Vaig arribar a la
universitat una mica més gran del que és "normal", però tenia una
cosa clara, volia ser periodista esportiu. Mica en mica, vaig anar coneixent
companys amb els quals compartíem la mateixa passió: l'esport i la llengua
catalana. En una assignatura de 1er de català va ser quan vaig conèixer el
David Planella, amb el qual, juntament amb altres companys, vam fer un
reportatge magnífic: "El futbol, un salvavides a l'Àfrica”. Un treball que
per cert, va ocasionar una anècdota d’aquelles gracioses, la qual sempre
recordarem amb el David, que va ser entrevistar Pere Gratacós des dels lavabos
de la biblioteca de Comunicació. Anècdotes a part, va ser a partir d’aquí que
el David em va explicar que amb un altre company, el Pere, tenien la idea de
crear un diari digital d’esports. No m’ho vaig pensar ni un moment i em vaig
unir en aquell projecte que encara estava en fase embrionària. També l’Enric i
la Laura s’hi van unir i entre tots vam començar a idear el que volíem que fos “El
diari digital de l’esport català”. Va acabar el curs i durant aquell estiu del
2010 vam moure fils per posar les primeres pedres del projecte. La creació de la
web, i el logo corporatiu van ser les primeres preocupacions que, amb el
treball de tots, es van transformar en realitat. Així, recordo que durant l’agost
vam quedar en diferents llocs, sobretot Matadepera i La Garriga, per raons de
proximitat geogràfica, per perfilar el que seria la pàgina web. Després de
molta feina, sobretot per part del David, que va ser el creador del primer disseny
de la pàgina, ja teníem la plataforma digital per poder crear tots els
continguts. Amb la web ja mig preparada i amb un primer logo del diari
predefinit, vam començar a buscar col·laboradors per poder cobrir tots els
continguts. El projecte era ambiciós, cobrir tota la informació esportiva
catalana, però gràcies al treball de cerca de tots vam poder trobar
col·laboradors disposats a ajudar-nos a fer créixer el projecte.
Així, sense més,
l’11 de setembre del 2010, lajornada.cat obria les seves portes i començava a
publicar. Va ser un primer any en el qual la il·lusió i les ganes de tirar
endavant el projecte ens donaven una força brutal. Seguíem tots els equips
catalans de futbol de Primera a Segona Divisió B, el bàsquet de primer nivell i
també el bàsquet femení, cobríem esports que cap més diari, ni digital, li
donava importància. Va ser un primer any molt maco, en el qual vam poder, molts
per primera vegada, assistir als recintes esportius amb acreditacions de
periodista i seguir l’equip amb total comoditat. Encara recordo el primer dia
al Miniestadi, que els homes de Luis Enrique jugaven contra l’Almeria; quins
nervis, per primera vegada assistia a un camp de futbol amb una acreditació de
premsa. La feina que fèiem era bona, sobretot pel que fa al contingut, tot i
tenir un primera web “normaleta”; tant
bona que fins i tot Nació Digital ens
va contactar per ser el seu diari d’esports. Tots plegats, tant els que dirigíem
el diari, com els col·laboradors, treballàvem amb moltes ganes, amb molta
il·lusió, fèiem el que sempre havíem volgut fer i transmetíem l’essència de l’esport
català mitjançant un diari digital que volíem i així va ser, que fos de tots.
A mesura que
passava el temps, vam anar creixent pel que fa a col·laboradors i continguts fins
que, al cap d’un any vam decidir donar un gir al diari amb un nou disseny i un
nou logo totalment professionals. Gràcies al treball de l’Andreu Codina i el
Marc Barceló, dissenyador i creador web, respectivament, vam poder crear una
plataforma visualment atractiva i tenir un logo totalment professional que s’afegia
a uns continguts qualitativament bons. Abans però, es van unir a la direcció del
diari la Marta i la Patri, dues estudiants de periodisme de la Universitat
Pompeu Fabra que van donar un impuls molt gran a la gestió del mitjà. Aquell
mateix estiu, el del 2011, vam quedar en una mansió “perduda” per les muntanyes
d’Olot per perfilar el que seria la nova jornada.cat. L’ambició era molt gran,
volíem arribar a molts més esports, volíem arribar a cobrir tota la Tercera
Divisió equip per equip i volíem donar molta importància a l’esport femení i a
l’hoquei. Unes fites que, només un any després de la seva creació, s’aconseguirien
amb bastant èxit. La feina de trucar els clubs modestos, buscar redactors que
ens poguessin fer les cròniques, i perfilar els nous continguts va ser una
feina titànica però que va valdre molt la pena.
Així, l’11 de
setembre del 2011, lajornada.cat “es va
rentar la cara” i es va presentar com un mitjà totalment professional que
cobria esports i equips que cap més mitjà, ni digital, ni en paper, arribava a
cobrir amb garanties. La feina que estàvem fent era absolutament brutal i el
futur semblava que ens podria somriure. A partir d’aquí tots coneixeu la feina
que hem estat fent...
