Entrevista Feliu Tura, president del CF Mollet

Entrevista que es publicarà a la revista GOL ESPORTS el proper mes de gener

“Hem aconseguit que el CF Mollet sigui un referent a la comarca”

Feliu Tura, de 52 anys, treballa com a periodista a Televisió Espanyola de Catalunya. Des de fa sis anys és el president del CF Mollet, període en el qual ha viscut els millors anys de l’entitat des de la presidència. A Gol Esports repassem la seva experiència al capdavant del club, les fites que ha assolit l’entitat i els reptes que vol aconseguir en el futur.

Aquesta és la teva sisena temporada presidint el Mollet. Durant aquests anys com has viscut l’evolució del club?

Hem tingut una evolució extraordinària, sobretot pel que fa al futbol base; fa sis anys quan ens vam fer càrrec del club, els equips inferiors estaven a categories força baixes i, amb tot aquest temps, hem aconseguit que puguin arribar a competir en divisions molt més altes i competitives.

De fet, el club s’ha convertit en un dels grans referents de la comarca en quan a futbol base amb més de 30 equips inferiors i amb totes les categories, com a mínim, amb un equip a Preferent i amb el juvenil a Lliga Nacional. Quina ha estat la recepta de l’èxit?

La recepta ha estat treballar, treballar i treballar. Hem tingut la sort que la coordinació esportiva ha fet una tasca excel·lent, primer de captació i després de treball al camp de joc. Aquí no hi ha miracles, per aconseguir aquesta fita s’han de fitxar els millors jugadors de la zona i llavors s’ha de fer que evolucionin com a futbolistes i com a persones. El més important ha estat tenir un engranatge magnífic perquè tot plegat funcionés a la perfecció.

A part de les esmentades, quines fites creus que has aconseguit al capdavant de l’entitat ?

Tenim l’assignatura pendent del primer equip. Aquest és el tercer any que estem a Primera Catalana i podríem millorar els resultats. Pel que fa als altres equips estan tots on creiem que els hi correspon. Podríem intentar que el cadet o l’infantil pugessin a Divisió d’Honor, però no és una prioritat. El que realment és difícil i és el que volem és mantenir aquestes categories, que és el que més costa.

El Granollers sempre havia estat el gran equip de la comarca, tant com a primer equip com a futbol base. Què creus que va canviar per què el Mollet li passes per davant?

No sé què li ha passat ni m’afecta. El que sé és que quan fa 6 anys vam entrar al club volíem que el Mollet fos un referent a la comarca i ho hem aconseguit. Crec que vam fer un tomb important, sobretot quan fa 3 anys vam poder gaudir d’un segon camp de gespa. Crec que som dels pocs equips de la comarca que tenen dos camps, a part de dos annexos per entrenar i, per tant, això ens permet tenir els 41 equips que tenim ara.

Hi ha hagut varis clubs de la comarca que s’han queixat de les formes del Mollet a l’hora de fitxar jugadors de futbol base perquè contacta directament amb el jugador i no amb el club. No creus que aquesta filosofia embruta la imatge de l’entitat?

A mi no m’ha arribat cap queixa ni de clubs, ni de coordinadors, ni de la Federació. De tota manera, jo et diria que quan el Granollers era capdavanter també es parlava del mateix per part seva. Els nostres coordinadors saben que s’han d’adreçar als clubs per fitxar jugadors i si no ho fan és cert que és una mala pràctica.

“Els nostres coordinadors saben que s’han d’adreçar als clubs per fitxar jugadors i si no ho fan és cert que és una mala pràctica”.

Per què creus que la teva candidatura va ser l’única que es va presentar ara farà dos anys per optar a la presidència de l'entitat?

És evident que els primers quatre anys es va fer una tasca molt important i vam acabar totes les temporades amb superàvit econòmic . A més, hem portat al Mollet a ser un referent de la comarca, per tant, crec que és per això que no hi havia una oposició.

Pel que fa al primer equip,  en la temporada del debut a Primera Catalana van quedar sisens, en la passada novens. Actualment ocupen la onzena posició. Quin objectiu teniu fixat aquest exercici?

En principi l’objectiu era estar el més amunt possible, però ara podríem dir que seria salvar la categoria sense problemes. En la situació actual si quedem setens o vuitens ja haurem fet una temporada correcte.

És curiós el que dius perquè Claudio Festa va ser destituït com a entrenador del primer equip a principis de novembre, quan l’equip ocupava la novena posició i després de dues derrotes consecutives per “no complir amb les previsions de la temporada”.

Claudio Festa havia entrenat en una dinàmica molt negativa i en el futbol, com en tot, s’ha de prevenir abans que curar i es veia que la tendència de resultats era dolenta.

El club va fer una aposta de qualitat amb el nou tècnic, Albert Cámara, entrenador del Badalona la temporada passada i jugador de l’entitat a Segona B durant 8 anys. Tot i així, de moment, després de tres partits l’equip encara no coneix la victòria i ha baixat fins a la dotzena posició. Què s’espera del nou entrenador?

Amb Albert Cámara hem empatat els últims tres partits, dels quals dos, tant a Girona com a Avià, ens van empatar als últims minuts, quan portàvem tot el partit guanyant. Per tant, creiem que l’evolució és més positiva, tot i que els resultats sembla que puguin dir el contrari. Cámara és l’entrenador més serio que he tingut en tots aquests anys en el club, per tant, si es treballa seriosament, com està fent ell, estic segur que arribaran els resultats.

“Albert Cámara és l’entrenador més serio que he tingut en tots aquests anys en el club, per tant, si es treballa seriosament, com està fent ell, estic segur que arribaran els resultats”.

Fa 60 anys, l’any 1954, el club va debutar a Tercera Divisió i s’hi va mantenir fins a tres temporades. Veus factible a curt o llarg plaç repetir aquesta fita?

Aquesta era la voluntat que teníem des de fa uns anys, però deixant de banda el fet merament esportiu, crec que realment no sé si ens mereixeríem estar a Tercera. Jo sempre m’he queixat del suport social que tenim; tenim pocs socis, i la ciutat crec que dóna una mica l’esquena al club de futbol.

De fet, tot i que l’equip porta temps desplegant un bon futbol, costa molt veure el municipal Germans Gonzalvo ple. A què creus que es degut?

És molt difícil veure camps de Primera Catalana plens. De tota manera, en algun partit amb els juvenils que ens hem enfrontat al Barça o a l’Espanyol hem tingut el camp amb més de mil persones. Pel que fa al primer equip, ens hauríem de remuntar tres anys i mig enrere, quan vam pujar a Primera Catalana contra el Gironella, que també es va omplir. Tot i això, costa molt omplir el camp, acostumem a tenir una mitjana d’assistència de 200-250 persones.

