Allà on els nazis practicaren la seva absoluta crueltat

Aquest és un mapa dels Camps de concentració, i d’extermini, del tercer Reich nazi, del 1933 al 1945. Com es veu en la il•lustració estaven dispersats per tots els territoris conquerits per les tropes nazis de Hitler: estaven a la mateixa Alemanya, Àustria, Polònia, Txecoslovàquia, Letònia, Holanda, etc..


Cal observar que no eren presons, ja que estaven al marge del sistema judicial alemany. Es tancava als individus per el que són, és a dir, jueus, gitanos, comunistes, etc.

Els camps de concentració evolucionen als camps d’extermini que serviran per liquidar aquests col•lectius. L’objectiu dels camps de concentració era crear un nou ordre, polític, social, i racial, a l’estil feudal, en el que hi havia uns senyors, els alemanys, i els seus presoners que eren els seus esclaus. Eliminaven totes aquelles vides que consideraven inútils. Estaran en funcionament del 1933 al 1945, i volien establir un nou ordre mundial basat en la desigualtat. Apliquen la tecnologia més moderna de l’època per dur-ho a terme.

Tanmateix, els camps de concentració no són conseqüència de la guerra. Pretenien reprimir de manera impecable tota la oposició interior alemanya i la resistència, explotaven la mà d’obra esclava, i eliminaven aquelles persones considerades indesitjables.

Les diferències entre camps de concentració i camps d’extermini està en el seu funcionament, i sobretot en la altíssima mortalitat dels últims.

Hi ha 4 etapes diferenciades del procés dels camps de concentració i extermini:

1era etapa, del 1933 al 1937, és l’inici del sistema de camps de concentració. es desenvolupa el sistema de camps de concentració, on es confinen els opositors, reals o suposats, al règim (comunistes, socialistes, demòcrates...). Són detinguts en virtut dels poders que Hitler otorga a la policia després de l'Incendi del Reichstag, segons el sistema de la detenció preventiva de seguretat, que permet l'internament arbitrari, sense possibilitat d'apel•lació. Les SS ho controlen tot. Els camps van funcionant bé així que es crearà una unitat específica per controlar-los tots: “ Les calaveres de la mort”. Així, els primers anys són tancats l’oposició política.

2ona etapa, del 1938 al 1941. El març el tercer Reich s’annexiona Àustria, (Anschluss).

Es produeix la internacionalització dels camps de concentració. Es crea el primer camp específic per dones, el de Ravensbruck. L’abril del 1939 els nazis retenen unes 290.000 persones i es crea a Àustria el camp de Mauthausen, en el qual hi van anar a parar 5.000 republicans espanyols. Dels camps de concentració només el 5-10% seran alemanys. Els presoners són utilitzats com a mà d’obra.

3era etapa, del 1942 al 1944. És l’etapa en que els camps es massifiquen i en la que hi ha absolut extermini.
A partir de 1942 s’aprova la solució final Endgültige Auslösung, el que serà el major genocidi de l’història. Aquesta solució consistia en l’eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, dels jueus internats en camps d’extermini, com Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka, i comença la deportació massiva cap als camps d’extermini. Es produeix el genocidi, que fou la culminació d’un llarg procés que es desenvolupà de forma paral•lela a la implantació del règim nazi, i que tenia com a objectiu la creació d’una comunitat nacional, Volksgemeinschaft, racialment pura. El que Hitler es proposava –i així ho havia anunciat el 30 de gener del 1939- era l’extermini de la raça jueva d’Europa. Tot una bogeria digne d'un complet psicopata.

Les SS es converteixen en gestors econòmics dels camps i la ma d’obra és utilitzada per la indústria de guerra. Els dirigents nazis van incrementar l'eficiència del procés d'assassinat en massa. L'eliminació eficient dels cadàvers eren objecte d'estudi en termes econòmics, cercant la màxima eficàcia. És aquest fet deshumanitzador, la industrialització de l'assassinat, el que produeix més horror en el sistema de camps d'extermini nazis, on la logística de les fàbriques de cadàvers anirà a càrrec d'Adolf Eichmann.

4arta etapa, del 1944 al 1945 Desaparició final dels camps. L’estiu del 1944 les coses van molt malament pels nazis i l’Exèrcit Roig arriba al primer camp d’extermini. Esfondrament final del sistema de camps. Els alemanys, conscients de que han perdut i seran jutjats intenten destruir totes les proves de l’holocaust.

Surt a la llum el sistema de negoci de les SS, les quals tenien un control directe dels camps de concentració. Eren propietaris de tots els detinguts, els venien a les empreses. Cada empresa pagava 6 marcs diaris per presoners. D’aquesta marcs, dedicaven 0,60 a l’alimentació, 0,10 a la vestimenta, i els 5,30 marcs restants eren de benefici per les SS, i en conseqüència, el Tercer Reich nazi. El fet d’exprimir els presoners arribava al punt de ser un pur càlcul, com si els presoners fossin una simple matèria prima, per calcular el benefici que donava. Sense escrúpols, sense humanitat. Calculaven que el promig de vida d’un presoner era de 9 mesos. Per un sol presoner guanyaven 1431 marcs. Fins i tot, treien profit dels cadàvers, els quals n’aprofitaven el cabell, les dents i la pell. Tot plegat molt macabra. Entre camps de concentració i extermini hi va arribar a haver 18 milions de persones.


Els jueus foren objecte d'exterminació sistemàtica, i certs camps d’extermini, foren especialment determinats, per aquesta tasca: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor. Curiosament els 5 camps formen un quadrat en el mapa, i la seva poca distància i proximitat són fets rellevants.

La major part dels jueus són assassinats des de la seva arribada, asfixiats amb cyclon B a les cambres de gas, o en camions de gas. Els seus cossos eren cremats en forns crematoris. Al voltant de 6 milions moriren d'aquesta manera, així com gitanos, i altres grups diversos que foren objecte, el 1944, d'assassinats massius i indiscriminats.

Esperem, que, almenys la història serveixi, perquè mai més tornin a passar coses així, perquè el que van fer els nazis, és una de les crueltats més sagnants, i un dels assassinats en massa més grans de l'història.

Recordant aquells Nadals...

Ja fa temps que et recordo, ja fa molt de temps que et trobo a faltar,
ja són 5 anys sense tu, una selva plena d'entrebancs, en els quals, he pensat molt en tu, en els quals m'has guiat sense ja ser-hi. Hi ha coses que mai oblidaré, la gratitud és enorme.
La Marona va fent, ha sigut molt forta, el tete i l'estefi ja han tingut un segon petit, el Biel. L'Oriol petit et coneix, el tete li va ensenyar fotos de l'avi. Hi ha coses en aquesta vida que trenquen per la mitat, i la teva absència n'és una d'elles. Tant la marona, com el tete, com jo, encara que no en volguem parlar, massa, perquè acabem plorant, pensem molt en tu...
I és per això que penjo aquests dos links, perquè encara que ja no hi siguis, m'apropen a tu...

