Entrevista a Josep Maria Via, denunciant revista "Cafè amb Llet"

"Que s’han fet informes falsos sobre sanitat i s’han cobrat milions d’euros ho sabem tots"

Josep Maria Via és un vell conegut de la sanitat catalana. És doctor en medicina, màster en gestió de serveis sanitaris i diplomat en gestió hospitalària. Va ser directiu de l’Institut Català de la Salut i del Servei Català de la salut (1984-1994), entre molts altres càrrecs, i una de les peces claus de la construcció del model sanitari català. Actualment és un dels assessors d’Artur Mas en termes sanitaris i President del Consorci Parc de Salut de Barcelona. Via, abans de passar-se a l’empresa privada, el 1999, va formar part durant molts anys de l’organigrama de CIU i, per tant, disposava de centenars de contactes dins de l’administració pública i evidentment, dins del partit del qual va formar part.

Josep Maria Via, home de rereguarda política i conseller a l’ombra, va denunciar la revista Cafè amb Llet per la publicació d’ un vídeo titulat “El major robatori de la història de Catalunya”.

La Revista Cafè amb Llet,  va explicar en aquest vídeo el resultats obtinguts de la investigació de l’Albano Dante i la Marta Sibina, els seus editors, que conjuntament amb membres del servei sanitari públic van acusar públicament varis grans dirigents de les empreses privades que aprovisionen el sistema sanitari català. En definitiva el vídeo denunciava la opacitat i la corrupció a la sanitat catalana i el jutge va decidir imposar una indemnització de 10.000 € perquè "atemptava contra el dret a l'honor del demandat". Un any després, però, i després que els demandats presentessin recurs, el jutge finalment ha decidit retirar la condemna emparant-se en el dret de llibertat d'expressió. 

El mateix dret que tinc jo, per tant, de fer pública l'entrevista amb Josep Maria Via, feta amb el seu total consentiment fa poc més de 7 mesos, per un treball de Periodisme d'Investigació de la facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i ser molt llarga, pot fer arribar a moltes conclusions. Sóc periodista, i per tant, puc fer preguntes, és així de senzill. Llibertat d'expressió, senyor Via, el mateix que ha dit un jutge. Que l'entrevistat amagui quelcom o no ja és una altra cosa. Val la pena una lectura acurada. Comencem suau però a la que fem preguntes que no li agraden s'estressa i fa com qualsevol ésser que se sent atacat, contraatacar. Ens va mig faltar el respecte en bona part de l'entrevista, amb un to moltes vegades autoritari i després d'una conversa un pèl tempestuosa va arribar la calma amb un final més que plàcid. Tanmateix, val la pena aprofundir en l'entrevista al complet.

Quina ha de ser la dinámica de la nova sanitat pública per poder sobreviure als temps que corren?

És evident que fan falta diners i els ha de posar qui els pot posar. Més enllà d’això, que és de sentit comú, la resta són posicions ideològiques interessades. Sense diner no hi haurà sanitat.

És un problema mundial. Fa 5 anys posar un medicament al mercat costava 800 milions d’euros amb tot el seu procés, ara costa 1.300 milions d’euros. Els costos es multipliquen, els avenços tecnològics, les noves possibilitats de diagnòstic tenen uns costos inassolibles. El ritme de creixent de la despesa es molt superior del PIB de tots els països. En cap país la riquesa creix més que la despesa sanitària. No es pot finançar amb diner públic nomes.

“Crear un clima social general que tothom roba, la gran ciència dels vostres amics periodistes d’investigació com el Cafè amb Llet, l’Oriol Güell i tota aquesta gent; és així: si ets veí o amic d’un imputat tu també ets sospitós”

Per què va fer del nostre sistema sanitari públic la seva vocació professional?

Cent per cent casualitat. No tinc cap vocació especifica. Vaig triar medicina com hagués pogut triar qualsevol altre cosa. Un cop vaig acabar l’especialitat mèdica buscava feina i la primera que em van donar va ser en àmbit administratiu de salut pública i m’hi vaig quedar. Va ser totalment atzar.

Tot i defensar la sanitat pública i la gestió pública, vostè va apostar per l’empresa privada, esdevenint president i CEO de Gesaworld, empresa especialitzada en gestió sanitària i assessoria... A què es dedica concretament aquesta empresa?

(S’indigna i ens comença a atacar...) La pregunta està mal formulada... per què què te que veure apostar per la sanitat pública amb treballar amb una empresa de consultoria privada? L’empresa fa consultoria i fa gestió de sanitat pública i també privada. Gesaworld la vaig fundar jo el 2000.(mentida), [la va fundar el 1999...] Vaig deixar el sector públic el 1999.

Així doncs, és una empresa de raó privada que viu gràcies a l’existència dels serveis públics sanitaris entre d’altres coses no?