El fet que assisteixin pocs espectadors pot tenir a veure amb el fet que les entrades per veure futbol regional són massa cares?

És possible que afecti una mica, però la gent que vindria encara que fos gratuït no seria molta més. És una qüestió de tenir l’hàbit de seguir l’equip del poble. El diumenge a les 12 del migdia, en comptes de mirar els partís que fan a GolTV o Canal Plus, els aficionats al futbol de Mollet podrien pujar a veure l’equip al Germans Gonzalvo.

Quina creus que és la principal assignatura pendent del club?

Sobretot que pugin més jugadors del juvenil al primer equip. Aquest any n’han pujat tres, però crec que hauríem de tenir més jugadors del planter a l’equip de Primera Catalana.

Encara et queden quatre anys a la presidència de l’entitat. Després de tot el que ha aconseguit el club en aquests anys, quins objectius teniu de futur?

Un dels nostres objectius és que el primer equip sigui més competitiu i que els equips inferiors conservin les categories. L’equip  juvenil que segueixi donant guerra a Nacional i que l’infantil i el cadet aconsegueixen fer el salt a Divisió d’Honor, però tampoc ens treu el son.

“Un dels nostres objectius és que el primer equip sigui més competitiu i que els equips inferiors conservin les categories”

Què li demanes a aquest 2014 que acaba de començar?

Per davant de l’esport, sense cap mena de dubte, poso el benestar social, i el meu desig per aquest any nou és que la gent pugui viure millor i que tots plegats puguem començar a sortir d’aquesta crisi econòmica que ja fa massa anys que dura.

Entrevista Toni Garcia Guerrero, entrenador BM Granollers

Entrevista entrenador BM Granollers que es publicarà a la revista Gol Esports el proper mes de gener.

“El 2013 ha estat un any estratosfèric
per al BM Granollers”

Toni García Guerrero ha estat un dels responsables d’una de les etapes més brillants del primer equip del BM Granollers. Durant quatre temporades va ser assistent de Llorenç Rueda (2008-2010) i després de Manolo Cadenas (2010-2012), temps en el qual l’equip va aconseguir recuperar l’orgull, arribar a una final de la Recopa d’Europa i augmentar el seu estatus dins la lliga Asobal. Des de l’estiu del 2012 és el primer entrenador del conjunt vallesà, amb el qual està assolint les cotes competitives més altes de la seva història recent.

El BM Granollers ha tancat l’any com a subcampió d’hivern de la lliga Asobal, us esperàveu assolir aquesta fita a començaments de temporada? Quin objectiu es va marcar el club al començar l’exercici?

La veritat és que no ho esperàvem, el nostre objectiu era assolir les fites de l’any anterior, és a dir, quedar sisens o setens. Arribar al final de la primera volta com a subcampions ha estat complir un petit somni que teníem tots els que formem part del club.

Després d’algunes derrotes, la primera contra el Barça, l’equip ha aconseguit recuperar el segon lloc amb un balanç d’onze victòries en quinze partits. Com s’explica aquesta bona dinàmica que ha agafat el conjunt?

Fonamentalment ha estat gràcies al gran treball que està fent tot el grup. Van a totes, tant en els entrenaments com en els partits, i setmana rere setmana van creixent, i això fa que la dinàmica sigui molt bona i puguem competir amb plenes garanties. També és veritat que hem guanyat partits a l’últim moment o de només un gol, però la dinàmica del grup està fent que siguem diferents als altres equips.

Des de les temporades 1991-92 i 1992-93 que l’equip no queda segon a la lliga Asobal. Creus que podeu aspirar al subcampionat també a final de temporada?

Per nosaltres seria un somni, però això ja són paraules majors. Hem de deixar el futur que faci el seu camí i ja veurem on arribem. Hem d’anar setmana a setmana, partit a partit i amb la nostra lluita, la nostra entrega i el nostre treball, anirem a totes per aconseguir aquesta fita.

Quints punts forts i quins punts dèbils creus que té l’equip?

Els punts forts són el caràcter que estem mostrant i la solidesa defensiva, que ens ha portat a ser un dels equips de la lliga menys golejats. Per contra, el punt dèbil és el ‘handicap’ del nostre atac, ja que cometem moltes errades en els llançaments i moltes vegades no passem dels 25 gols i crec és un punt que hauríem de millorar.

“Els punts forts de l’equip són el caràcter que estem mostrant i la solidesa defensiva, que ens ha portat a ser un dels equips de la lliga menys golejats”

Com has vist l’adaptació a l’equip dels dos fitxatges d’aquesta temporada, el central Álvaro Ruiz i el porter Matías Schulz? L’argentí sota pals està sent providencial...

Sí, Matías Schulz està sent una peça clau, ja que és molt regular i ha aconseguit substituir amb garanties el gran porter que teníem l’any passat, Gonzalo Pérez de Vargas. Pel que fa a l’Álvaro Ruiz és un central jove que està creixent molt i està ajudant moltíssim a l’equip. Són dos fitxatges que s’han adaptat plenament al grup i que estan posant el seu granet de sorra perquè l’equip funcioni.

Després de 20 anys el Granollers tornarà a participar a la Copa Asobal. Quines expectatives teniu vers la competició?

Sortirem a totes, a les semifinals contra el Naturhouse la Rioja ho donarem tot, i intentarem fer el nostre joc, que és el que ens ha funcionat fins ara, per intentar arribar a la final. Està clar que el Naturhouse és un equip molt poderós, que ha crescut molt els últims anys, que juguen la Champions i tenen un equip molt compacte. Per tant, costarà molt guanyar-los, i haurem de fer un gran partit, però ho intentarem amb totes les nostres forces.

Deixant de banda el mateix Barça, que està molt per sobre de la resta d’equips, creus que és la temporada en la qual els equips d’Asobal estan més igualats?

Sí, certament la competició així ho mostra. Hi ha molt poca diferència entre equips a nivell de punts i classificació, i amb quatre jornades pots pujar o baixar fàcilment quatre llocs a la taula. Això indica una igualtat absoluta i per tant pots guanyar contra qualsevol equip, però també pots perdre contra qualsevol. El que està clar és que hem de mostrar el nostre caràcter i la nostra intensitat per poder ser competitius. Tal com està la lliga Asobal, el més fàcil és perdre i el més difícil és guanyar.

“La lliga Asobal està més igualada que mai”

La desaparició de l’Atlético de Madrid va ser, sens dubte, una mala notícia per l’handbol, però si pensem només en el Granollers podríem afirmar que us beneficia, ja que teniu més possibilitats de quedar segons i per tant podeu aspirar a jugar la Champions...

