“Sagarra
és un dels escriptors més endinsats a l’entranya viva del nostre
país. Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a
l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla
sentir-hi la bonior de la vida del nostre país”. Així va
definir Josep Pla, el 1923, Josep Maria de Sagarra (1894-1961),
l'autor de Vida Privada, l'última de les tres novel·les i la més
reeixida, que va escriure l'any 1932, el que ha estat un dels grans
poetes i escriptors catalans.
A
Vida Privada, Sagarra teixeix un retrat fidel, irònic, sarcàstic i
crític de l'entranya viva de la decadent borgesia catalana que vivia
a Barcelona, entre els darrers anys de la dictadura de Primo de
Rivera i els primers de la República. Amb un narrador omniscient,
l'autor va saber mostrar a la perfecció la decadència social, moral
i econòmica de la vella aristocràcia, de la qual formava part, fent
ús del seu ampli ventall de recursos literaris, sempre amb una gran
precisió i riquesa lèxica, i aprofitant-se, en tot moment, de la
seva posició social i, per tant, beneficiant-se dels esdeveniments
que havien tingut lloc al seu voltant.
Així
mateix, l'obra, va ser tot un escàndol en el seu moment, no tant
perquè era un testimoni dels pecats i de les disbauxes d’una certa
societat degenerada, que va cosir amb precisió i destresa, sinó per
com va fer públic i notori que es tractava d’una novel·la amb
clau. Gairebé tots els personatges que hi va fer aparèixer eren
personalitats de l'alta societat barcelonina, cares conegudes
fàcilment reconeixibles pels lectors que sabien posar, en certa
mesura, rostre a aquells personatges hàbilment construïts i retrats
per Sagarra. Fruit de les crítiques rebudes, l'autor va voler
reafirmar la seva obra en una entrevista realitzada per Melcior Font
l'any 1933: “No
tenen raó quan diuen que és moralment tendenciosa. Al costat de la
realitat, no passa de ser una modesta novel·la rosa”.
Les
descripcions acurades i adjectivades fins a la exageració, amb el
conseqüent relat de la vida i peripècies de personatges que va
poder observar gràcies a la seva particular situació dintre
d’aquella societat, treuen a la llum la doble moral, els escàndols
sexuals i les misèries econòmiques d'aquella alta societat. Tot
plegat flueix en un to i en una forma que transformen l'obra en un
aparador altament fidedigne del que va ser la decadència de l'alta
societat barcelonina, durant dues etapes polítiques extramadament
diferenciades.
Una
correlació de fets històrics verídics novel·lats que no són
casualitat, i és que serveixen a Sagarra per treure a la llum els
contrastos polítics que viu la societat i, per tant, l'aristocràcia
barcelonina, entre els anys 20 i 30 del segle XX. L'autor sap relatar
amb excel·lència les vergonyes d'una aristocràcia parasitària,
que viu dels títols nobiliaris durant la dictadura de Primo de
Rivera, però que no pot evitar perdre poder, importància i estatus
amb l'entrada de la Segona República.
El
ritme de l'obra gaudeix d'una acció que va progressant i creixent de
manera biològica de la mà de
tres generacions d'una mateixa família de l'aristocràcia
barcelonina: els Lloberola. Personatges vistos per dintre i per fora,
components d'una classe social ociosa i absolutament perduda, que
representen el passat de la ciutat.
L'escenari
dels fets, la Barcelona de la dècada dels anys 20, amb mencions
específiques i intencionades de racons grisos de la ciutat, és una
façana externa, amb cases i llocs de diversió, però també és una
excusa per parlar de la manera de ser dels que l'habiten, deixant
entès que les ciutats són organismes vivents com les persones.
Sagarra va voler fer un paral·lelisme entre la ciutat que el va
veure créixer i la decadència de les classes dominants de les quals
formava part i va acabar aconseguint un retrat fidel de la
hipocresia, corrupció i absoluta decadència de l'aristocràcia.
Una
crònica de la societat benestant barcelonina implacable, que és
considerada una de les novel·les barcelonines més emblemàtiques i
una de les poques novel·les de to europeu que va produir Catalunya
durant el segle XX. Així mateix, la va definir Josep Pla, en el seu
llibre Retrats
de Passaport:
”Vida privada és una crònica social d’excel·lent adjectivació,
un llibre maliciós, pensat, ple d’interès, d’una normalitat
europea inqüestionable”.
