que pretén realitzar aquest tipus de periodisme.
El 1875 Pulitzer intenta comprar el setmanari novaiorquès Bellestristische Journal, escrit en alemany. L’any següent visita a Charles A. Dana, del diari New York Sun, per proposar-li treure una edició del seu diari en alemany amb motiu de les eleccions presidencials. Dana rebutja la idea, però li adjudica una corresponsalia especial del diari per cobrir la informació des de Washington.
L’any 1877 intenta participar en una revista novaiorquesa fundada per un amic seu, però aquest el rebutja. Pulitzer considera fins i tot tornar a Europa a provar sort en altres mitjans.
No deixa de costat la seva carrera periodística ni tan sols al seu viatge de nuvis, durant el qual escriu articles sobre els països que visita pel diari de Dana. Després estableix la seva vivenda amb Kate a Saint Louis. Aquí participa a la subhasta del Saint Louis Dispatch, diari que es troba a la bancarrota. Li dóna els diners al seu amic Simon J. Arnold per a que faci la licitació en lloc seu i que ningú no sàpiga qui és el nou propietari real del diari.
Aviat el Dispatch arriba a ser el primer diari de la ciutat quant a tirada. Pulitzer fa servir la publicitat de manera que aquesta li proporcioni una economia que el permeti ser un diari independent en termes polítics. D’aquesta manera aconsegueix fer el periodisme que desitja, un en el qual defensa els interessos de les classes socials més desfavorides.
Entre el 1878 i el 1883 l’activitat periodística de Pulitzer es basa en el Saint Louis Dispatch i el diari Evening Post, que també havia adquirit. Aviat fusiona els seus diaris amb l’Evening Post, i surt al carrer el nou Post-Dispatch, amb un manifest que dóna a conèixer els ideals reformistes de Pulitzer. Es diu de forma rotunda que el diari no servirà el republicanisme, ni cap partit, sinó que serà un òrgan de la veritat i criticarà l’Administració cada cop que calgui.
El format del diari passa de set a vuit columnes per pàgina al mateix temps que també augmenta la grandària de la pàgina. El tipus de lletra es redueix en grandària per tal d’incloure més contingut, i per això es farà servir un tipus més clar que faciliti la lectura. A més, el diari augmenta el nombre de pàgines (de vuit pàgines a dotze), un fet sense precedents en el món del periodisme.
Quant a contingut, el sensacionalisme és cada cop més patent. Altres diaris comencen a atacar el Post-Dispatch per les seves notícies morboses, pel que diuen que es tracta d’un sensacionalisme mentider i sense escrúpols.

 Però el diari també inclou informació sobre vagues i conflictes laborals, així com informació econòmica i comercial. Altres protagonistes dels continguts d’aquest diari són els sectors agrícoles, col·lectius defensors de les persones negres, i les dones, entre altres.
Com a exemple de les seves notícies, es parla de suïcidis, assassinats... Fins i tot en una ocasió el diari persegueix un assassí, i dóna detalls de com de prop se senten d’atrapar-lo, tot i que finalment no ho aconsegueixen.
El Post-Dispatch també es dedica a fer campanyes per eradicació dels vicis, com el joc. En aquesta campanya diversos periodistes fan articles i reportatges de manera exhaustiva per tal de commoure i afectar els lectors.
Per altra banda, s’innova quant a la utilització d’il·lustracions (sobretot retrats de persones conegudes a la vida pública) i una secció cultural amb ressenyes d’obres de teatre i orientacions populars de relats i contes lleugers.
El diari de Pulitzer es mostra clarament crític amb aquells polítics que considera mentiders i corruptes; mai no prova de fer una crítica de manera discreta o subtil, sinó que ataca amb tota l’artilleria com a manera de lluita contra la corrupció i el vici. Per exemple, quan el diari lluita contra el republicà Garfield a les eleccions presidencials de 1880, Pulitzer també apareix en mítings a favor dels oponents demòcrates.
Tot i tenir un gran nombre d’enemics, en aquesta època Pulitzer pot presumir que el seu diari compta amb un gran tiratge i un gran nombre de lectors. Una forma de defensar-se que utilitza contra els seus detractors és afirmar que, si tant critiquen el contingut del seu diari, es perquè el llegeixen. I si llegeixen el seu diari, vol dir que les notícies sensacionalistes que tant critiquen en el fons els interessen.
Després de l’incident amb l’advocat Slayback –que resulta mort- i el seu amic Cockeril, deixa al seu amic John Dillon a càrrec del Post-Dispatch, i decideix marxar definitivament a Nova York l’any 1883.