Jo crec que la desaparició d’un equip no és una bona notícia per ningú i encara menys un equip històric com l’Atlético. Això denota que l’handbol està una mica ferit i que qualsevol club pot passar per aquesta situació. Hi sigui o no l’equip madrileny, nosaltres només hem de pensar en ser competitius.

Un dels grans mèrits i a l’hora trets distintius del Granollers és que és un dels millors planters de l’handbol estatal. De fet, 12 dels 17 jugadors del primer equip es van formar al planter granollerí. L’aposta de la gent de casa amb tres o quatre jugadors que marquen la diferència pot ser la recepta de l’èxit?

Sí, aquesta seria una bona filosofia però és molt difícil portar tres o quatre jugadors que puguin marcar una diferència en aquesta lliga Asobal. És molt complicat, primer per pressupost, però també perquè els millors jugadors estan preferint anar a altres lligues més competitives i on l’economia està més sanejada. El que és cert, però, és que seria una bona fórmula, tot i que nosaltres hem de tenir molt clar que la nostre realitat és la de treballar amb la gent jove i intentar atreure jugadors importants, que vulguin créixer amb nosaltres i creguin amb aquest projecte esportiu.

A l’estiu el club va decidir no participar a la Copa EHF per culpa de temes econòmics. Després que l’equip s’hagués guanyat la participació a la pista deuria ser un cop dur pels jugadors...

No va ser un cop dur. Jo porto molts anys al club i les he vist de tots colors, hem arribat a una final de Recopa, hem estat un any sense cobrar i crec que hem de ser molt realistes amb el que podem fer i a on podem arribar.  Encara que esportivament ens pot fer mal perquè sempre vols jugar el màxim nombre de competicions possibles, la realitat del club i de l’economia és una altra i vam entendre perfectament que es prengués aquesta decisió.

Aquesta temporada el pavelló està presentant aforaments més notables que en darrers exercicis. Des de l’equip sentiu que el caliu de l’afició és major que en altres temporades?

Sí, cada vegada ve més gent. Crec que el que està fent aquest equip és molt gran, anar per darrere del Barça, que és el totpoderós, té un mèrit increïble i potser ens agradaria que el pavelló estigués ple. Tot i això, haig de dir que el públic que ve ens dóna molta força. Per exemple, fa uns dies contra el Cangas vam estar molt desencertats en la primera part, però el públic va ser un jugador més en el segon període i ens va empènyer a aconseguir la victòria. Crec que és fonamental que el camí el fem el club, l’equip i l’afició.

“El públic ens dóna molta força, és un jugador més i ens empeny a aconseguir victòries”

Com portes el fet de compaginar la teva feina de professor a l’escola Jardí amb el de ser entrenador del primer equip de l’handbol Granollers¿

La veritat és que és complicat. Combinar dues feines que són tan intenses i tan apassionades és difícil. Mentalment has d’estar molt fort perquè són dos àmbits molt diferents. Tanmateix, intento portar-ho de la millor manera possible.

El pròxim mes de juny finalitza el teu contracte amb el club. Seguiràs més temporades al capdavant de l’equip?

No ho sé. Sempre he estat entrenador del club, menys els sis anys que vaig estar a l’handbol base del Barça i realment estic molt content. Tot i això, crec que no ho haig de dir jo si continuaré, sinó que ha de ser la directiva qui ho decideixi. Per part meva, crec que el més important és valorar si el projecte que vam iniciar l’any passat té continuïtat i camí per endavant. Jo crec que sí i, si tot això segueix com fins ara, seria una bona possibilitat continuar.

Aquest 2014 el Fraikin Granollers complirà 70 anys d’existència. Quin desig demanes a  aquest any que acaba de començar?

Demanaria que fos igual que el 2013. Durant aquest any hem crescut, hem madurat i hem tirat endavant i ha estat un any estratosfèric pel que fa als resultats de l’equip. Si miren els números i els partits de la segona volta de la temporada passada i els ajuntem amb la primera volta d’aquesta, seríem un equip classificat per la Champions. Intentarem tornar a fer un altre any tan bo com aquest darrer 2013 que ja hem deixat enrere.

Entrevista a Gerard López, nou seleccionador català

Entrevista Gerard López publicada revista Gol Esports num.desembre 2013

“La selecció catalana seria protagonista a nivell mundial per la qualitat dels seus futbolistes”

Gerard López és un dels vallesans més mediàtics de l’última dècada. Exfutbolista del Barça, el València i el Girona, entre altres clubs, des de fa un any i mig és comentarista tècnic en els partits del Barça a TV3 i des del passat mes d’octubre és el nou seleccionador català de futbol. Repassem la seva carrera futbolística i parlem sobre el seu nou càrrec, un gran repte al capdavant de la selecció catalana, que tindrà el seu tret de sortida el proper 30 de desembre, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, davant la selecció de Cap Verd.

Dirigint la selecció catalana debutes com a entrenador, un càrrec que mai havia tingut tanta significació simbòlica com ara. Com afrontes aquest gran repte?

Sobretot il·lusionat. Sóc molt conscient que és un moment especial pel que significa a la nostra terra la selecció catalana i per tot el que els catalans podem fer i aconseguir. Em sento molt privilegiat de ser el seleccionador nacional en aquesta època. Intentaré que la selecció arribi a tenir repercussió a nivell Mundial i pugui comptar amb els millors jugadors.

Què és el que més et motiva de ser seleccionador tenint en compte que a hores d’ara la selecció catalana no pot competir oficialment?

El que més em motiva és poder ajuntar uns quants jugadors, encara que sigui per un partit, que segurament si la selecció fos oficial serien capaços de competir a un gran nivell en qualsevol competició  internacional. Estic segur que podríem ser competitius en un Mundial, una Eurocopa o en qualsevol competició. A la selecció tenim campions del món i jugadors de molt nivell.

Tenint en compte la qualitat col·lectiva que la selecció podria assolir, és una llàstima que només jugui un amistós a l’any. Creus que podrà competir en competició oficial algun dia?

Seria una selecció molt competitiva i se la tindria en compte. No seria una selecció passatgera, seria protagonista a nivell mundial per la qualitat dels nostres futbolistes. Molts d’ells formen part de la selecció espanyola i molts d’ells són titulars a Primera Divisió i en moltes lligues estrangeres. Tant de bo la feina de les Plataformes Esportives Catalanes, de les Federacions  i dels polítics tregui els seus fruits i d’aquí un temps podem parlar de quelcom més que d’un sol partit a l’any. Realment nosaltres, els entrenadors, com també els jugadors, poc més hi podem fer, simplement acudir a la cita amb la màxima il·lusió i predisposició possible.

Què et sembla la selecció de Cap Verd, proper rival de la Selecció en el teu debut?

