Vida Privada, la crònica de la decadència de l'aristocràcia barcelonina

“Sagarra és un dels escriptors més endinsats a l’entranya viva del nostre país. Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla sentir-hi la bonior de la vida del nostre país”. Així va definir Josep Pla, el 1923, Josep Maria de Sagarra (1894-1961), l'autor de Vida Privada, l'última de les tres novel·les i la més reeixida, que va escriure l'any 1932, el que ha estat un dels grans poetes i escriptors catalans.

A Vida Privada, Sagarra teixeix un retrat fidel, irònic, sarcàstic i crític de l'entranya viva de la decadent borgesia catalana que vivia a Barcelona, entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Amb un narrador omniscient, l'autor va saber mostrar a la perfecció la decadència social, moral i econòmica de la vella aristocràcia, de la qual formava part, fent ús del seu ampli ventall de recursos literaris, sempre amb una gran precisió i riquesa lèxica, i aprofitant-se, en tot moment, de la seva posició social i, per tant, beneficiant-se dels esdeveniments que havien tingut lloc al seu voltant.

Així mateix, l'obra, va ser tot un escàndol en el seu moment, no tant perquè era un testimoni dels pecats i de les disbauxes d’una certa societat degenerada, que va cosir amb precisió i destresa, sinó per com va fer públic i notori que es tractava d’una novel·la amb clau. Gairebé tots els personatges que hi va fer aparèixer eren personalitats de l'alta societat barcelonina, cares conegudes fàcilment reconeixibles pels lectors que sabien posar, en certa mesura, rostre a aquells personatges hàbilment construïts i retrats per Sagarra. Fruit de les crítiques rebudes, l'autor va voler reafirmar la seva obra en una entrevista realitzada per Melcior Font l'any 1933: “No tenen raó quan diuen que és moralment tendenciosa. Al costat de la realitat, no passa de ser una modesta novel·la rosa”.

Les descripcions acurades i adjectivades fins a la exageració, amb el conseqüent relat de la vida i peripècies de personatges que va poder observar gràcies a la seva particular situació dintre d’aquella societat, treuen a la llum la doble moral, els escàndols sexuals i les misèries econòmiques d'aquella alta societat. Tot plegat flueix en un to i en una forma que transformen l'obra en un aparador altament fidedigne del que va ser la decadència de l'alta societat barcelonina, durant dues etapes polítiques extramadament diferenciades.

Una correlació de fets històrics verídics novel·lats que no són casualitat, i és que serveixen a Sagarra per treure a la llum els contrastos polítics que viu la societat i, per tant, l'aristocràcia barcelonina, entre els anys 20 i 30 del segle XX. L'autor sap relatar amb excel·lència les vergonyes d'una aristocràcia parasitària, que viu dels títols nobiliaris durant la dictadura de Primo de Rivera, però que no pot evitar perdre poder, importància i estatus amb l'entrada de la Segona República.

El ritme de l'obra gaudeix d'una acció que va progressant i creixent de manera biològica de la mà de tres generacions d'una mateixa família de l'aristocràcia barcelonina: els Lloberola. Personatges vistos per dintre i per fora, components d'una classe social ociosa i absolutament perduda, que representen el passat de la ciutat.

L'escenari dels fets, la Barcelona de la dècada dels anys 20, amb mencions específiques i intencionades de racons grisos de la ciutat, és una façana externa, amb cases i llocs de diversió, però també és una excusa per parlar de la manera de ser dels que l'habiten, deixant entès que les ciutats són organismes vivents com les persones. Sagarra va voler fer un paral·lelisme entre la ciutat que el va veure créixer i la decadència de les classes dominants de les quals formava part i va acabar aconseguint un retrat fidel de la hipocresia, corrupció i absoluta decadència de l'aristocràcia.

Una crònica de la societat benestant barcelonina implacable, que és considerada una de les novel·les barcelonines més emblemàtiques i una de les poques novel·les de to europeu que va produir Catalunya durant el segle XX. Així mateix, la va definir Josep Pla, en el seu llibre Retrats de Passaport: ”Vida privada és una crònica social d’excel·lent adjectivació, un llibre maliciós, pensat, ple d’interès, d’una normalitat europea inqüestionable”.