Quan Somrius


Aquelles nits de Nadal

Vull saber

Vull saber què desitges i si t'atreveixes a somiar amb el que el teu cor anhela, si t'arriscaries a mostrar-te dèbil per amor, per els teus somnis, per la simple aventura de ser viu, si has arribat al centre de la teva tristesa, si les traïcions de la vida t'han obert o si t'has pensit i tancat per por a patir nous dolors.
Vull saber si saps apreciar l'alegria, la meva o la teva, si pots veure la bellesa, encara que no sigui agradable, i si pots fer que la teva vida sorgeixi de la seva presència.
Vull saber si pots decebre una altre persona per ser-te fidel, si podries suportar l'acusació de traïdor sense traïr la teva ànima. També, vull saber si pots viure amb el fracàs, el teu i el meu, i pujar a la muntanya més alta i cridar que podem, si et quedaràs al centre del foc amb mi i no el defugiràs, vull saber que et sosté, des de l'interior, quan totes les altres coses s'ensorren, si pots estar sola amb tu mateixa, i si de veritat aprecies la teva pròpia companyia en moments de buit.
No haig de saber, perquè ho sé, que t'estimo....

Tor, tretze cases i tres morts

Resum
El llibre comença amb l’encàrrec que rep el periodista Carles Porta, juntament amb dos ajudants més, el Pep i el Pol, per fer un reportatge sobre la muntanya de Tor, pel programa “30 Minuts” de TV3. És a través de la seva feina, que entrem dins d’una història al voltant de la propietat d’una muntanya que, a dia d'avui, s'ha cobrat tres morts, un d’ells, encara sense aclarir. Els tres s’endinsen dins la història de Tor, un petit poble del Pallars just al costat de la frontera amb Andorra, per desxifrar i investigar sobre els conflictes, odis i desavinences dels seus habitants. El conflicte va començar a finals del segle XIX (1896), quan es va constituir la Societat de copropietaris de la muntanya de Tor, formada per les tretze famílies que llavors hi vivien. Segons els estatuts, per ser propietari de la muntanya calia viure-hi tot l’any, i tenint en compte, que el poble quedava incomunicat per la neu durant casi sis mesos, el que deien els estatuts era pràcticament impossible. És per això que neixen les disputes i topades entre ells, sobretot entre els hereus i els cacics més forts, Josep Montané “Sansa”, i Jordi Riba “Palanca”. Dins el llibre hi ha tres fets que expliquen els trets més importants per entendre els tràgics aconteixements. El primer succeeix el 1944, després d’una baralla al poble, entre maquis i guàrdia civil, es cremen quatre cases i les famílies afectades han de deixar Tor. A conseqüència, els altres copropietaris de la muntanya decideixen que els que se’n van ja no tenen drets sobre aquesta, i per tant això crea grans rancors. El segon té a veure amb Rubèn Castañer, un promotor immobiliari d’Andorra que arrenda la muntanya a “Sansa” i “Cerda”- un dels altres copropietaris i cacic -, prescindint dels altres, entre ells el “Palanca”. Aquest, per contrarestar l’acció, forma una junta paral.lela i contracta dos llenyataires de Vic perquè treguin profit de la fusta de la muntanya. La tensió entre els dos grups acaba per petar un dia de 1980 quan dos guardaespatlles - investigadors, diu ell -, de Castañer, maten a trets els dos llenyataires. L’últim fet, el més misteriós i sobre el qual gira la investigació dels reporters, és la mort de “Sansa”, el juliol de 1995. Se’l troben brutalment apallissat i en plena descomposició. Això passa cinc mesos després que el jutge de Tremp el declari l’únic amo de la muntanya. Es troben dos presumptes culpables de l’assassinat, Josep Mont i Marli Pinto, que passen un any a la presó, però finalment són absolts per l’audiència de Lleida, ja que el testimoni que els va denunciar, Antonio Gil José, creuen els magistrats que no és creïble i que no es pot demostrar la seva presència en els fets denunciats.
El 2002, l’Audiència de Lleida dicta una nova sentència afirmant que la muntanya és dels hereus dels fundadors, i el 2005, aquesta és ratificada per el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Així, el llibre acaba amb l’assassinat sense resoldre, però amb un munt d’idees i hipòtesis, que ens fan tenir una gran idea sobre el que va passar a Tor.

                                                                                     foto d'un des d'un racó de Tor

Crítica

Per començar cal observar que és una història totalment real. És un llibre molt interessant des del punt de vista de la investigació periodística, això si, portada fins l’extrem. El seu estil, amb una petita pinzellada literària, és bàsicament periodístic, ja que l’autor basa el llibre en la seva experiència fent el reportatge, amb tots els fets viscuts, literalment explicats. A vegades, però, ens parla de manera més col•loquial que periodística, degut sobretot, a els personatges que es troba pel camí. És emocionant i intrigant, així que quan comences a llegir-lo no pots parar fins que arribes al final.
El que comença per l’autor com un simple reportatge periodístic sobre la muntanya de Tor, s’acaba convertint per ell, i els seus ajudants, en una rigorosa investigació per arribar a aclarir els fets i trobar qui va ser l’autor del assassinat de “Sansa”. De fet, aquesta va ser tant treballada que fins i tot obtenen més dades d’interès i arriben més lluny que la pròpia Guàrdia Civil. Es documenten mitjançant els personatges que s’ajunten dins la tràgica història. Dins de la mateixa decadència del món rural d’alta muntanya, per mitjà dels dos grans cacics de Tor, un, tot i estar mort, “Sansa”, s’entrevisten amb el seu germà i el seu nebot, intentant treure valuosa informació. Amb l’altre, “Palanca”, que els hi fa viure escenes veritablement grotesques i estranyes, sobretot per culpa del seu ajudant “Lázaro”. Tot i així, d’ell també en treuen un grapat d’informació. També parlen amb els protagonistes dels negocis bruts d’Andorra, entre ells, Ramon Castañer, amb contrabandistes, com Batallé, amb perdularis o pelacanyes, que els descriu com a “hippies”, i que tenien una relació d’interès amb “Sansa”. També intercanvien informació amb el sergent “Yanes” de la Guàrdia Civil, amb advocats, alguns d’ells falangistes, i fins i tot amb jutges. També parlen amb els pocs membres de les famílies que quedaven a Tor quan es va cometre l’últim assassinat, amb el testimoni de la mort de “Sansa”, Antonio Gil José, i amb els dos presumptes homicides absolts, Marli Pinto i Josep Mont. Així doncs, es relacionen amb tots els móns que tenen a veure amb la “muntanya maleïda”-així es diu el reportatge realitzat al “30 minuts” fruit de l’investigació-, per treure el màxim de suc i informació, i ho fan a través de diferents llocs com Tor, Alins, la Seu d’Urgell, Sort, Lleida, Andorra, Tremp, Barcelona, etc.
El llibre m’ha agradat moltíssim. Puc dir que el vaig començar a llegir i ,tot i les seves 422 pàgines, amb dos dies me’l vaig acabar. El que més m’ha agradat és la forma com el Carles Porta explica els fets, sense saltar-se cap part que podria ser més col•loquial, escrivint tal i com li parlaven els personatges que entrevistava. També m’ha agradat com explicava la seva relació amb el Joan Salvat, el seu cap del 30 Minuts de Tv3, sense cap pèl a la llengua. Del llibre se’n pot extreure la base de com fer un reportatge periodístic i sobretot la importància del rigor periodístic. També m’ha agradat molt el contrast entre les escenes més grotesques i les més tenses, que surten relatades de forma excepcional. He gaudit molt llegint el llibre ja que els aconteixements van succeint molt ràpidament i sobretot per la varietat de personatges, curiosos i estrafolaris, que hi apareixen, que li donen un toc especial, i fins i tot humorístic, sense deixar de banda la serietat del tema exposat. Cal dir que els vuit anys en els quals el seu autor va investigar sobre la mort, és digne d’admiració ja que no era fàcil extreure tanta informació, sobretot, tenint en compte els personatges, molts d’ells difícils i complicats, plens d’odi, de rencor i alguns de por, cosa que feia la seva tasca encara més difícil.
Tot i que no s’acaba trobant l’assassí, durant el llibre es deixen a l’aire varies teories, que porten a un mateix a fer-se una idea pròpia de qui va ser el que va fer perdre la vida a “Sansa”, tenint en compte, que pel fet de passar a ser l’únic propietari de la muntanya, hi havia moltes persones que desitjaven veure’l mort.
Per l’autor, Carles Porta, aquest llibre ha estat una feina de més de vuit anys d’investigació, en la qual, hi ha posat tot el que estava en el seu abast per treure l’entrellat del assassinat i del conflicte. Tot i així, en la mateixa obra reconeix obertament la seva decepció per no haver arribat més lluny, tot i que cal dir, que els que l’hem llegit, hem vist de forma sobrada que el seu treball d’investigació reflexat en el llibre és excel•lent.