És una bona selecció. Jo he sigut dels que he apostat més perquè siguin el nostre rival. Hi ha diferents condicionants. Per una banda, el partit és el dia 30, proper a fi d’any, no és data oficial FIFA i per tant moltes seleccions no tenen predisposició. Per altra banda, la Federació no pot fer una inversió gegantesca com ja va passar amb el Brasil o l’Argentina. Així, un cop vaig tenir 5 seleccions sobre la taula no vaig tenir cap dubte de triar Cap Verd, em semblava la més atractiva. De fet,  s’havia classificat pel Mundial però va quedar fora per alineació indeguda; cal tenir en compte que és la numero 42 FIFA, està per davant de seleccions com Japó o Paraguai, i que fan un futbol atractiu i estan il·lusionats per jugar contra Catalunya.

 Ja tens clara la llista de jugadors que convocaràs pel partit del 30 de desembre? Tens previst convocar algun jugador de la selecció catalana amateur que va arribar a la final de la Copa Regions UEFA?

Tinc un gran maldecap a l’hora de posar-me a fer la llista de convocats. En la primera preselecció van sortir 45 jugadors a nivell professional, podríem fer dos o tres seleccions competitives. Tinc clar els jugadors que vindran,  i crec que és molt important que puguin venir els jugadors del Barça i de l’Espanyol. A mi m’agradaria poder convocar algun futbolista de la selecció amateur, però és complicat perquè s’haurà de quedar gent fora de Primera Divisió i tampoc seria just.

“Tinc un gran maldecap a l’hora de posar-me a fer la llista de convocats. En la primera preselecció van sortir 45 jugadors a nivell professional, podríem fer dos o tres seleccions competitives”

Creus que els esportistes catalans s’haurien d’implicar més per què es reconegués la selecció catalana?

Jo crec que ells ja fan molt venint el dia 30 amb tota la il·lusió, realment poc més poden fer. Als jugadors no els hi puc demanar més que vinguin a jugar i a competir. No és un partit oficial i poden tenir lesions i crec que s’ha d’estar molt agraït que acudeixin a la cita. Si algun dia tenen la llibertat de poder elegir amb la selecció que volen jugar ja es posicionaran d’alguna manera.

Ser seleccionador català et pot obrir les portes a entrenar altres clubs. Et veus a la banqueta d’algun equip en un futur?

De moment no m’ho plantejo. Estic content amb la meva tasca de comentarista a TV3. Sóc feliç i estic on volia estar. Estic vinculat al món del futbol amb la meva feina a la televisió i sent seleccionador català, així que a hores d’ara poc més puc demanar.

L’estiu del 2000 vas disputar L’Eurocopa d’Holanda i Bèlgica amb la selecció espanyola. Si la selecció catalana hagués sigut oficial i t’hagués convocat, quin combinat haguessis triat?

No ho sé, no he tingut mai la possibilitat de poder triar. He de reconèixer que quan vaig debutar amb la selecció espanyola va ser una il·lusió molt gran. És el màxim que hi ha per un futbolista competir en tornejos internacionals. Clar que si hagués tingut la oportunitat de jugar amb Catalunya hagués decidit. Això sí, tant de bo algun dia els jugadors catalans puguin competir de forma oficial.

Vas arribar a Can Barça amb només 11 anys procedent del Granollers. Després de passar per les categories inferiors, una gran temporada amb el Barça B et va permetre fitxar pel València de Jorge Valdano, amb només 17 anys i amb l’etiqueta de “El nou Guardiola”. Quin record tens del teu debut com a professional amb el conjunt valencià? I del tècnic argentí?

En tinc un record molt bo. Vaig tenir molta sort de gaudir d’una formació molt bona tant a Granollers com a les categories inferiors del Barça i això em va permetre tenir els fonaments adequats quan vaig fer el pas a professional. Valdano em va ajudar molt i en vaig aprendre molt d’ell, va ser l’entrenador que em va permetre fer el pas del futbol base al futbol professional. La meva irrupció va ser molt forta; sens dubte, dels 18 als 22 anys van ser els millors anys de la meva carrera.

“Vaig tenir molta sort de gaudir d’una formació molt bona tant a Granollers com a les categories inferiors del Barça i això em va permetre tenir els fonaments adequats quan vaig fer el pas a professional”

Després de tres temporades al València, una cedit a l’Alabès, el Barça et va “recuperar” pagant 3.400 milions de les antigues pessetes, en una de les èpoques més convulses de l’entitat. Com recordes aquella etapa?

Vaig dir que no a moltes ofertes per tornar al Barça. La llàstima es que ni per mi ni pel club van ser anys bons. Vaig complir el somni de jugar al Barça però el fet d’haver-hi estat cinc anys i no haver pogut guanyar quasi cap títol va ser com una espineta que tinc clavada. Val a dir, però, que l’últim any com a blaugrana vam guanyar la lliga.

Vas deixar enrere 5 temporades a Can Barça i vas fitxar pel Mònaco. Com definiries els teus dos anys al principat?

Van ser dos anys difícils. Primer vaig començar molt bé, jugant partits i marcant gols, amb Didier Deschamps a la banqueta, que havia estat el meu principal avalador, però al mes de novembre em vaig lesionar al tendó d’Aquil·les, que era la pitjor lesió que havia patit en la meva carrera. L’any següent vaig patir una desgràcia personal que va ser la mort del meu germà. A partir d’aquí les meves prioritats van canviar i vaig demanar al Mònaco la rescissió del contracte perquè volia tornar a prop de casa i estar amb la família.

Després d’una temporada al Recreativo de Huelva on no vas gaudir de gaires minuts, vas passar mig en blanc fins que et va fitxar el Girona. Què destacaries de l’etapa al club gironí?

Vaig començar amb mal peu a Girona, concretament amb una lesió, tot i que quan em vaig recuperar vaig fer bons partits. Tinc un bon record de l’època de Narcís Julià i Javier Salamero, però el que realment vull oblidar és l’última temporada amb Raúl Agné a la banqueta perquè va ser molt injust amb mi. Quan vaig saber que continuaria entrenant una temporada més vaig decidir deixar-ho. Jo tenia molt clar el meu rol al Girona: era el capità, intentava ajudar els joves, intentava fer pinya al vestidor i intentava treballar per jugar cada setmana, però Agné no ho veia així i vaig decidir posar punt i final a la meva etapa al club gironí.

Així, amb 32 anys, després de dues temporades casi en blanc, vas decidir penjar les botes. Què et va portar a prendre aquesta decisió?

L’última temporada a Girona vaig perdre la il·lusió per seguir jugant. Quan el club va fitxar Raúl Agné de seguida em vaig adonar que no comptava amb mi. Encara que entrenés fort i donés el millor de mi mateix no em tenia en compte i això, setmana rere setmana, em va cremar molt. Vaig parlar amb el club perquè tenia un altre any de contracte i entre les dues parts vam decidir rescindir-lo. Realment, el senyor Agné em va treure molta energia i vaig perdre totes les ganes de seguir jugant a futbol.