5.2. New York World

Un cop a la gran ciutat compra el diari New York World, que es troba en venta en aquell moment. Convenç alguns dels treballadors del Journal, diari que porta el seu germà Albert, per a que treballin al seu nou diari, i això provoca el començament de la mala relació entre els germans Pulitzer.
La primera cosa que fa com a propietari del World és fer saber als seus treballadors que a partir d’ara hauran de treballar al carrer, fent les notícies des del lloc dels fets, com a periodistes testimonis dels fets. Això provoca que molts abandonin els seus llocs de treball de manera voluntària, acostumats a una vida periodística molt més còmoda. La manca d’homes de confiança el porta a cridar al seu costat a persones que ja l’havien recolzat en altres ocasions, com Cockerill.
El World coneix un canvi sense precedents: abans un diari de línia republicana, ara demòcrata, que inclou nou contingut sensacionalista. L’èxit es fa patent en poques hores, i el diari ho fa saber a la següent edició com a notícia del dia.
La nova estètica del diari recorda molt al Saint Louis Dispatch quant a tipus de lletra, nombre de pàgines i contingut. També es contracta un caricaturista, Walt McDougall, que adquireix una nova fama gràcies al diari. A més, els diumenges apareix també el suplement Sunday World, de quatre pàgines.
El públic al que vol arribar, sobretot, està format per immigrants que arriben al país i el consideren un lloc hostil. Per aquest motiu els titulars són simples i de vegades inclouen al·literacions que consideren que sonen bé estèticament.
La tirada del diari gairebé es  triplica en tres mesos: al juliol té una tirada de 39000, mentre que l’any següent compta ja amb 60000 (100000 els diumenges).
Durant aquesta etapa el diari va competir directament amb el Times, el Herald i el Tribune, especialment quant a rebaixa del preu, que posa en perill els beneficis dels quatre diaris.
Aviat Pulitzer comença a parlar de política com ho havia fet a Saint Louis. El seu diari proclama com a candidat ideal a Grover Cleveland, governador de Nova York. Cleveland esdevé el primer president demòcrata des de la Guerra de Secessió, Pulitzer aconsegueix un escó (tot i que en un principi havia rebutjat participar a la vida política) i el World arriba a ser el diari de més tirada de tot el país. Tot això, el mateix any 1884.
L’any 1885 succeeix un fet que Pulitzer sempre recordarà com a símbol de la seva època de triomf i glòria. Com a regal pel centenari de la seva independència, el poble francès regala als Estats Units una estàtua que commemora aquesta data. Tot i la bona intenció del regal, la situació real mostra que no hi ha diners suficients per a la creació d’un pedestal on situar l’estàtua. D’aquesta manera, el World comença una campanya per aconseguir aquests diners de part del poble, al·legant que ha estat el poble francès qui ha pagat el regal. Per això demana que ningú accepti que el pedestal sigui pagat pels milionaris, ja que aquesta estàtua ha de ser un símbol per a les persones honrades que se senten oprimides, i que haurien de trobar noves forces per lluitar cada cop que mirin l’estàtua.


La campanya comença al març de 1885, i el dia 11 d’agost del mateix any el diari anuncia que finalitza la campanya amb diners suficients per a traslladar l’estàtua als Estats Units i erigir-la al seu pedestal corresponent. Pulitzer sempre se sentirà orgullós d’aquesta campanya, i farà servir la figura de l’Estàtua de la Llibertat com a símbol representatiu del seu diari, en certa manera.
El 1887 queda representat per la lluita oberta entre Dana i Pulitzer, que fan servir els seus diaris pels atacs directes. Aquesta lluita es deu a que cadascun defensa a un candidat diferent pel lloc de fiscal del districte. Dana acusa a Pulitzer de ser un jueu que va emigrar als Estats Units no per defensar la causa de la seva raça, sinó per atacar les fortunes que havien fet els altres jueus. L’anomena “Judas” de manera oberta, i afirma que ha renegat de la seva raça.
El candidat de Dana resulta vencedor, i es vanagloria en un text on diu explícitament: “Ves-te’n, Judas, ves-te’n”. Acusa a Pulitzer de defensar causes injustes, i afirma haver guanyat perquè ell, Dana, representa la lluita justa pels més desfavorits. El que es pretenia al Sun realment era posar la comunitat jueva en contra del World, en una batalla periodística per tal de fer perdre lectors a la competència més perillosa en aquell moment.
A causa de la seva neurosi i la seva ceguera, Pulitzer es retira a descansar a Califòrnia, però continua supervisant el seu diari a distància. En alguna ocasió haurà de fer-lo rectificar per defensar causes que es podrien malentendre. El World sempre estarà relacionat amb Pulitzer, però la seva absència a la redacció quedarà patent. Tot i això, continua encarregant-se de fer entrevistes als redactors que aspiren a treballar al seu diari.


