El puzle impossible

La idea era fer un puzle en el qual les peces s’ajuntaven de forma natural i espontània quan es necessitaven. Es van prometre que no es tornarien a allunyar mai més. El temps, però, els va fer aprendre que hi ha peces que per més que s’intentin unir no encaixaran mai. La distància, la poca comunicació, la fredor, totes aquelles coses que van parlar quan ho vam tornar a intentar, aquells paranys van tornar a aparèixer. És molt difícil sentir-te estimat per algú que no t'explica el que li passa, que es tanca amb ell mateix i que fuig parlar dels problemes que sorgeixen. També és fa complicat portar el fet de voler fer l’amor amb la persona que estimes i no poder, voler tenir els seus petons, i no tenir-los. “Sóc així”. Pot ser, però un dia no ho va ser així, i el que és i és el que li costa d’acceptar és que no era ell. No ho era i per més que fes o desfés, que s’esforcés, ella ja no el tornaria a veure amb els mateixos ulls d’aquella tardor de fa quatre anys, quan es van conèixer i hagués donat la seva vida amb els ulls tancats per ell. Les circumstàncies, els dos acabant la carrera, ell a la vora dels 30, ella dels 28, i amb pocs diners va fer que no poguessin gaudir de moltes experiències reconfortants i vives que els unissin més. La rutina, la poca presència l’un a la vida de l’altre, es veien dos cops per setmana, i la poca per no dir nul·la activitat sexual entre ells va acabar fent que un dels dos “perdés la il·lusió”. Els quedaven pocs mesos per acabar la carrera, per trobar una feina, i per poder gaudir d’aquella vida plegats que portaven anys somiant. La seva casa, el seu piset, el seu niu d’amor. El que no sabia ell, però, és que ella portava mesos que s’havia allunyat, que ja no era tan important a la seva vida i quan se’n va donar compte ja era massa tard. Es va acabar, com acaben les històries entre dues persones que s’estimen, però que no poden seguir juntes, amb moltes llàgrimes, d’aquelles de cocodril que no fan falta, amb el cor trencat i buscant “pedacets” per mirar que aquest que tenim al pit dret no pateixi més. És una història de les moltes de la vida, d’amor, de lluita,  de sentiments, d’adéus que deixen el dipòsit de l’energia i de la il·lusió en reserva.

Són naufragis emocionals que diuen que tenen el seu sentit, com també, que al principi costa trobar-lo. L’amor s’esfuma, marxa, se’n va, sense més, i si encara te’n queda  fa mal. Costa trobar un sentit real a aquesta situació, estranya. El dolor deixa pas al desengany i l’amor aquí juga el risc de refredar-se. La llàstima és que alguns humans, no tots, idealitzen records i persones i en l’absència, en el silenci, tendim a voler amb més forces allò que sabem que ja no tornarem a tenir.  És aquí, en aquesta lluita entre el cor, els sentiments i la raó, que ens enfonsem al començar a fer-nos preguntes, a vegades sense voler-ho, que ens fan mal. El perquè? el on estan tots aquells somnis?

Al final, només t’acaba quedant jugar a la simplificació, certa, i real com la vida mateixa: vaig fer tot el que va estar a les meves mans, vaig lluitar molt per ella i me la vaig estimar i estimo molt.  Quan algú et diu que ja no sent el mateix per tu és trist, punxa, dol, però és l’avís clar com l’aigua que això és un final i que has de marxar. I els finals, si bé és cert que saps que has lluitat i has fet tot el que has pogut per aquella persona que t’estimaves amb tot el teu putu cor, fan mal. Buiden, treuen sentit a moltes coses. I els somnis queden tocats, adormits, en el punt de sortida un altre cop.

Farà 30 anys el proper mes d’agost i tenia dos somnis: ser periodista i ser feliç i fer feliç a la seva Ari. Ella ha marxat, sap que l’estima però no “lo” suficient i això li mina la vitalitat, li treu aquelles ganes boges que  tenia de viure.  Viu amb aquesta punxa que tard o d’hora s’ha d’acabar arrencant i és conscient que li queden dos passos per ser periodista. Era el que ell sempre havia volgut, quelcom que 6 o 7 anys enrere mai hagués imaginat que pogués aconseguir. Ella el va ajudar molt, sobretot amb assignatures més complicades, i en els seus principis com a redactor, es llegia tots els seus articles i li deia què li semblaven. Tot allò, però, ja ha quedat molt lluny, en aquell racó del seu disc dur, sempre dins de la mateixa carpeta, aquella que li recorda constantment que un dia va ser molt feliç gràcies a l’amor d’una persona que ja no hi serà mai més.

I avui és dissabte i no té res a fer, i només escriu i dóna voltes a les coses. Sap que aquell puzle ja no s'intentarà ajuntar mai més, sap que és impossible. Vol ser feliç i pensa en la vitalitat i les ganes de viure d’algú que ens va deixar fa poc més d’una setmana, la Tatiana Sisquella, una lluitadora d’aquelles que són d’admirar: “El que has d’acceptar com a mínim és que aquestes coses passen a la vida; i jo estic jugant al joc de la vida”