 “L’últim any a Girona vaig perdre la il·lusió per seguir jugant. Quan el club va fitxar Raúl Agné de seguida em vaig adonar que no comptava amb mi. Encara que entrenés fort i donés el millor de mi mateix no em tenia en compte”

Has pensat mai seguir jugant en categories més baixes? Per exemple al Granollers de la teva ciutat natal podries ser un reforç de luxe...

No, mai m’ho he plantejat, la meva etapa com a jugador ja va acabar. Per entrenar o ajudar-los en el que sigui sí però jugar ja no. Tots tenim un rol i un dia de dir adéu i jo tenia molt clar que volia viure d’una altre manera les coses. El que està clar és que sempre col·laboraré amb l’Esport Club amb tot el que em demanin.

Segueixes habitualment la trajectòria de l’equip de Raúl Matito a Primera Catalana?

Els segueixo des de fa anys. Tenen un bon equip i han fet bons fitxatges a la part ofensiva com el Masip i el Diego. Com sabeu, tinc bons amics a la plantilla i sempre que puc els vaig a veure tant a Granollers com a fora. Aviam si segueixen amb aquesta bona dinàmica i poden acabar la temporada a la part alta i, de pas, tenir la opció de tornar l’Esport Club al lloc que li toca, a la Tercera Divisió.

Amb una trajectòria professional de 15 anys a les esquenes, amb quin equip creus que vas assolir la plenitud esportiva? En quin equip vas gaudir més jugant a futbol?

La segona temporada amb el València va ser la més productiva a nivell personal i quan més vaig poder explotar les meves virtuts. Vaig arribar-hi de la mà de Jorge Valdano però va ser destituït i van fitxar Héctor Cúper que va saber com explotar al màxim les nostres qualitats. Ens vam ajuntar una sèrie de jugadors boníssims com Farinós, Mendieta, “Piojo” López i Kily González, que vam fer del conjunt valencià un equip potentíssim. De fet, vam arribar a la final de la Champions, tot i que el Madrid ens va tombar. Aquella per mi va ser la millor època com a futbolista.

Quin va ser l’entrenador que més et va marcar en la teva carrera esportiva? I amb quin vas aprendre més?      

     

Cal dir que en el futbol professional no tens tanta captació de coneixements com en el futbol base. Jo tinc molt bons records del Ramonet, a l’època del Granollers, i del Joan Vilà i del Joan Martínez Vilaseca, a l’època del Barça. A nivell professional he d’estar molt agraït a molts entrenadors per la confiança que em van donar durant la meva carrera: Juande Ramos, Jorge Valdano, Mané,  Hector Cúper, Serra Ferrer, Rexach, Rikjaard, Narcís Julià, Salamero i també Iñaki Saez, a la selecció espanyola sub-21, i a Camacho, amb l’absoluta. He tingut la sort de tenir grans entrenadors i poder aprendre una mica de cada un d’ells.

“La segona temporada amb el València va ser la més productiva a nivell personal gràcies a Hector Cúper que va saber explotar al màxim les meves virtuts”

Un cop deixes el futbol professional fitxes per TVE per comentar els partits de Champions. Com va ser aquell inici com a periodista?

Van contactar amb mi varies televisions i ràdios per incorporar-me, entre elles Televisió Espanyola, que era la més potent. Per una banda em vaig treure el carnet d’entrenador i per l’altre vaig voler seguir vinculat al món del futbol, en aquest cas participant en els mitjans de comunicació. En aquesta nova faceta de periodista podia aplicar els coneixements que havia anat adquirint durant la carrera i fer valdre, d’alguna manera, la meva experiència sobre els terrenys de joc.

El setembre de l’any passat TV3 t’ofereix la possibilitat de substituir “Pichi” Alonso com a comentarista tècnic en els partits del Barça acompanyant el Bernat Soler. Com vas viure aquell repte? 

Per mi “Pichi” Alonso havia estat un gran referent durant molts anys i està clar que no era fàcil substituir-lo. Em van contactar i van decidir que el més capacitat per fer la seva feina era jo i vaig estar molt orgullós de poder-ho fer. Va ser a finals d’agost i vaig debutar quan la lliga ja havia començat.

“Estic molt content de poder seguir vinculat a l’actualitat del Barça i del futbol català des de TV3. Amb el Bernat Soler vam tenir molt “feeling” des de l’inici i això es nota en els directes”.

Quin balanç fas d’aquest primer any i mig com a periodista esportiu a TV3?

Molt bo. La veritat és que estic molt content perquè em permet seguir vinculat a l’actualitat del Barça i del futbol català i em permet poder transmetreu a tota la gent que ens veu. A més, estic rodejat de grans professionals com el Joan Maria Puig, el Xavi Valls, el Jordi Grau i sobretot el Bernat Soler. Per sort amb el Bernat hem tingut molt “feeling” des del primer dia i això s’ha traslladat als programes i a les retransmissions. En definitiva, estic molt a gust a Esports de TV3 i haig de dir que m’han ajudat molt a que la meva adaptació hagi estat tan ràpida.

Futbolista, comentarista tècnic, ara entrenador. Et veurem en alguna faceta més de cara al futur?

De moment ja n’hi ha prou (riu). A la vida s’ha d’intentar estar el màxim actiu possible però sobretot posar-hi tot l’esforç i les ganes perquè surti bé. Per exemple, quan se’m va plantejar el tema de la selecció, si jo no hagués tingut la disponibilitat, ni les ganes de fer més coses, a part del partit de Nadal, hagués dit que no. Vaig ser jo el que li vaig dir al president de la Federació que m’agradaria col·laborar de forma més extensa de manera que el futbol base, la selecció i el futbol amateur també puguin créixer. Crec que totes les coses que fem han de tenir la màxima implicació per part nostra perquè surtin bé i això és el que intento fer i seguiré fent.

L’assassinat del president del Barça Josep Sunyol per tropes franquistes

El president del Barça Josep Sunyol va ser assassinat per tropes franquistes

http://lajornada.cat/2011/08/06/75-anys-de-l%E2%80%99assassinat-del-president-josep-sunyol/

Jordi Calls  Publicat: 6 agost 2011

El 6 d’agost del 1936, ens els primers dies de la Guerra Cívil, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, va ser assassinat per les tropes franquistes a les rodalies de Madrid

Josep Sunyol ha passat a la història del Barça com el ‘president màrtir’ a causa de la seva tràgica mort

Josep Sunyol i Garriga és un dels milers de catalans que van perdre la vida durant la Guerra Cívil. Sunyol era un personatge molt polifacètic i un dels polítics i dirigents esportius més estimats del país. Era molt present en la vida esportiva, editorial i política catalana. De fet, en els anys de la República va assolir molta notorietat gràcies a la seva activitat política a les files d’ERC, on va ser diputat a Madrid, el 1933 i el 1936. Sentia una gran admiració pel President Francesc Macià i quan l’any 1931 va tornar de l’exili, va ser ell l’encarregat de preparar la seva benvinguda. L’octubre de 1934, quan Lluís Companys va declarar l’Estat Català, Sunyol es va salvar d’anar a la presó perquè en aquell moment no era al país. Quan va tornar va organitzar una campanya per alliberar autoritats i polítics catalans empresonats pel govern de la República. Així, Sunyol va ser un polític molt compromès i va apostar sense embuts per un catalanisme popular i desacomplexat.