 La guerra contra Hearst

L’any 1895 és una data molt marcada a la vida de Joseph Pulitzer i a la història del periodisme als Estats Units: el jove William Randolph Hearst adquireix el Journal que havia estat fundat per Albert Pulitzer.
Hearst havia treballat al World dos anys, període que inclou la campanya per l’Estàtua de la Llibertat, i va quedar molt impressionat per la forma de fer del seu director. És a partir de llavors que defineix la seva línia d’actuació.
El nou Journal adquireix un to molt semblant al del World, i d’aquesta manera es converteix en un competidor directe. A més, Hearst posa en pràctica un recurs que ja havia fet servir Pulitzer en diverses ocasions: contractar periodistes de la competència. Així, s’emporta treballadors de diaris com el Sun i el mateix World. D’aquest, l’exemple més conegut és el de Morrill Goddard, que dirigia el suplement del diumenge del diari de Pulitzer, i amb ell marxa tot el seu equip, com R. F. Outcault, creador de les tires de Yellow Kid. La lluita que comença pels drets d’aquest Yellow Kid portarà els detractors de la premsa sensacionalista a batejar-la amb el nom de premsa amarillista, de manera despectiva.
L’activitat i la competència del Journal porta al World a perdre publicitat i ingressos. Pulitzer sent llavors com perd terreny davant un jove periodista, i la seva salut cada cop se’n ressent més.
Si el World pretén ser el defensor dels pobres, el Journal vol ser-ho dels encara més pobres. Els dos diaris es disputen les notícies en exclusiva, les investigacions de successos... Hearst decideix recolzar la candidatura del demòcrata Bryan, un home amb promeses tan utòpiques que resulten irreals fins i tot per a Pulitzer. Bryan finalment no guanya les eleccions, però aquest mateix dia el tiratge del Journal augmenta de manera espectacular i se situa com a segon diari de Nova York, molt a prop del World.
L’any 1895 comença la Guerra de Cuba que durarà tres anys i de la qual es fan servir els mitjans de l’època, que aprofiten que el sentiment patriòtic queda magnificat per la lluita per aconseguir la llibertat. En aquesta situació, el Journal tracta de fer seva la guerra, parlant en termes mediàtics. Hi envia corresponsals que escriguin cròniques, reportatges i articles diversos per tal de cridar l’atenció del públic. Quan no hi ha material per publicar, Hearst l’inventa. Però no és l’únic que porta a terme aquesta activitat tan poc ètica dins el periodisme: per tal de no perdre terreny davant el seu adversari, Pulitzer es rebaixa i  també publica material inventat al seu World.
Però allò que marcarà la victòria definitiva del Journal són dos fets determinats: el rescat d’Evangelina Cosío Cisneros i el succés amb el cuirassat Maine.
El 16 d’agost de 1897, el Journal publica la notícia sobre una jove cubana, Evangelina Cisneros, condemnada a vint anys de presó per haver-se ressistit a mantenir relacions sexuals amb el coronel Bérriz, de la guarnició espanyola a Isla de Pinos. La realitat, però, era que havia tractat d’atraure a Bérriz fins a on ella era per tal que uns rebels el capturessin. L’espanyol va ser rescatat, i la noia condemnada a L’Havana.
El Journal mitifica a Evangelina Cisneros i converteix la seva causa en una per a totes les dones. Milers de dones nord-americanes escriuen a la reina regent d’Espanya, María Cristina, sol·licitant la llibertat de la jove, a qui consideren una màrtir pel diari que dirigeix Hearst.
El periodista envia a Karl Decker a rescatar la noia, i aquesta, disfressada, arriba a Nova York el 13 d’octubre de 1897. La jove contribueix a l’èxit del diari, que ara fa aparèixer a Hearst com un heroi davant la població.
L’altre succés que determina la victòria del més jove és l’incident del cuirassat Maine. Aquest buc es va enfonsar a causa d’un incendi a l’interior que va arribar al carregament d’explosius, però Hearst acusa a Espanya d’haver provocat aquest enfonsament. Tant Pulitzer com Hearst, com la premsa espanyola, contribueixen a que els Estats Units declarin la guerra a Espanya. El fet que provoca la victòria del Journal en aquest succés és que Hearst s’atreveix a senyalar a Espanya com a culpable, mentre que el World només suggereix que l’enfonsament havia estat provocat.
Pulitzer perd la guerra de Cuba amb què guanya clarament Hearst. Però també perd, durant la seva llarga lluita amb el més jove, aspectes com dignitat i ètica periodística. A més, el Journal demostra amb una prova humiliant que el World copia les seves notícies (el diari de Pulitzer publica la mort d’un general inventat per Hearst, i la mofa d’aquest últim al seu diari dura tot un mes).