El currículum professional de Carles Porta és molt extens. Va començar treballant al diari Segre, es va especialitzar en reportatges i documentals a TV3, on va treballar als serveis informatius i al “30 Minuts”, tal i com mostra el llibre. Va dirigir el programa “Efecte mirall”, i va ser enviat especial en conflictes bèl•lics a Bòsnia, Ruanda, Haití, Algèria, Kosovo, Pròxim Orient i Pakistan. Per tant, i en conclusió, aquesta obra significa molt per l’autor ja que és la primera vegada que escriu un llibre. Hi va dedicar molt de temps, i s’ho va prendre, fins i tot, com un repte personal, fins al punt, que va arribar a afirmar que estava obsessionat amb la història de Tor. Va investigar un crim en el seu propi país i molt a prop de la seva terra, el Pla d’Urgell, i va trencar així amb tota la feina que havia fet fins aleshores.

.

Millors cançons Miquel del Roig

 1. La Farola
Llagostera, Setembre 08'


 2. Variat
Santa Eulàlia de Ronçana, Gener 08'



3. Sempre ens quedarà l'empordà
Vilassar de Mar, Juny 09'


4. Sobreviurem + Hotel Catalunya


5. La manta al coll
Santa Eulàlia de Ronçana


6. La gallineta
Vilassar de Mar, Juny 09'


7. Qualsevol nit pot sortir el sol
Pals, Desembre 08'


8. Variat
Blanes, setembre 08'


9. carnaval te quiero
Santa Eulàlia de Ronçana, Gener 09'


10. Concert sencer a Llagostera




la farola





la santa espina





Catalunya







"...Yo no te pido la luna..."









la gallineta + l'estaca







imagine







Trobarem a faltar el teu somriure





sobreviurem + hotel catalunya





Que volen aquesta gent





lliure







"... com fan a l'empordà..."





"la manta al coll..."







"... que miedo da..."







és inútil continuar







a les carpes, a la disco, a l'incognit, a l'ei bi si canten aquella de...









antimadridista







alegria + els catalans no som espanyols





Que tinguem sort









"agarruti, agarruta..."







"... para hacer bien el amor ..."





la farola - sencera





puff era un drac màgic





rumbeta








12. tirala, tirala, tirala... la Puerta de Alcalà
Pals, Desembre 08'

Incertesa

El vaixell es tornava de paper i a cada onada trontollava, com si tot el recorregut anterior no hagués servit per res, com si les cordes de les veles estiguessin a punt de cedir, com si ja no volgués navegar, com si el mal temps s'apoderés d'ell i no en pogués escapar.

Qui deia crisis?

L'equip de Guardiola goleja al
Saragossa i fa callar algunes boques

Curiosament, els que parlaven de crisi, eren els mitjans de comunicació de Madrid. Allà on els diners no son suficients per formar un veritable equip, lluny del que és, a dia d'avui, l'equip del Passeig de la Castellana. I evidenment s'ha de buscar la merda externa, parlar i escriure per desastabilitzar l'actual millor equip del món, quedant-se en l'intent de conseguir-ho.

Alguns mitjans de comunicació a vegades es precipiten a treure conclusions, basant-se, això si, amb pocs partits, normalment força dolents, que tot gran equip pot tenir. Sembla ser, però, que en el cas del Barça s'han hagut de menjar les paraules. Ni crisi ni res, aquest equip crea moltes envejes, sobretot en aquells que escriuen una mica lluny d'aquí, si, certament, les envejes són molt dolentes.
L'equip de Pep Guardiola va demostrar ahir que el que havíem vist els últims partits era només un miratge, un petit malson, un "sotrac" que tots els grans equips poden tenir. La golejada contra el Saragossa per 6 a 1 d'ahir a la nit va fer marxar tots els dubtes. Varem tornar a veure aquell Barça que toca la pilota, que fa vibrar a l'afició, que juga de forma excel.lent, aquell equip que dona gust veure jugar.

La gran revel.lació d'aquest inici de temporada, Seidou Keita, ahir va donar un recital de futbol. Va sortir molt fort, no va parar de lluitar i donar joc i, fins i tot, va marcar tres gols. És d'aquells jugadors que sembla que no hi siguin però que ho donen tot, i que,  a més, ens sorprenen molt agradablement. Llàstima, però, que d'aquí un temps hagi de marxar a la Copa Àfrica, el trobarem a faltar, segur, però encara tindrem al Xavi i a L'Iniesta, així que si no es lesionen no haurem de patir.

També cal anomenar, Zlatan Ibrahimovic, el flamant fitxatge del Barça, el més car de la història, però el mateix que ha fet oblidar Samuel Etoo a l'afició blaugrana. Té un olfacte golejador impresionant, es passa el partit lluitant, té una tècnica exquisita, sap jugar d'esquenes a porteria, és un gran passador i fins i tot ara ja presiona en atac. Podriem dir que tenim un Etoo més complet, si caiem en el parany de la comparació...

I finalment, un dels millors jugadors que han sortit de la cantera del Barça, Lionel Messi. Ahir ens va tornar a demostrar que continua sent ell, que encara sap enganxar-se la pilota als peus, driblar-se a tot els rivals i fer meravelles. És evident que els crítques rebudes des de l'Argentina li han fet mal, i més, tenint en compte com eren de errònies. Hi ha coses que no són justes i totes les barbaritats que han arribat a publicar els diaris esportius argentins són del tot indignes. Fer-lo culpable a ell de la mala trajectòria de la selecció albiceleste crec que no és gaire apropiat, ja que si hi ha un culpable és el mateix Diego Armando Maradona, aquella llegenda del futbol que està borrant el que va ser.  Però que ningú dubti de la integritat del Lionel, ells mateixos saben que no s'ho mereix.

Així que, amb tot, el Barça és líder, a tres punts del Madrid...

La fortalesa moral, física i tècnica d'aquest equip és algo que no es desfa amb dos dies...

El segell Guardiola no pararà d'estampar...n'estic segur...

                                                                Campions Copa del Rei 2009, Mestalla

Aquella pilota de plàstic que va anotar un gol

Aquesta nit estaba mirant resums de lligues de futbol europees a la tV, i he alucinat al veure la Premiere League anglesa, quan ha surtit el gol que li han marcat aquesta tarda al Liverpool, simplement increïble; un davanter del Sunderland xutava dins l'àrea i la pilota tocaba una pilota de plàstic que estava al terreny de joc, desviant així la seva trajectòria, despistant totalment al porter dels Reds, Reina, i fent pujar el 1 a 0 al marcador a favor del Sunderland. El més sorprenent de tot, l'àrbitre no se n'ha donat compte i ha donat el gol per vàlid. Com deurien estar d'enfadats els jugadors del Liverpool. El més fort de tot és que hi ha imatges del nen que ha tirat la pilota al camp i precisament, era de l'equip de la ciutat dels Beatles.
És d'esperar que al veure les imatges l'organisme competent, en aquest cas, la federació anglesa de futbol, prengui les mesures adients per solventar aquest extrany aconteixament. Si bé és cert que és en el país on va nèixer el futbol, també cal dir que és en el que passen coses més extranyes.