Va passar aquest
any i mig, amb una dedicació molt gran per part de tots però va començar a
aparèixer un fet més que normal: quan treballes tant, dones tot el que pots i
no reps cap recompensa arriba un punt que, tenint en compte el temps que hi
dediques, et cremes. I això ens ha passat a tots, uns abans, altres després
però és quelcom normalíssim i més tenint en compte els temps que corren. Potser
jo vaig ser el primer en patir aquest símptoma i no em cau cap anell per
dir-ho, però és ben cert i no tinc perquè amagar-ho. Vam buscar finançament,
vam moure mil fils però a vegades el temps s’emporta la il·lusió i et fa caure
en un espiral que, sumat a les circumstàncies, et deixa sense energia. La
mateixa energia que torna al veure que allò pel que vas lluitar durant dos anys
abaixa la persiana i queda tancat per sempre. Si més no, com en tot a la vida,
se’n pot treure una reflexió.
Lajornada.cat ha
estat el millor aprenentatge que hem pogut tenir tots els que n’hem format part,
el poder assistir a rodes de premsa, el poder assistir als estadis, el cobrir
un equip i poder fer-ne les cròniques i les notícies; tot un seguit d’elements
que ens han enriquit i que, sense cap mena de dubte, ens han fet créixer molt.
Sens dubte, hem après molt més durant aquests anys amb el diari que a la
facultat i aquesta afirmació que acabo de fer ja parla per sí sola.
Especialment, m’agradaria
dedicar les últimes línies a donar les gràcies al David i al Pere, per haver
confiat en mi en el seu moment per engegar el projecte, a l’Enric i a la Laura
per haver-ho donat tot quan hi van ser, a la Marta i a la Patri per tot l’esforç,
les ganes i les hores que hi han dedicat, però també a tots els col·laboradors,
que sense vosaltres aquest diari mai hagués estat una realitat. Al Marcos
Moreno, per unes cròniques i notícies de la Grama brutals, al Carles Garcia i
la seva implicació amb la Tercera i l’Europa, al Sergi Massó, l’home del
waterpolo i el president del comissariat de festes, al Pablo Velasco, seguint l’Hospi
des del primer dia, a la Carla Garcia amb les cròniques des del Nou Congost, al
Sergui Quitian amb el Santboià i el Sabadell, al Pablo Monfort sempre amb el
Barça Alusport, al Xavi Alcalde i les seves curses de muntanya, al Pol Cervera
i les seves cròniques magnífiques del Prat, al Ferran Tordera pel resum
setmanal dels jugadors catalans al món, a l’Eloi Ferran amb les seves cròniques
del Reus, al Gerard Bellera, redactor de l’Espanyol, al Jordi Mestres i la seva
implicació amb el Rubí, a l’Edu Soler des de Sant Andreu, a la Laura Pitart i a
la Carlota Martí sempre amb l’esport femení, al Quim Albert i els seus
reportatges històrics, al Jordi de Planell des de la Plana, al Xavi Sierra del
Nàstic, al Marc Mestres amb el bàsquet, a l’Alejandra Llambés, sempre seguint
el Barça de bàsquet amb passió, al Ferran Brosa i els seus articles setmanals d’opinió,
a l’Aida Corón, la Sandra López i el Xavi Viñas redactors de motor, a la Laia
Vicens, al Ton Falqués, al Jordi Graell, a l’Albert Medina i al Miquel Margalef
acostant-nos l’hoquei, a la Carla Riera i les seves cròniques de l’Olot, al
Jaime Blanco amb el seu taekwondo, al Carlos de Frutos, cap de premsa del
Castelldefels, al Josep Devesa i les seves cròniques del Júpiter, al David
Ginebra i la Pobla de Mafumet, a l’Oscar Fraile i les seves cròniques del degà,
al David Bueno amb el ciclisme i la natació, al Rai Raga amb el nostre
Granollers, a l’Esther Marco, al Marc Salvatella amb el seu hoquei herba, al
Bernat Coll, sempre allà quan feia falta amb el filial blaugrana.
També un
agraïment molt especial a tots els periodistes que ens han donat un cop de mà
amb articles d’opinió com el Jordi Sunyer de TV3, l’Albert Bernet i el Marc
Negre de Catalunya Ràdio, el Raül Muxach de la Cadena Ser de Girona i també al
Lee Roden, un escocès que ens transmetia les seves impressions en català.
Sens dubte però,
tots aquests articles no haguessin estat el mateix sense les fotografies de
grans professionals que ens han acompanyat durant aquests anys. Menció especial
a la Cristina Guixeras i les seves fotos magnífiques del Girona, a l’Artur
Tura, al Joaquim Almirall, al Jordi Curtina, a l’Alex Gallardo, al Gerard
Reyes, al Federico Agripa, a la Laia Dívols, al David Grau i a l’Antoni
Carrera. També agrair la seva feina a l’equip de correcció, el David Ginebra,
la Sílvia Paré, l’Anna Oliver i l’Amanda Ulldemolins.
Gràcies també a
tots els que veu formar part del projecte.
Tots vosaltres
heu estat la peça bàsica de la jornada.cat i el mínim que podem fer és agrair
tota la feina que heu fet amb l’únic objectiu de posar un granet més de sorra a
l’esport del nostre país, a l’esport català.
Els comiats
sempre són tristos però hem de pensar tot el que ens emportem, tot el que hem
après i sobretot, la gran tasca que hem fet per intentar acostar tant com hem
pogut l’esport del nostre país, l’esport català. Ha estat un plaer. Espero que
no sigui un adéu, sinó un fins aviat.
Jordi Calls
Padrós