(S’indigna més i ens ataca de nou...) No.. Escolta sou estudiants... aquestes preguntes són tendencioses... són tendencioses... I de què treballa l’empresa Philips? De vendre els seus productes; doncs els hospitals públics també, els aparells de ressonància magnètica, les taules de quiròfan... les fabriquen empreses privades...

Segons tenim entès, l’empresa Gesaworld ha prestat serveis al Govern de la Generalitat en matèria d’avaluació i assessoria durant molts anys. Quines són les principals tasques que l’empresa realitzava i realitza per la Generalitat i les administracions públiques?

L’empresa Gesaworld des que es va crear i durant dos anys no treballa a Espanya i es guanya la vida amb fons públics del banc mundial. Jo no he treballat mai per la Generalitat des de Gesaworld. Heu d’anar a preguntar a la gent de Gesaworld.

El creixement de Gesaworld ha estat exponencial... 

Escolta jo us recomano que feu una cosa que no fan els periodistes que és contrastar fonts... Aneu a parlar amb Gesaworld... Jo em jugo quelcom que la facturació de Gesaworld nacional és 10% i la internacional 90%.

Vosaltres teniu un component ideològic amb les vostres preguntes perquè em dius 'això és públic i això és privat i vosaltres us heu enriquit'. Les empreses que funcionen van així, comencen amb poc capital i després creixen i progressen, si et dediques a estudiar empresarials en sabràs una mica... Aquí hi ha una connotació d’enriquiment a partir de el que és públic.. (es torna a posar nerviós) escolta! La teva pregunta indueix una idea tendenciosa. Què passa que la gent es guanyi la vida amb el sector públic? Veig que sou amics del Cafè amb Llet, de la CUP i d’aquesta gent d’esquerres anticapitalistes...

"No estic d’acord amb el mecanisme administratiu que es fa servir per evitar la corrupció"

El que volem saber és el perquè d’aquest creixement exponencial de Gesaworld des que es funda fins ara...

Doncs aneu i els hi pregunteu a ells... 

Sí, però vostè també en va formar part..

(Torna a l'atac i ens denigra!) Abans de parlar us documenteu millor perquè m’esteu demostrant... Estàs fent afirmacions sobre informació que no és correcte, per tant el que m’indiques és que no t’has documentat. Afirmo radicalment (ho diu amb veu autoritària) que el que dius que el creixement exponencial amb contractes amb l’admnistració pública de Gesaworld és totalment fals.

I de què es finança doncs Gesaworld? 

Continuo pensant que feu preguntes molt tendencioses. El temps que jo vaig estar a Gesaworld vam viure de consultoria internacional, no vam moure diners a Espanya per decisió meva. Vam treballar amb empreses privades a Mèxic i l'Argentina, i he treballat amb tots els governs de Sudàmerica excepte el de Bolivia. També he muntat lleis de sanitat a tots els països de l’Amèrica Llatina, a bastants d’Àfrica i a uns quants de l’Amèrica de l’Est.

Què fa ineficient segons vostè el sistema sanitari català i tota la seva administració?

El plantejament funcionarial, és a dir el fet que el mecanisme de funcionament de base sigui el de la funció pública: places en propietat, places garantides, drets exagerats, negociacions col·lectives absolutament impensables en un marc econòmic competitiu, en definitiva, mals vicis de l’administració pública.

“Veig que sou amics del Cafè amb Llet, de la CUP i d’aquesta gent d’esquerres anticapitalistes...”

Vostè diu que els controls anticorrupció fan l’administració totalment ineficient. Per què ho diu això?

Ho dic perquè hi ha molts controls que fan perdre el temps als gestors dels hospitals i que no serveixen de res. Tot i així, del vostre ram només hi ha un periodista que és capaç d’entendre el que us explicaré ara. Hi ha la comptabilitat pressupostària i la comptabilitat financera. Les administracions públiques funcionen amb comptabilitat pressupostària que vol dir que el Parlament respectiu aprova un pressupost que té una sèrie de capítols. I la comptabilitat financera funciona per balanços i comptes de resultats, tinc una partida d’ingressos, una de despeses i un balanç amb un actiu i un passiu. El primer és com funciona el que és públic i el segon com funciona el que és privat. Aquesta segona és molt clara, jo sé el que ingresso, el que gasto i sé el resultat que tinc, que pot ser positiu, pot ser equilibrat o pot ser negatiu. Aquí es pot controlar el resultat i el balanç i per tant ja controlo la situació econòmica de l’empresa. Jo estic d’acord amb aquest mecanisme de control. No estic d’acord amb el mecanisme administratiu que es fa servir per evitar la corrupció.