No es veu molt bé però es veu...


A qui no se li queda la cara de tonto amb una cosa així?

Aquell túnel negre sense fi

Sovint caiem en tòpics innecesaris o simplement pensem coses que no tenen ni cap ni peus, sovint, també, i per un conjunt de situacions o sensacions, ens quedem atrapats, enganxats en aquell túnel negre sense fi en el qual els raonaments perden valor, i les idees, negatives i destructives, s'apoderen de nosaltres, com si fossin un terrible huracà al bell mig del Pacífic. Llavors, és quan la reacció hauria de ser inminent, però ens donem compte que algo està canviant, que allò que ens feia vibrar, somiar i ser feliços trontolla com un terratrèmol i ens anem fent petits, mica en mica, fins arribar a un no res que ens és desconegut...


Vespre

Camins

Ple està el camí de solitud
entre els barrancs d´albades tristes,
allà on la nit canta als estels
versos robats del teu somriure

Davant del mar et vas deixar
penes de sal i un trist esguard,
seguint els fars dels horitzons
vas navegant perdut
perseguint el teu rumb...

Una nit més t´he navegat
entre els barrancs d´albades tristes,
allà on el mar escriu al fang
cartes d´amor en versos lliures...

A la vall blanca em vaig deixar
fermes arrels i un trist record,
sembrant la terra amb les cançons
vaig caminar perdut
perseguint el meu rumb...


Obrint Pas - Camins

Les cançons ens transporten cap al passat, de forma indirecte però directament, et tornen sensacions, emocions i pesics de vida...

Escuts Atlètic Club Catalunya

Quin és el millor escut pel meu equip de futbol digital? Faig extens el meu dubte al blog...

a. Predominen els colors catalans, amb la franja blaugrana i l'estrella vermella de cinc puntes que volen transmetre força,lluita i esforç.



b. És molt semblant que el primer, però amb un canvi significatiu, predominen els colors blaugrana en detriment dels colors catalans.

c. És com la "a" però amb una petita o gran diferència, depen de com es vulgui mirar. La blavor i l'estrella blanca li donen a l'escut una semblança directe amb una estelada, i son els colors blaugrana que no acabi de ser així...



d. I l´últim, que potser si, ocupa aquest lloc perquè de tots és el que m'ha convençut menys amb diferència. Es ben bé que el poso per poguer-me fer una idea de com quedaria l'estrella a la part inferior de l'escut.






. Són aquests els 4 escuts per triar a l'enquesta de la part superior dreta del blog. Jo em quedo amb el "a" i el "c", i estic indecís en quin dels dos triar.

La cançó de l'estiu ?

La vem començar a escoltar a principis de juny tot mirant la televisió en l'anunci d'Estrella Damm d'aquest estiu. Sens dubte, és una peça clau en l'spot publicitari de la marca cervesera juntament amb el video, fet de forma excepcional, i que ensenya molts racons i detalls de la més petita, la més bonica i alhora la menys explotada de les Illes Balears. Estem parlant de la cançó Summercat del grup Billie the Vision and the Dancers.
El que és el spot publicitari comença amb una despedida i un petó, i seguidament el xicot que es despedeix puja al vaixell, beu un glop de cervesa i de forma immediata comença la història i la cançó. Ell és el típic noi guapo, del qual, qualsevol noia triada a l'atzar diria que és interessant. Arriba a Formentera i al baixar del vaixell se'l veu tot perdut amb un mapa de l'illa tot dirigint-se cap a la terrassa d'un bar on hi ha dues jovenetes molt wuapes assentades, una de morena i una de rossa que comparteixen la mateixa cara de promiscues. Tot seguit es veu el típic cotxe taronjós de ses illes amb tots tres anant cap a la platja on hi ha un concert i una festa en la qual la gent balla i beu cervesa en aquelles hores en què el sol es va ponent i mostra aquella intensitat tant viva abans de perdres en el fons de l'horitzó....
Tot plegat una barreja d'alegria, felicitat, festa, bon rollo, harmonia i tot un seguit d'adjectius fruit d'un anunci de cervesa molt ben trobat que s'acosta molt a un anunci promocional de l'Illa de Formentera. Això si, que les "estrelles" no faltin a ni un dels petits raconets d'aquest paradís situat a les illes dels països catalans.


Summercat - Billie the vision & the dancers



Spot Estrella Damm, estiu 2009'

Miquel del Roig a Vilassar de Mar

El passat Dissabte, el Miquel del Roig va tocar en les 4es festes populars de Vilassar de Mar. Davant d'unes 200 persones, ens va obsequiar amb més de dues hores de concert i amb el seu ampli, divertit i dinàmic repartori. Com sempre, ens va fer ballar, riure i disfrutar de la petita festa que va muntar la gent del maresme. Aquí alguns videos...

Inici concert




La gallineta + selecció spain eliminada


Copa, lliga i Champions!



Dedicat als USA...

Versions sangtrait + obrint pas




Sempre ens quedarà l'empordà

Vida Privada, Josep Maria de Sagarra

El retrat d'un grup social barceloní i la seva decadència
El grup social del qual parla l'autor és l'aristocràcia, exemplificada amb la família Lloberola. És una aristocràcia sense iniciativa, improductiva, ociosa, no han treballat mai a causa del seu estatus social i viuen del patrimoni sense preocupar-se de les seves propietats. Mantenen la religiositat lligada als costums i obligacions, però no lligat a la fe. Tenen una doble moral, la interna, segons les conveniències, i l’externa, segons el que marca la societat. Dins aquest grup social hi trobem dos tipus diferenciats, l'aristocràcia rància i la fresca. La primera té una vida social amb un cercle limitat i són d'origen rural. En aquesta hi englobaríem Tomàs de Lloberola. L'altra, l'aristocràcia fresca [d’èxit econòmic i social relativament recent], es relaciona amb molta mes diversitat de gent, com artistes i burgesos. El Baró de Falset en seria un exemple.
La novel.la mostra dues etapes polítiques molt diferenciades, la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, tot i que a la novel.la es parla sobretot del 1927, i la República, a partir de 1931. Aquesta primera fase beneficia l'aristocràcia, i a les acaballes es produeix una revifalla social amb l'exposició internacional de Montjuïc del 1929, tot i que seria un miratge, ja que amb la República canviarien molt les coses per als aristòcrates. N'hi va haver que es va tornar republicans, altres, els més monàrquics, conspiraven i molts es van quedar amb els braços encreuats sense fer res. Van perdre estatus, poder, i l'únic que podien fer era emmirallar-se en el seu passat gloriós. A partir d'aquí s'exagera més la seva decadència moral i econòmica. Tomàs de Lloberola i la seva dona van haver de deixar la casa de tota la vida per anar a viure a un barri socialment menys considerat. El seu fill Frederic acaba en un poble tot sol, amb la soledat i una malaltia com a companyes, i quan es veu molt malalt, decideix tornar a casa. El seu germà Guillem i la filla de Frederic, Maria Lluïsa, la decadència moral. El primer per prostituir-se, fer xantatge a un burgès que s'acaba suïcidant, i després ajuntar-se sentimentalment amb la viuda d'aquest. L'altra, la jove,  per ajuntar-se sentimentalment  amb un home molt més gran que ella per pur interès econòmic i de subsistència. Tot i així, la Maria Lluïsa fa més coses. Al final, se’n va de Barcelona, casada amb un bilbaí. Aquest, potser, és el trencament definitiu amb la seva família.