La política va ser una de les seves grans dedicacions, seguida del periodisme, concretament, el periodisme esportiu. Va ser l’impulsor i propietari del setmanari “la Rambla”, una publicació que va néixer el 10 de Febrer del 1930 amb la intenció de treballar per Catalunya a través d’un mitjà que informés de política i fés vibrar els apassionats de l’esport, especialment del futbol. En aquesta faceta periodística Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. El lema del setmanari “Esport i Ciutadania”, resumeix a la perfecció la seva voluntat de millorar la societat a través d’un ideal democràtic del poble i de l’esport. L’últim article que va publicar va ser el juliol del 1936, setmanes abans de ser assassinat, on reafirmava els seus principis de llibertat i democràcia social.

Tot i la seva joventut -només tenia 30 anys quan va iniciar la seva trajectòria com a directiu del Barça, l’any 1928-, Sunyol va aconseguir ser molt respectat per tot el barcelonisme. Va assolir la presidència del FC Barcelona en un dels moments més difícils de la història de l’entitat, l’any 1935, en l’anomenat Bienni Negre, quan els membres de la Generalitat van ser empresonats pels fets d’octubre en què Lluís Companys havia proclamat l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola.

Sunyol amb Lluís Companys a la llotja presidencial del camp de les Corts // FCB

Així, el 27 de juliol de 1935 va ser elegit president del FC Barcelona gràcies a la confiança dels socis que el van veure capaç de redreçar la complicada situació econòmica del club. Les figures d’Esteve Sala, expresident de l’entitat i tresorer en l’etapa de Sunyol, i del comptable Francesc Xavier Casals, van ser claus perquè el club finalitzés la temporada amb un superàvit força considerable. El primer any de Sunyol al capdavant de l’entitat va servir per refer l’aspecte econòmic del club però també per revifar l’aspecte esportiu: l’equip es va proclamar campió de Catalunya i va quedar cinquè a la lliga, després de dues temporades força dolentes. A més, va arribar a la final de la Copa del Rei contra el Real Madrid . Tot i perdre-la, amb una actuació memorable del porter blanc, Ricardo Zamora, els blaugrana van donar molta bona imatge i van demostrar ser un equip altament competitiu. L’últim acte que es va celebrar amb Sunyol com a president va ser el 31 de juliol de 1936, quan la junta directiva va decidir suspendre nous contractes de jugadors però mantenir les activitats del club amb tota la normalitat que fos possible.

Comença la guerra cívil

La temporada acabava amb derrota però amb molt bon sabor de boca i molt pocs podien imaginar l’aixecament militar que es produiria tant sols un més després, el 18 de juliol. El Barça no va ser aliè a l’esclat de la Guerra Cívil i per exemple, el que havia estat l’estrella de l’equip aquella temporada, l’uruguaià Enrique Fernàndez, ja no va tornar a Catalunya. Alguns dels jugadors catalans de l’equip es van exiliar a França (Balmanya i Escolà) o a Mèxic (Martí Ventolrà).

El fet més tràgic per l’entitat, però, es va produir poques setmanes després de l’aixecament militar. A causa de les seves activitats polítiques, el president blaugrana va anar a visitar les tropes republicanes a Madrid, però amb tanta mala fortuna, que el seu cotxe va entrar en una zona controlada per l’exèrcit franquista, a la Serra madrilenya de Guadarrama. Josep Sunyol va ser identificat i detingut, juntament amb el periodista Ventura Virgili, el conductor del cotxe i un tinent republicà, i sense judici previ, ell i els seus acompanyants van ser afusellats. El quilòmetre 52 de la carretera de Madrid a A Coruña encara recorda tal brutalitat. Després d’uns dies d’incertesa, el 9 d’agost, el diari “La Rambla” va publicar la notícia. La seva mort va causar una gran commoció en tots els àmbits de la societat i va oferir un mirall a la població del que serien les barbaries franquistes.

Des del club, se li va fer un homenatge pòstum: entre el 16 de novembre del 1937 i el 17 de gener del 1939 la junta directiva barcelonista va decidir considerar Josep Sunyol com a president absent del FC Barcelona. L’afusellament del President del Barça va ser el preludi de l’època més difícil de la història de l’entitat catalana.

La seva figura no va ser recordada fins 60 anys després. El 1996 es va col·locar una làpida en la seva memòria al lloc on va ser assassinat i també és va col·locar una placa commemorativa just davant del local on havia regentat el seu setmanari: “La Rambla”. A més, aquell mateix any, Josep Maria Solè i Sabaté, Carles Llorens i Antoni Strubell, van escriure un llibre per recuperar la seva memòria: “Sunyol, l’altre president afusellat”.

75 anys després, la seva memòria segueix viva…

La FIFA es va rendir al Barça de Messi i Guardiola un 9 de gener del 2012

La FIFA es rendeix al Barça de Messi i Guardiola

http://lajornada.cat/2012/01/09/la-fifa-es-rendeix-al-barca-de-messi-i-guardiola/

Jordi Calls  Publicat: 9 gener 2012

Leo Messi ha guanyat la Pilota d’Or per tercera vegada consecutiva, Josep Guardiola ha estat nombrat millor entrenador de l’any i fins a cinc jugadors blaugrana han format part de l’onze ideal del màxim organisme del futbol internacional

Messi ha aconseguit igualar els tres guardons consecutius de Michel Platini // FCB

Leo Messi ha entrat al club dels jugadors més llegendaris de la història del futbol. Aquesta tarda a la gala de la FIFA que s’ha celebrat a Zurich, l’argentí ha estat guardonat amb la Pilota d’Or per tercer any consecutiu, una fita que fins avui només havia aconseguit l’actual president de la UEFA, l’exfutbolista Michel Platini. El francès, però, va aconseguir el darrer guardó quan tenia 30 anys, així que és probable que Leo Messi -només en té 24- el superi en les properes temporades. Messi també ha igualat Johan Cruyff i Marco Van Basten, els quals van aconseguir tres Pilotes d’Or cada un d’ells. En qualsevol cas, les votacions d’enguany han estat així: Messi (47,88%), Cristiano (21,6%) i Xavi (9,23%).

