dilluns, 16 de maig del 2011

La finia línia entre la independència periodística i la manipulació informativa del poder


Una visió sobre la relació entre el poder i el quart poder -el periodisme- barrejat amb una recepta d’actualitat: els escàndols de la classe política. Aquestes són les claus de desclassificats, l’obra del jove Pere Riera - autor i director - que reflexiona sobre l’ètica periodística i política, la moral i el poder barrejat amb els conflictes d’interessos personals.

Una periodista molt prestigiosa –interpretada de forma magnífica per Emma Vilarassau, que fugint dels registres habituals en ella, fa el personatge molt creïble i el dota de molta profunditat i dinamisme- ha de realitzar l’entrevista més important de la seva llarga i dilatada carrera periodística al President del Govern, que s’ha vist involucrat en un escàndol sexual, amb una menor, fet que pot ser molt rellevant per la seva trajectòria política i pel país en qüestió. Toni Sevilla, tot i tenir una actuació més breu, interpreta el paper de President del 
Govern amb una gran precisió i fa el seu personatge molt creïble.


És en aquest context on apareix el cap de premsa del President, un personatge sorprenent i maquiavèl·lic que pressiona tàcticament la periodista -que té proves del delicte del màxim mandatari del país- amb la bruta arma del xantatge personal, per tal que no surti a la llum pública l’escàndol sexual. Abel Folk interpreta el seu personatge amb molta credibilitat i és capaç de donar-li aquell punt de perversió que requereix el “representant” d’un personatge corrupte. Així, els personatges, interpretats de forma magistral, donen un toc de qualitat a l’obra i, segurament, sense aquests actors de reconeguda trajectòria, el producte final no seria el que és.

Tot amb un ritme àgil i un argument i un llenguatge senzill i precís explicat de forma lineal, de manera que l’obra s’entén a la perfecció i s’apropa i connecta amb el públic. A més, els acudits sortits de la boca del cap de premsa cap a la periodista fan més amena l’obra i, de pas, menys implícit el xantatge i porten a la periodista a perdre els papers en alguna ocasió, fet que la fa fugir d’un to planer.


El muntatge i la escenografia és correcte i funcional en totes les escenes i tan sobri com ideal, com és habitual en Sebastià Brossa.
L’obra de Pere Riera ens recorda al teatre comercial de Jordi Galceran, segurament l’autor que més s’acosta i vol connectar amb al públic, dels dramaturgs catalans. Així, podem dir que desclassificats és un teatre comercial de qualitat, que enganxa el públic ja que posa en escena temàtiques actuals i populars de les quals se’n vol sentir a parlar. El fet que posi en qüestió la integritat moral dels tres protagonistes i, sobretot, que deixi entreveure la petita i minúscula línia que hi ha entre la independència i la manipulació informativa que es produeix des del poder, donen a l’obra un interès que va més enllà de l’oci. 

Desclassificats no és més que una reflexió dels salts combulsos entre el periodisme i el poder, entre punts de vista oposats, sobre l’ètica i la integritat professional i en definitva, sobre la dignitat de les persones.