Els judicis de valor emesos per la veu narradora i els seus recursos  
És un narrador omniscient, és a dir, ho veu i sap tot dels personatges que descriu. Aquests són extrets de la realitat i són criticats per la seva superficialitat i buidor. Transmet una valoració moral de sectors socials, personatges i fets a través de judicis de valor directes i repetits. Per fer-ho utilitza ironia, sàtires, burla, ridiculització (la sàtira i la ridiculització són, pràcticament, sinònims), comparacions, metàfores i elements simbòlics com els mobles vells, les roses o les llums de colors de Montjuïc. Degut a la seva visió subjectiva deforma la realitat amb exageracions. [Deforma la realitat per explicar-la de manera subjectiva; utilitza exageracions, simplificacions esquemàtiques, expressions populars... De fet, la ironia i la sàtira també reforcen la subjectivitat.] També fa servir expressions populars, descripcions desagradables i el llenguatge és detallista, amb precisió i riquesa lèxica. En la narració existeixen grans contrastos, de l'època, dels personatges i socials.
Cal observar que la sexualitat és un element determinant.
Tots aquests recursos i judicis de valor els utilitza per fer una crònica de la decadència de l'aristocràcia a Barcelona, tant econòmica com moral. 

1927-1932: La història viscuda a través dels personatges 
Es parla de la història viscuda a través dels personatges per mitjà del contrast entre dues èpoques de característiques polítiques diferents. Primer, la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment l'inici de la República. La primera època suposava un bon viure de l'aristocràcia ja que d'alguna manera els beneficiava. En canvi, la República fa que perdin estatus i poder. En tot cas , els personatges estan basats en la realitat.
El fil argumental de la novel.la gira al voltant de la família Lloberola, que representa la decadència moral  i econòmica de l'aristocràcia. Tomàs de Lloberola és el representant de l'aristocràcia rancia, clerical i carlí. Juntament amb el seu fill Frederic, que és l'hereu, mantenen un vincle amb el passat gloriós de la família. No treballen, són ociosos i no cuiden gens les seves propietats. Guillem és l'altre fill de Tomàs, el qual uneix la família amb la nova classe burgesa. Aquest és un dels exemples de decadència moral, ja que a causa de la manca d’ingressos, decideix prostituir-se i posteriorment provoca un suïcidi fent xantatge a un burgès. Curiosament acabarà unint-se sentimentalment a la viuda d'aquest. L'altre exemple de decadència moral és Maria Lluïsa, la néta de don Tomàs i filla de Frederic, que, entre altres coses, s'ajunta sentimentalment amb un home molt més gran que ella per pur interès.
Cal observar que tant Guillem, Maria Lluïsa com Ferran, l'altre fill de Frederic representen la voluntat de desvinculació dels llaços familiars ja que no volen saber res del passat de la seva família.
A més dels Lloberola hi ha altres personatges molt significatius; per exemple: Hortènsia Portell i Pilar Romaní. Hortènsia Portell és una burgesa rica que s'adapta als règims polítics organitzant festes a casa seva, que representa el lloc de reunió dels diversos sectors socials de la classe alta en les dues èpoques diferenciades. L'últim personatge és Pilar Romaní, també anomenada viuda Xuclà, que és el símbol de l’antiga aristocràcia barcelonina i espectre del passat. És el contrapunt dels Lloberola, ja que sap viure amb plena dignitat, tot i la caiguda de la seva classe social. El llibre acaba fent referència a la seva mort, per tant, podem interpretar que és un personatge important en la novel.la. 
 
 

Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter

El modernisme, conflicte entre individu i societat
El modernisme era un moviment artístic i cultural que, a Catalunya, pretenia una transformació de la cultura del país. Consistia a fer-la més moderna, europea i nacional. Els modernistes consideraven l'art una activitat superior, fins i tot mística, i rebutjaven la burgesia i la societat industrial de la qual eren fills. Per tant, el conflicte sorgeix en la diferent manera de veure la vida entre els modernistes i la resta de la societat d'aquells temps. 
Altres punts importants: individualisme, marginació... 

Aigües encantades, conflicte entre individu i societat
En l'obra de teatre de Joan Puig i Ferreter es veu clarament el conflicte entre individu i societat. Aquesta darrera simbolitza la realitat opressora, cegada per la fe religiosa i la ignorància. En canvi, l'individu representa l'ideal, el coneixement basat en la ciència i sobretot en la lluita per la “supervivència” mantenint els propis principis, seguint així una clara actitud vitalista. 

Puig i Ferreter. Model teatral
Puig i Ferreter és un dels principals autors del modernisme català. Feia teatre compromès i d'idees. El seu principal autor de referència va ser Henrik Ibsen. Els aspectes que analitza en l’obra són les idees, referint-se a valors positius i negatius. Els primers els associava a la modernitat i al procés d'individualització ( consciència, voluntat ,acció). Pel que fa als negatius els vinculava al conservadorisme i la manipulació religiosa. De l'autor noruec es va fixar sobretot en el conflicte individu i societat que queda molt ben exemplificat al llarg d'Aigües encantades. 
Pels modernistes, utilitzar un autor europeu de referència com a model per a les obres de teatre pròpies ja era una manera de renovar el teatre.

Aigües encantades. Característiques importants 
L'obra ens mostra dues maneres força similars però alhora diferents de veure la vida [de fet, més que comparar-les, convé relacionar-les].
El primer és el vitalisme, que és la fidelitat a unes conviccions, la voluntat de sacrificar-se  per la comunitat i el convenciment que l'acte heroic té valor per ell mateix encara que sigui estèril. I considerar la vida com a valor suprem.
El segon és el regeneracionisme, que s'oposava al conservadorisme de la burgesia. Se sentien capaços de transformar la societat d'una manera objectiva, documentada i científica. Van intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art. I, en l’obra, per mitjà del coneixement social i científic. 

Conflictes de l'obra
El primer conflicte que apareix és el de la Cecília i Amat (pare i filla), degut al desig de llibertat d'aquesta i la ment extremadament tancada i arcaica del seu pare, per tant, podríem parlar d'un primer conflicte familiar.
El segon conflicte és ideològic, amb dos tipus de mentalitats diferents. Una basada en el progrés, el coneixement, el vitalisme i el valor científic. Ho exemplifiquen el Foraster i la Cecília, que estan disposats a lluitar i canviar la manera de pensar del poble. Pensen que la vida és un valor màxim i representa l'energia, l'impuls i la lluita pels ideals. Tenen una clara actitud vitalista i regeneracionista.
I l'altre mentalitat, totalment contrària, és la de la fe religiosa. Volen mantenir els costums i els violenta que algú els faci dubtar del que sempre han cregut. El poble (la massa anònima) que es revolta contra el Foraster, Pere Amat o el Mossén en son tres grans exemples.
I l'últim conflicte que reflecteix l'obra és el masclisme evident per part de Pere Amat, que minimitza i menysprea la seva dona de forma continuada. Ella és  la Juliana, que ho accepta i es resigna fins que  la Cecília  l'ajuda a veure que no pot seguir així. Potser no és un conflicte molt evident però crec que val la pena remarcar-lo tot i que sigui cap al final i quedi una mica a l'aire.