“Sense la teva ajuda jo no seria aquí”

Tot i quedar tercer, l’altre triomfador de la nit ha estat Xavi Hernández i és que ja és el quart cop consecutiu que el català és escollit entre els tres millors jugadors del món. Així ho ha recordat Leo Messi al rebre el guardó, que li ha volgut dedicar al seu amic i company d’equip: ”Aquesta Pilota d’Or també és teva. Sense la teva ajuda jo no seria aquí”, ha declarat l’argentí.

Cinc blaugranes a l’onze ideal 

El primer premi que s’ha entregat durant la gala ha estat múltiple: l’onze ideal seleccionat per la FIFA, en el qual només hi ha hagut jugadors de tres equips diferents, tots ells europeus. El Barça ha estat el gran triomfador amb cinc jugadors, dels quals dos catalans: Piqué, Xavi, Alves, Iniesta i Messi. El Real Madrid ha tingut quatre jugadors en l’onze: Casillas, Sergio Ramos, Xabi Alonso i Cristiano Ronaldo, tot i que no han pogut recollir el premi ja que amb l’excusa del partit que disputen demà a Màlaga no han assistit a la gala. Per últim, el Manchester ha tingut dos representants: Nemanja Vidic i Wayne Rooney.

Josep Guardiola, millor entrenador del 2011

Guardiola ha rebut per primer vegada el guardó de la FIFA com a millor entrenador del món // FCB

El de Santpedor ha estat guardonat per primer cop com el millor entrenador de l’any amb un 41,92% dels vots. Com la Pilota d’Or, aquest premi també el trien periodistes, seleccionadors i capitans de seleccions. Guardiola ha dedicat el premi als dos altres aspirants: Jose Mourinho que ha tingut un 12,3% dels vots i Alex Ferguson amb el 15,8%, però també “a tots els entrenadors que estimen aquest esport i a totes les persones que han treballat durant més de 100 anys al Barça per fer-lo un dels millors clubs de la història”. Per últim, Guardiola ha sorprès tothom en la part final del seu discurs dedicant també el guardó a Tito Vilanova en català: “Vull dedicar aquest títol a Tito Vilanova, el meu amic, el meu assistent, que tot i que darrerament no està al meu costat, sempre hi és. Aquest premi va per tu, noi”.

Per altra banda, el guanyador del Premi Puskas al millor gol ha estat pel brasiler Neymar que ha superat així els altres nominats: Leo Messi i Wayne Rooney. Tot i no guanyar el premi a millor entrenador, Alex Ferguson ha rebut el premi Presidencial per la seva brillant trajectòria professional.

El futbol nipó d’enhorabona

El Japó ha tingut un cert protagonisme durant la gala i és que la migcampista Homare Sawa ha estat escollida millor jugadora de l’any 2011, Norio Sasaki millor entrenador femení i l’Associació de Futbol Japonés ha guanyat el premi FIFA Fair Play. De fet, els dos primers premis no són d’estranyar ja que la selecció nipona femenina va guanyar el Mundial el passat mes de juliol a Alemanya.

Entrevista Héctor Moreno publicada a lajornada.cat (20/12/2012)

Héctor Moreno: “L’objectiu aquesta temporada és aconseguir la permanència”

http://lajornada.cat/2012/12/20/hector-moreno-lobjectiu-aquesta-temporada-es-aconseguir-la-permanencia/

Jordi Calls  Publicat: 20 desembre 2012

Entrevista a Héctor Moreno, jugador de la Unió Esportiva Vic

El d’Aiguafreda compleix la seva tercera temporada al Vic // JORDI CUTRINA

Fa una tarda molt gèlida a la capital d’Osona. La Unió Esportiva Vic acaba de perdre contra el líder, l’Olot, en un partit en el qual els vigatans han fallat un penal i ho han acabat pagant molt car. Pocs minuts després del xiulet final i després d’haver jugat els últims 13 minuts de l’encontre, l’Héctor  em convida a entrar a les entranyes del Municipal. (Aiguafreda, 1986). Estudiant d’INEF i una de les peces claus de la Unió Esportiva Vic, la seva posició al terreny de joc va en concordança amb el seu esperit guerrer. Rebel, potent i fidel destructor de joc, és el punt d’unió necessari en cada equip entre la defensa i el mig del camp

Vas començar a donar cops a la pilota a l’Aiguafreda i després de jugar tres temporades al club del poble veí, el Centelles, vas marxar a formar-te primer al Granollers i després al Badalona. La primera experiència lluny de casa, com  la recordes?

Sí, vaig estar a l’Aiguafreda fins a l’edat d’aleví i com que no vam poder fer equip vaig marxar al Centelles. Ja en etapa juvenil vaig passar al Granollers, que m’hi vaig estar dos anys i després vaig fer l’últim any de juvenil amb el Badalona. Posteriorment vaig passar a jugar amb el filial del Badalona a Primera Catalana i l’any abans de tornar a aterrar a Aiguafreda vaig jugar amb el Vilassar. Amb el Badalona, però, va ser com la clausura de l’etapa més important perquè vaig aprendre molt sobretot a la Divisió d’Honor de juvenils i posteriorment a Primera Catalana amb el filial dels badalonins.

Després de tants anys jugant lluny d’Osona, què et va fer tornar a la Unió Esportiva Aiguafreda?

Era un projecte molt maco que acumulava molta gent de la comarca i, a més, funcionava a la perfecció perquè no paraven d’aconseguir ascensos. Últimament havia jugat més a la zona del Vallès i  volia tornar a casa amb la gent d’aquí i conèixer una mica la dinàmica de futbol que tenia Osona en aquella època. Recordo les bones vibracions que teníem amb tot l’equip tècnic i els jugadors i el feeling que vam aconseguir. Que un poble de menys de 3.000 habitants com Aiguafreda aconseguís pujar el seu equip a Tercera Divisió va ser una gesta molt important.

APUNT La Unió Esportiva Aiguafreda, el club de futbol d’un poble de 2.500 habitants, situat a la frontera entre el Vallès Oriental i Osona, va aconseguir la gesta d’ascendir 5 divisions en només 6 anys, de Tercera Regional a Tercera Divisió, però un cop a Tercera no va poder assolir el cost i es va fusionar amb la Unió Esportiva Vic. La filosofia del conjunt era fer un equip amb els millors jugadors de la comarca d’Osona.

Fa tres anys vas arribar al Vic procedent de l’Aiguafreda després que els dos clubs es fusionessin, com vas viure aquell canvi?