 Batalla contra Roosevelt i etapa final

Passats dos anys de dura competència, Pulitzer decideix que el seu diari ha de tornar a ser allò que era, reprendre tot allò que el caracteritzava abans: la precisió i la informació de qualitat. Així ho fa saber a la seva plantilla de treballadors, i dóna per finalitzat un episodi en el qual el World s’havia desviat del camí que ell mateix havia sabut llaurar-se en el passat. Per tant, abandona la competència directa amb Hearst i se centra novament en el seu diari de manera individual.
El diari de Pulitzer, abans de la guerra, sempre havia estat una barreja de continguts que podríem anomenar populars amb altres dirigits a un públic més culte. Ell ho explicava amb el seu desig de reformar la democràcia. Aquest reformisme torna a les seves pàgines després del 1898, època en què el World busca tornar a dotar-se d’informació de qualitat.
Els grans titulars veuen reduïda la grandària de la seva lletra i el preu, que havia estat abaixat a un cèntim per tal de competir amb el Journal, augmenta fins arribar als dos cèntims.
El gran enemic de Pulitzer, que abans havia estat William Randolph Hearst, ara passava a ser el president Theodore Roosevelt, que des que havia aparegut a la vida política a la dècada de 1880 mai no havia tingut la simpatia de Pulitzer. Tot i que el propietari del World defineix la presidència de Roosevelt com a regne del terror –pel seu estil autocràtic de govern–, la seva enemistat podria haver acabat amb la marxa del president de la Casa Blanca amb la seva derrota electoral el 1908, però no va ser així. Un dels redactors del World havia investigat el pagament que Roosevelt havia d’haver fet pel Canal de Panamà. Va denunciar mitjançant el diari el pagament fraudulent que s’havia portat a terme: el llavors president havia comprat a la companyia francesa els drets de construcció del Canal de Panamà per 3,5 milions de dòlars i després l’havia venut al govern per 40 milions. A més d’enriquir els amics del president, els diners s’havien fet servir per a subornar a militars colombians per tal que se separessin de Colòmbia i proclamessin la república de Panamà.
Pulitzer és denunciat per difamar a Theodore Roosevelt i a J. P. Morgan, però els jutges finalment rebutgen l’acusació, en una victòria per la llibertat de premsa. Aviat el World es vanagloria del seu triomf davant la persona que un cop va dirigir el país.

El periodista continua supervisant el seu diari des de lluny i gràcies a la col·laboració dels seus secretaris. A més, introdueix els seus fills a la vida laboral del periodisme, amb l’esperança que arribin a triomfar i puguin portar els seus diaris de manera satisfactòria.
El 29 d’octubre de 1911 l’edició vespertina del World apareix com un número especial per la mort del seu últim propietari: a la portada s’inclou el retrat de Pulitzer que havia fet l’artista Sargeant, i la resta de la plana queda dedicada a rememorar la seva vida i virtuts.
Els diaris del dia següent també fan ressò de la notícia; fins i tot Hearst destaca la importància de qui va ser el seu rival pel món del periodisme i reconeix que va aprendre molt d’ell.
Així és com desapareix una figura destacada del món del periodisme, tot i que un dels seus diaris, el Post-Dispatch, continua present a l’actualitat dels Estats Units.