Aigües encantades, Personatges importants
- Els personatges positius principals són:
La Cecília és una persona inconformista, no vol quedar-se al poble. Rebutja les creences religioses. Té amb unes idees molt clares. Des de la consciència acaba prenent una decisió que la individualitza respecte a la resta de la societat. És un personatge vitalista i regeneracionista.
El Foraster és un personatge atrevit,  de característiques molt semblants a la Cecília. Les seves vies de coneixement són racionals, científiques i emocionals. És un verdader heroi, capaç d'establir una relació profunda i completa amb el món que l'envolta. 
- Els personatges principals amb valors negatius
Pere Amat és una persona autoritària, masclista, molt feta a l'antiga. És creient, però a la seva manera, i totalment tradicional, ja que està molt interessat ___ que les tradicions es mantinguin. És propietari rural i un tirà.
El Mossèn és un personatge molt influent en el poble. Té un gran domini de la parla oral, sovint parla de forma metafòrica i és totalment manipulador. Per ell, no hi ha punts intermedis, i maneja el bé i el mal segons els seus interessos.

Pilar Prim de Narcís Oller

Funció del paisatge i tècniques de descripció
El paisatge és el recurs per emmarcar els personatges, és un element protagonista en la primera part de l'obra, que serveix per a la creació d'ambients, i sobretot és el mirall on es reflecteixen les emocions i els sentiments dels personatges. Aquests espais són descrits pel narrador perquè se'ls miren i provoquen en ells alguna mena d'efecte. Per tant, existeix una relació constant entre paisatge i personatge.
En les tècniques de descripció Narcís Oller utilitza molts detalls, una gran precisió i riquesa lèxica, i recursos poètics com metàfores, comparacions, enumeracions, etc., per explicar al lector la llum, els colors, l’espai, les formes... En aquestes descripcions intenta acostar-se als modernistes Víctor Català i Raimon Casellas, entre d'altres. 
En la segona part de la novel.la, el narrador canvia radicalment de tècnica i trasllada l'acció a Barcelona, on reclou els personatges en espais tancats i en dóna molts pocs detalls de descripció. És aquí on apareix la introspecció, és a dir, el narrador se situa en el mateix indret on neixen els pensaments i els dubtes dels dos protagonistes (la Pilar i en Deberga), però sobretot d'ella: ens n'ofereix una visió psicològica i de pensament completa. Per tant, podríem dir que en aquesta segona part predomina l'acció, a diferència de la primera, en que l'acció és emmarcada pel paisatge. 

Personatges femenins; afinitats i antagonismes 
Podríem parlar de cinc personatges femenins importants dins de la novel.la, entre els quals hi ha afinitats i antagonismes. La més important és la Pilar Prim, una dona somiadora, d'aparença fràgil, idealista, sentimental i romàntica que s'acabarà revoltant contra el seu destí. Amb qui té més afinitats és amb les seves dues amigues, Osita i Clotilde, les quals li donen suport moral, totalment incondicional i sincer, sense interessos econòmics per darrere. Cal observar que són més actives que la pròpia protagonista.Curiosament amb qui no es porta gaire bé la Pilar és amb la seva pròpia filla, l'Elvireta, ja que són molt diferents de caràcter i les distancia molt la seva rivalitat amorosa amb en Deberga. També cal tenir en compte la dependència de la jove envers els seus oncles amb qui la Pilar desgraciadament no té una bona relació. Per tant, podríem dir que la relació mare-filla és força freda i tensa.
L'altra antagonista és la viuda Roig, una persona grotesca, xafardera, traïdora i maliciosa, que posa molts impediments a la protagonista, i que a més, és una adversària amorosa, ja que també se sent atreta per en Deberga.
La viuda Roig i Pilar Prim tenen algunes afinitats: pertanyen a la classe alta, són viudes, se senten atretes pel mateix home, i són mares d’una filla o fill per casar. Pel que fa als antagonismes, a més de tenir personalitats oposades, físicament són personatges de característiques molt diferents.  

Individu i Societat
L'entorn social de Pilar Prim és una societat burgesa i masclista, tant per homes com per dones. Existeixen molts prejudicis socials que generen por i incomunicació, i s'han de mantenir les aparences, ja que hi ha moltes conductes sancionades. És una societat de classes, és a dir, classista i, per tant, tenen molta importància els interessos econòmics. El motiu argumental de la novel.la gira al voltant de l'usdefruit condicional, és a dir, Pilar Prim només disposa de la renda del difunt marit si no es torna a casar.
L'individu és la Pilar, marcada pel que diu la societat i per l'entorn familiar, que li nega l'autonomia, tant el marit amb la decisió del testament com l'Ortal i la filla amb les seves respectives accions. Primer se sent indefensa, frustrada, rabiosa, sola i oprimida, però mica en mica acaba optant per viure, estimant en Deberga; així prevalen el sentiment i el desig de viure, abans que les normes establertes per la pròpia societat. Per tant, podríem dir que el seu nom és un símbol per remarcar uns trets essencials de feblesa, que acaba vencent al lluitar contra la seva naturalesa i conviccions. També es mostra activa pel que fa a la gestió de la fàbrica.

Estil i Llengua
Té elements del realisme, però no ho és del tot, és un realisme poc ortodox. Narcís Oller parla d'una realitat que coneix (època, espais geogràfics, entorn social...), i de l'usdefruit condicional, és a dir, que la viuda només disposa de la renda del difunt marit en cas de no casar-se. Aquest és el motiu de l'argument de la novel.la. Al llarg de l’obra, es posa de manifest que Narcís Oller no estava d'acord amb aquest tipus d’imposició. També cal destacar que en els diàlegs s’hi observen una gran varietat de dialectes.
Té elements que escapen del realisme ortodox, ja que és una novel.la narrada des de dins dels personatges, s’hi narren processos anímics i s'hi fa un retrat psicològic de la personatge principal; per tant, podríem considerar que s'inclina cap al realisme psicològic. El narrador és omniscient, ja que ho sap tot dels personatges. Però, en la segona part, renuncia a l’omnisciència total, ja que és quan els personatges monologuen més. En les introspeccions manté un estil indirecte, és a dir, s'endinsa dins el personatge encara que sovint hi utilitza la tercera persona.
Dins la novel.la existeixen alguns elements romàntics, com el personatge de la Pilar Prim, la relació entre el personatge i el paisatge, i entre els sentiments i el paisatge, etc.
Per finalitzar, destacar la gran influència d'autors modernistes com Víctor Català o Raimon Casellas, entre d'altres. Es nota sobretot en la descripció de paisatges, el gran nombre de detalls, la riquesa i la precisió lèxica, i els recursos poètics.