Ho vaig viure de manera nostàlgica ja que sent nat a Aiguafreda sempre vols que l’equip del teu poble estigui al màxim amunt possible. Però també amb molta il·lusió ja que si a algun lloc havia de finalitzar aquell projecte d’unir els millors jugadors d’Osona havia de ser a Vic, la capital.

  Si a algun lloc havia de finalitzar aquell projecte d’unir els millors jugadors d’Osona havia de ser a Vic, la capital 

Els dos clubs es van fusionar però l’entrenador que es va quedar amb el Vic va ser Pere Vila, que ja l’havies tingut els dos anys anteriors amb l’Aiguafreda. Després de 5 anys de coneixe’l àmpliament, com el definiries com a tècnic?

És un entrenador que busca el créixer, a nivell personal i futbolístic, i que busca que tots els seus jugadors entrin en una dinàmica d’ascens, de sumar, d’evolucionar; no en té mai prou, sempre vol una passa més, és exigent molt exigent i a l’hora molt expressiu amb la gent que té sota les seves ordres.

Quin és l’objectiu marcat pel club des de l’inici de la temporada?

L’any passat vam salvar la categoria les dues últimes jornades i aquesta temporada l’objectiu és estar en una zona tranquil·la i aconseguir la permanència. Som un equip molt jove i amb molta il·lusió i penso que perquè poguéssim aspirar a més coses el projecte hauria de ser a llarg plaç.

El seu treball al mig del camp és molt important per l’esquema de Pere Vila // JORDI CUTRINA

Després de 15 jornades sou l’equip més abonat a l’empat de tota la Tercera amb 8 empats. Com veus l’equip en aquest inici de competició? Sou quinzens… només dues victòries…

L’equip està confiat perquè sobre el terreny de joc posem totes les nostres armes i tot el que està a les nostres mans. El tema dels empats més que una anècdota penso que sempre que no podem guanyar hem d’intentar no perdre. I en aquest aspecte, doncs, sí, hi ha rivals i equips molt durs, i hi ha petites jugades que decideixen els partits. En aquest aspecte, en la línia que portem, d’un equip molt jove amb una mitjana d’edat molt baixa, el que hem de fer és intentar sumar, agafar molta experiència en els camps que anem rondant i en definitiva créixer a nivell individual i col·lectiu.

El Vic és el cinquè equip menys golejat de la categoria, de qui és el mèrit?

A nivell de defensa és una línia molt sòlida, ens coneixem molt, portem molt temps jugant junts: de fet, és una de les línies que menys ha variat. Sempre hi ha molta comunicació, un treball molt clar i molt definit on ens intentem ajudar i saber que el nostre primer defensa és el davanter.

Per altra banda, com es pot solucionar la manca de gol de l’equip?

Doncs entrenant (riu) això és una de les coses que va així, el futbol és ficar-la dins i sempre ser-hi, voler-ho, molt treball, molt esforç i moltes ganes.

 Quan veus el futbol des de fora i et fixes en els detalls, et fa créixer i madurar 

La temporada passada entre que vas patir una lesió de creuats i que vas ser apartat de l’equip et va costar molt agafar ritme de partit? Com vas viure aquests moments complicats…?

Sempre que a un futbolista el priven de tenir la família del futbol a prop, d’anar a entrenar, d’agafar rutines, sempre és molt difícil i és fa molt dur perquè encara que t’apartin tens necessitat d’estar amb els teus companys. Per altra banda, quan veus el futbol des de fora i et fixes en els detalls, et fa madurar, et fa créixer. Crec que superar una lesió tan important com aquesta és important i és gràcies a que hi ha un bon treball a darrere, de molt gent que se’n preocupa. La veritat és que van ser moments molt difícils però es van fer més portables, si realment tens a la gent que estimes i que necessites a prop, tot es fa més fàcil.

El club va dir que t’apartava de l’equip per un tema d’actituds… què va passar ben bé?

Va ser el cúmul de tot, va ser una escala de problemes. Tot va començar quan em van rebaixar el sou per motius que no entenia, que no anaven en consonància amb el que havíem acordat. Arrel d’això vam entrar en una disputa amb la directiva i es va fer una bola que va fer que se m’apartés de l’equip.

Moreno destaca per la seva capacitat física// JORDI CUTRINA

Tenint en compte això que expliques, et veus al club la temporada que ve?

Sí, tinc contracte, estic firmant any a any, perquè les exigències són molt grans. I també després de la lesió et fa veure que si no estàs al nivell, o no tens el ritme, o si tens una competència que es superior a tu i no creus que tinguis minuts, al cap i a la fi el futbolista el que vol és jugar i sentir-se protagonista. En definitiva, encara queda molt per arribar a la temporada que ve. Jo em veig al club però no depèn de mi.

Sempre has jugat de mig defensiu?

Dins de la meva trajectòria, a la línia defensiva, com a central m’hi sento molt còmode perquè és una posició que l’he “mamat” des que era petit. A vegades per lesions o per sancions m’ha tocat sortir des de la línia de darrere. De fet, jo vaig començar jugant de central però en el meu primer any de juvenil, quan jugava al Granollers, l’entrenador que tenia llavors, el Xavi Gurri, em va fer jugar de mig defensiu i arrel d’això  he crescut en aquesta posició i ha anat sorgint aquest “perro de presa” que m’ha anat caracteritzant.

 Em van apartar de l’equip perquè no vaig estar d’acord que em rebaixessin el sou 

Quins són, i quins van ser els teus referents en quan a juga­dors?

Un dels futbolistes més grans que he tingut la sort de veure és Zinedine Zidane. Per la seva manera de jugar, ja sé que no és semblant a mi, però sí que entenc el futbol fàcil i elegant que desenvolupava i que feia que al seu voltant tot anés sol.

L’entrenador que t’ha marcat més? O que l’ha fet créixer més com a futbolista?

Jo tinc gran record de tots els entrenadors però en especial d’Àngel Alcolea, entrenador que vaig tenir a Vilassar abans de tornar a Aiguafreda. Ha estat un dels entrenadors que més m’ha ensenyat, que més m’ha aportat, que més l’he tingut quan l’he necessitat i, que a més,  ha sabut treure de mi les grans coses i m’ha fet créixer tan esportivament com personalment. El vaig tenir uns anys al Badalona B i quan va desaparèixer el filial dels badalonins ell va marxar com a tècnic al Vilassar i es va emportar el bloc de l’equip cap al Maresme. Vam fer un gran any i vaig tornar a casa, a l’Aiguafreda. D’això ja fa cinc anys!

Un desig per aquest any 2013 que està a punt d’arribar?

A dia d’avui evolucionar i créixer en tot moment. Gaudir del futbol és el meu gran objectiu perquè he estat deu mesos allunyat dels terrenys de joc per la lesió.  Un altre desig és no patir i que salvem la categoria quan abans millor.