Aportacions al Periodisme

Les aportacions de Pulitzer al periodisme van més enllà del simple fet d’haver editat un diari popular. Oferint les seves pròpies idees i acceptant i millorant les idees dels altres va ser un peça clau en la creació del “Nou Periodisme”, perfeccionant a la seva manera els conceptes editorials i les tècniques de l’època. Però més important encara, Pulitzer tenia un alt concepte de la finalitat d’un periòdic, especialment en la seva missió editorial, i així ho va aplicar en les seves publicacions.
La més important, o potser la més recordada, és la de ser considerat com a fundador de la premsa sensacionalista moderna, o premsa groga, juntament amb William Randolph Hearst. Aquest periodisme nou, sense ànima, es proclamava defensor de l’home ordinari, però deformava la realitat pel seu propi interès. Grans titulars que enganyaven, il·lustracions irresponsables i la persecució del melodrama emocional barat buscaven el màxim de ventes a peu de carrer. Pulitzer, tot i que utilitzà aquests mètodes per a augmentar la circulació del seus diaris, havia intentat trobar un equilibri entre la informació i la diversió del lector, considerant que no eren conceptes contraris. Així, mentre la primera pàgina cridava l’atenció i entretenia amb els seus titulars, la quarta pàgina educava amb els seus editorials.
És a dir, Pulitzer considerava els seus diaris com una institució pública amb la obligació de millorar la societat en la que vivia, més que no pas una simple empresa. El seu major poder era el de canviar la opinió pública, i ho aprofitava per a provocar reformes socials. Les campanyes engegades a través dels diaris centraven les seves notícies en temes únics durant setmanes, buscant destapar la corrupció, atacant els reductes més rics en favor dels estaments més pobres. Va aconseguir, per exemple, que es regulessin els controls de qualitat de la llet, i va iniciar una recaptació de fons per a finançar el pedestal de l’Estàtua de la Llibertat.
Els diaris de Pulitzer eren diaris pel poble, per a treballadors poc instruïts, immigrants com ell mateix, i dones. I aquests públics estaven encantats amb el seu diari. La raó era simple: Pulitzer tractava de forma seriosa els temes, normalment considerats frívols, que interessaven la gent ordinària. Combinava de forma equilibrada els escàndols, els rumors i les històries d’interès humà amb altres temes més seriosos. També va ser el pioner en incloure una secció femenina, on es publicaven històries per a què les dones ampliessin les seves lectures i es parlava de moralitat i del moviment feminista. Això sí, sense caure mai en radicalismes ni transmetre una opinió clara a favor, ja que la majoria de les seves lectores eren tradicionals.
Més enllà del contingut dels seus diaris, Pulitzer sabia que és la presentació més que cap altra cosa la que ven exemplars. La seva inventiva i habilitat van canviar les portades dels diaris arreu per sempre. La invenció de les rotatives va permetre Pulitzer incloure amb facilitat i llibertat il·lustracions a les seves portades per a cridar l’atenció del possible lector. Va ser el primer en jerarquitzar les notícies i dirigir els ulls del lector allà on més li interessava: els grans titulars que ocupaven varies columnes i el trasllat de la notícia principal a la part dreta de la pàgina en lloc de la tradicional esquerra, mostren una profunda comprensió de com el públic llegeix els diaris. El disseny atractiu de la capçalera i l’únic titular destacat a portada són elements gràfics que encara avui dia formen part del disseny dels diaris arreu del món.
També mostrava una inusitada comprensió del món de la publicitat i el màrqueting. Va utilitzar els espais al costat de la capçalera per a proclamar les virtuts del diari i enunciar les tirades, tot per a cridar l’atenció dels anunciants. Ja en aquells temps, els beneficis de la venda directa cobrien una mínima part del cost de producció del diari, essent la publicitat vital per a la supervivència de les publicacions. Però els grans anunciants, els que més diners podien gastar, només volien invertir en aquells mitjans que els hi oferissin més difusió. Pulitzer entenia aquesta dinàmica, i va reduir el preu del seu diari per a augmentar el seu nombre de lectors, per tal de guanyar-se així la confiança dels anunciants més importants.
La seva creença en un periodisme independent i influent en la societat el va portar a preparar el seu llegat, en la forma d’una escola de periodisme i un premi anual a la excel·lència periodística. Els articles premiats, que normalment destapen corrupció governamental o abús dels drets civils, compten amb certes característiques que reflexen el periodisme que feia temps enrere el mateix Pulitzer: són fascinants, són entretinguts, i són una primícia.