 

Intent d'eclipsi mitjançant fitxatges milionaris

Acaba la temporada 2008-2009, amb el Barça tricampió, la Lliga, la Copa del Rey i la Champions League. Sens dubte, ha sigut una temporada històrica de l'equip català, tant a nivell nacional com europeu. Pocs clubs han aconseguit guanyar els tres títols que disputaven la mateixa temporada, pocs equips han desplegat quelcom similar al joc blaugrana, aquest “tiki-taka” que tant ens agrada, força similar al Dreamteam, que ens ha fet disfrutar i gaudir dels partits com mai. Però bé, clar, desde Madrid, i concretament desde l'equip de Chamartin, aquesta fita històrica aconseguida pel Barça ha fet molt mal. Tant ha sigut aquest dolor intern causat per les històriques fites del Barça, i tant deteriorat ha trobat el club blanc, el nou president, Florentino Perez, que només mitjançant el que ha fet podia cridar l'atenció dels seguidors merengues, dels mitjans de comunicació i en definitiva, del món del futbol. Ha fitxat dos estrelles mundials pagant uns preus extremadament desorbitats. El primer Kaká, un mitjapunta brasiler que atesora una qualitat impresionant, ha estat fitxat per 67 milions d'euros, i el segon, i sense cap mena de dute, el més mediàtic, Cristiano Ronaldo ha estat fitxat per 94 milions d'euros. La suma del preu dels dos jugadors puja a 161 milions d'euros, una quantitat escandalosa, lamentable i realment molt alta, però que serveix a l'equip de la capital d'espanya per captar l'atenció de tothom en aquest període de descans de les competicions de clubs. No cal ser molt llest, però, per veure-hi en aquests dos fitxatges, apart de la incorporació de dos grans estrelles del futbol mundial, un cop d'efecte, amb el clar intent d'eclipsar els elogis cap al conjunt blaugrana i el que ha sigut aquesta temporada, en què el Barça ha mostrat ser l'actual millor equip del món. Per altre banda, comentar com un equip de futbol, o en aquest cas un president pot arribar a gastar-se tants milions d'euros per el traspàs de dos jugadors, tenint en compte la crisis econòmica mundial, tenint en compte els temps en què vivim i sobretot la manca de diners que viu la societat en general. Considero que això ha estat, apart d'un cop d'efecte com ja he dit anteriorment, una demostració de poder tant innecessària com irracional.
M'agradaria poder-li preguntar al president del Real Madrid Club de futbol, d'on treurà tots aquests diners, i sobretot m'agradaria preguntar-li si no em va tenir prou fa unes temporades quan va formar un Madrid galàctic i va acabar fracassant...
I és així, el futbol no només són estrelles mediàtiques i diners, el fubtol és esforç, és il.lusió, és compactar un equip i saber gestionar els jugadors independentment que siguin estrelles, i d'això en sap molt el nostre estimat Pep Guardiola, que ens ho ha demostrat ampliament en aquesta temporada ja acabada. N'hauran d'aprendre molt els nous tècnics blancs perquè entre tanta “estrellita” el vestidor merengue no sigui un polvorí i sobretot per aconseguir formar un conjunt com el Blaugrana. El repte i els diners ja estan sobre la taula però encara queda tota la pre-temporada i que comenci a rodar la pilota...

Calella de Palafrugell, la bellesa del paisatge costaner

Sens dubte, vivim en un país, Catalunya, en el qual l'abundància pel que fa a la riquesa del paisatge és més que evident, però m'agradaria destacar per sobre de tot, una petita població costanera, que sense ser gens exagerat, qualificaria de màgica, Calella de Palafrugell. El contrast entre mar i muntanya, les caletes d'aigua transparent, el caliu que té, la màgia de cada un dels petits raconets que la componen és quelcom que queda dins de cada una de les persones que hi han estiuejat, que l'han visitat o dels pocs que tenen la fortuna de viure-hi. La platja de Port Pelegri, la platja de Port Bo, la platja del Golfet, que s'hi accedeix per mitjà d'un camí de ronda que voreja el mar, i totes les caletes direcció Palamós de les quals en destaquem Cala Estreta, situada a uns vint minuts a peu des del Cap Roig, són maravelles naturals que no tenen res a envejar a moltes platjes d'arreu del món.




Les illes formigues al fons

I no només podriem destacar el poble de Calella en si, sinó que els seus voltants també val la pena destacar-los. Començant per el Far de Sant Sebastià que ens obsequia amb una vista magnífica tant de Calella com de Llafranch, i seguint per la ja anomenada Cala Estreta, tocant al terme municipal de Palamós i que realment val molt la pena visitar per valorar el perquè d'aquestes paraules.

L'Olímpic puja a 1era regional

Partit apoteòsic

Pocs partits haviem vist amb el camp municipal de la Garriga tant ple de seguidors i aficionats de l'equip local, com aquest passat Dissabte en que l'Olímpic es jugava l'ascens de categoria contra el segon classificat, el Sant Vicenç de Torelló.
El partit va començar amb el domini clar de l'equip de casa, que va tenir varies ocasions de gol, totes elles desaprofitades. L'equip visitant es limitava a defensar, força bé, per cert, i a contratacar, cosa que va provocar que el marcador es mogués per primera vegada, l'equip osonenc s'avançava així i deixava a jugadors i aficonats locals totalment desencisats. La primera part va acabar amb un domini evident pel que fa al joc per part de l'Olímpic però el 0-1 seguia al marcador.
Durant la segona part semblava que les coses continuaven igual, l'equip garriguenc ho intentava però la sort no venia de cara. Tot va canviar, però, el minut 75, amb una falta aprop de l'àrea. El número 10 de l'equip de casa va llençar un xut que va entrar per tot l'escaire de la porteria visitant, l'eufòria es desbordaba i el gol local feia que la il.lusió de tots es tornés a encendre. No van passar gaires minuts quan el número 7 de l'equip de casa va rebre una bona pilota que va controlar molt bé, va començar a córrer, es va driblar a tres i quatre defenses, va encarar el porter i va fer pujar el 2 a 1 al marcador amb un gran gol. El municipal era tota una festa i l'alegria es debordaba, l'Olímpic tenia un peu a 1era regional...

INCOMPLET, CONTINUARÀ

L'Olímpic guanya el derbi

L'Olímpic guanya el derbi i es posa 2on

Olímpic 1

Llerona 0

Partit clarament dominat per l'Olímpic que va anul.lar totalment el Llerona durant els 90 minuts. A la primera part l'equip local va disposar de moltes ocasions de gol, fins a quatre xuts al pal, sumant-li les grans aturades del porter visitant que va permetre al Llerona no surtir golejat de la Garriga. Tot i així, no va ser fins la mitat de la segona part, que l'Olímpic va aconseguir marcar el gol que decidiria el partit, amb una gran vaselina de l'Albert que va anotar un gol més que merescut.
Els visitants només van crear perill en contraatacs que van acabar en no res.
En conclusió l'Olímpic va merèixer totalment la victòria. Amb aquesta derrota el Llerona s'enfonsa més en la part baixa de la classificació i cada jornada que passa fa un pas més per baixar a 3era regional.
Amb aquesta victòria l'Olímpic es situa en la 2ona posició de la lliga, i per tant en situació de promoció, a 2 punts del 1er, el Moià. Just a sota hi té el Sant Vicenç de Torelló a només 1 punt, igual que el Voltregà. Cinquè amb un partit aplaçat i 2 punts menys el Campdevànol i sisè amb 3 punts menys el Vic "b".
Esperem que continui la bona ratxa!!!!

FORÇA OLÍMPIC!!!!

Empat just a Torelló de l'Olímpic

L'Olímpic treu un punt de Torelló


Torelló 0

Olímpic la Garriga 0

Partit sense gaire futbol entre el Torelló i l'Olímpic. Cal destacar que el camp de gespa natural no estava en gaires bones condicions. Ha sigut un partit molt disputat, amb molt joc al mig del camp i molta lluita per part dels dos equips. Moltes pilotes aèries i intents per part de l'equip visitant de tocar-la i de desplegar el seu futbol però els de torelló no han deixat jugar als de la Garriga. Una de les ocasions més clares de tot el partit ha sigut un remat de cap d'un jugador de la Garriga que el porter local ha aturat amb una gran intervenció. Resultat totalment just tenint en compte el joc dels dos equips.
Vull remarcar la pésima actuació d'uns aficionats de Torelló de avançada edat que ens han tirat la beguda i ens han insultat i amenaçat de que ens pagarien, molt lamentable per la seva part i també per part del club local de deixar tenir anarguments d'aquests dins el camp que només fan que buscar polèmica i intentar que hi hagi problemes. Per el que he sentit no es el primer cop que passa i espero que el club hi fagi algo ja que no és normal que tres senyors d'uns 70 anys s'encarin amb joves, els insultin i els hi tirin els gots a terra. Hem respectat l'edat dels infractots i hem marxat sense buscar polèmiques però crec que això no es pot consentir de cap de les maneres.
Amb aquest empat l'Olímpic conserva la 3era posició a la Lliga, a 5 punts del líder, el Moià, i a un sol punt del segon, el Sant Vicenç de Torelló. Cal observar però, que el quart i el cinquè, Campdevànol i Voltregà, estan només a 1 punt de l'equip garriguenc.
El proper partit ja és el derbi, Olímpic- Llerona, sens dubte serà un partit ple de lluita, força i amb molta tensió desde les grades.
FORÇA OLÍMPIC!

Important victòria de l'Olímpic a Roda de Ter

El passat Dissabte l'Olímpic va aconseguir una important victòria a Roda de Ter. A la primera part el partit va ser força disputat, i els de la Garriga van tenir força ocasions per inagurar el marcador, fins que un magistral xut de falta de Pepe Almeda va fer pujar el primer gol. Minuts després un jugador del Rodenc va ser expulsat per reiteració d'entrades per darrere, ja que era la segona que feia i era la segona targeta groga. El públic es va queixar molt però cal dir que la segona entrada era mereixedora d'expulsió. A partir d'aquí els jugadors de casa van passar de jugar a futbol a jugar a Rugby mostrant l'impotència en cada una de les desafortunades entrades que van realitzar. A la segona part el partit es va endurir força i el Rodenc va mostrar la seva cara més dura. Molta lluita al mig del camp i molt esforç físic per part de l'equip de la Garriga que va aconseguir marcar el 2on gol amb un xut desde la frontal de l´'àrea. A pocs minuts del final l'àrbitre va estar a punt de donar per finalitzat el partit, ja que un gol fantasma que no va pujar al marcador va fer que els jugadors locals increpesin al colegiat de forma agresiva. Finalment el partit va acabar amb victòria dels visitants. Cal observar la pèsima actitud d'alguns jugadors i seguidors locals que es van deixar endur per el sabor amarg de la derrota. Amb aquesta victòria l'Olímpic continua 3er a a un punt del 2on i a dos del líder. Cinquena victòria consecutiva dels de la Garriga que demostren així que són ferms candidats a pujar a 1era regional la temporada que ve.
La semana que ve un altre partit fora de casa, a Torelló, i la següent, el derbi, contra l'odiós Llerona, que tots esperem amb moltes ganes.

La final més bonica dels últims anys

A vegades algú parla massa i després s'acaba menjant les paraules amb una certa amargor. Aquest és el cas del senyor Del Nido, president del Sevilla, que va boquejar massa per escalfar les semifinals tornada de la Copa del Rey. "nos comeremos el león" -va dir-, i el partit ha acabat amb un 3-0 favorable a l'Atlètic club de Bilbao. Per veure la cara del president del club de sevilla -no em cauen gaire bé la gent d'allà, s'ho han buscat força-, i és que no es pot anar per la vida sent boques perquè acabes amb cara de circumstància... Fet i fotut, deixant de banda les anècdotes de poca importància, cal subratllar amb majúscules que la final de la Copa del Rey serà Atlètic Club de Bilbao contra Futbol CLub Barcelona. Els dos equips amb més Copes del Rey de l'història s'enfrontatàn en un duel interesantísim. Serà una festa del futbol i dels pobles oprimits per l'estat espanyol, el Barça representant Catalunya i L'Atlètic representant el País Basc. La final més bonica dels últims anys.
El Barça ha jugat un partit molt seriós aquesta nit a Son Moix que li ha permés classficar-se per la final esmentada anteriorment. Les coses s'han posat difícils al encaixar el primer gol i posteriorment el penalti pitat en contra l'equip blaugrana. Pinto ens ha sorprés a tots, just abans de llençar el penal Pep Martí, jugador del Mallorca, el porter del Barça ha assenyalat amb el dit a Martí a on tenia que llençar el penal, fet que a desconcertat el jugador del Mallorca, que ha acabat xutant el mig i ha permés a Pinto aturar l'esfèrica. Posteriorment un centre de Piqué cap al mig del terreny de joc l'ha aprofitat Lionel Messi per marxar tot sol i marcar un gol d'autèntic mestre, al primer toc i de vaselina, és bo que aparegui quan el necesitem...

Segona victòria consecutiva de L'Olímpic

Olímpic la Garriga 2

Vic "B" 1

Molt bon partit de L'Olímpic que ha donat un bany de futbol al filial del Vic. L'equip local ha disposat de moltíssimes ocasions de gol i ha dominat el partit de dalt a baix. Els de Vic només han tingut una ocasió, deixant de banda el gol, i no han demostrat de cap manera la seva posició en la classificació. Ens esperavem a un Vic B molt més fort en totes les seves línies. Els gols locals han sigut de penalti ( claríssim ) i una jugada del davanter que s'ha anat escurant a la banda i ha fet un pase al mig que venia de darrere i amb un fort xut ha posat el 2 a 1 al marcador. Resultat que no reflexa gens el què ha passat durant els 90 minuts ja que l'Olímpic hagués pogut guanyar perfectament de golejada.

Esperem que continui aquesta bona ratxa!
FORÇA OLÍMPIC!

(INACABAT, falten els resultats d'avui Diumenge)

Victòria a Campdevànol

L'empat hagués sigut just

Campdevànol 1
Olímpic la Garriga 2

Sens dubte, amb la pluja de protagonista, un dels partits més disputats de la temporada. Els dos equips han lluitat al màxim i , durant els primers 45 minuts no hi ha hagut cap ocasió clara per part de cap dels dos. L'Olímpic ha sortit al camp amb moltes ganes i ensenyant dues de les seves millors cartes, l'entrega i el toc de pilota. El Campdevànol ha demostrat ser un equip fort que lluita i s'entrega al màxim.
A la segona part les coses no han canviat gaire, molta lluita al mig del camp i atacs per part dels dos equips. El minut 25 de la segona part, una tímida centrada des del corner, del lateral dret de L'Olímpic, s'ha convertit en el 0 a 1 després d'una errada del porter local. Els davanters del Campde ho han intentat molt, cal destacar la seva enorme qualitat. A falta d'uns 8 minuts per el final l'àrbitre ha assenyalat un penalti discutible a l'àrea local que ha acabat amb el primer gol de l'equip de casa. En el temps de descompte, l'extrem esquerra de la Garriga ha penjat la pilota a l'àrea i el davanter visitant ha marcat de forma magistral el 1-2. No era gens fàcil rematar i tot i així el gol ha pujat al marcador.
Importantísima victòria de L'Olímpic que comença en bon peu el primer dels dos partits més importants d'aquest inci de segona volta. El Dissabte que ve a casa contra el Vic "b" si l'equip de la Garriga guanyés es tornaria a posar en la lluita per l'ascens d'aquest grup 5 de la regional catalana.