Tot ve de la Llei de contractes de les administracions públiques, per les licitacions quan has de fer compres del sector públic, és de l’any 1997 i ve del Cas Luis Roldán. Es va fer aquesta llei per evitar-ho, però això ha evitat el Cas Millet, el Cas Gurtel, el Cas Oriol Pujol, el Cas Palau de la Música? No... Tot això ha portat a una parafarnàlia de control que no hi ha déu que l’aguanti. Què passa? Que no hi paren d’haver controls. Saps què vol dir controls? Que ara nosaltres estem estudiant els costos que té per nosaltres, les hores que hem de dedicar a atendre gent que demana papers, que demana informació, que ve allà, que fa preguntes...

Però vostè mateix ho diu, si hi ha hagut tots aquests casos és normal que es facin controls...

El cas Roldán provoca la llei que he nombrat però aquesta llei no ha evitat cap dels casos de després del que hem anomenat. Jo crec que hi ha d’haver controls però no aquests. Mecanismes de control sí però raonables, que serveixin, que siguin útils. Tens a sobre l’administració que hauria de controlar, la llei que va sortir amb el Roldán, la intervenció general de l’estat, tens la sindicatura de comptes, tens la justícia.. A qui hi ha deu “tius” tocant els cullons tot el dia. No sé que ve a fer el gestor de l’hospital, a gestionar o a atendre aquests “tius”? Afortunadament en aquest país la majoria de la gent és honesta.

Jo no m’atreviria a fer aquesta afirmació... 

Doncs vosaltres sou víctimes de la vostre pròpia professió. Vosaltres esteu a punt d’incorporar-vos en una professió que només li interessa el morbo i el conflicte. El que és normal no interessa al periodista. Escoltem, en aquest país ha passat una cosa que no passa a cap altre lloc del món, que és que el mes de juliol el Departament de Salut va fer pública la central de resultats, això és al·lucinant. No hi cap ministeri del món que ho hagi fet públic. És més fàcil, si tens tres lladres sobre 30 milions, concentrar-te amb això, publicar notícies sobre això i crear un clima social general que tothom roba. La gran ciència dels vostres amics periodistes d’investigació com el Cafè amb Llet, l’Oriol Guell i tota aquesta gent és aquesta: si tu ets veí d’un imputat tu també ets sospitós. 

“Vosaltres esteu a punt d’incorporar-vos en una professió que només li interessa el morbo i el conflicte. El que és normal no interessa al periodista”

Vostè coneix el senyor Ramon Bagó?

Clar que el conec. I el seu cas ja està arxivat. També sé que no l’ha condemnat cap jutge. Jo no sé d’on heu tret tot això del Bagó.. el Francesc Josep Maria us ho explicarà perfectament això. Això no té cap ni peus. Jo crec que Ramón Bagó no és culpable. Jo crec que de corrupció n’hi ha tot arreu on hi ha humans. El problema de la nostre societat és el relativisme i la tolerància. Si tu et poses a estirar el fil en aquesta societat, trobaràs el que vulguis, començant per la justícia.

Vostè va denunciar 'Cafè amb Llet' per aquell vídeo, però hi ha altres mitjans que també han parlat malament de la seva persona i no ha fet cap pas semblant.

'Cafè amb Llet' va dir que jo robava. Si jo dic que el teu pare és traficant d’armes què et sembla? El dissabte que jo tinc coneixement de l’existència del vídeo era un dia en el qual el dijous anterior havia tingut una entrevista a Brusel·les amb un empresari belga. Aquest home em fa un encàrrec professional als Estats Units. No em coneix de res. Arriba al seu despatx i veu el vídeo. Jo de fet, vaig saber de l’existència del vídeo perquè el senyor belga em va enviar un correu dient-me què era això i no em va dir res més. A partir del moment en el que jo m’estic jugant un contracte important tinc dues possibilitats, "quién calla otorga" o el que vaig fer.

Si no hagués tingut un prejudici no hagués posat una demanda. Quan la gent fa l’animal, com fan amb el vídeo del youtube... Si jo ara dic que la teva mare ven cocaïna i el teu pare vent armes què faries?

Jo em vaig trobar allò i encara no entenc perquè i de què m’acusen. De mi no han trobat res...

"Crec que de corrupció n’hi ha tot arreu on hi ha humans"

Si de vostè no han trobat res, cert, però és l’únic que ha posat la demanda...

Quan tu un dia ets titular d’un mitjà de comunicació per infàmia poca gent rectifica. La justícia encara no els hi ha fet complir la sentència... ells tenien que penjar la sentència judicial tal qual surt del jutjat. No ho han fet i no han pagat encara...Jo he actuat, he presentat la demanda i he guanyat però si el meu país és una merda que no funciona ja no és culpa meva. (després del recurs ha acabat perdent). Jo vaig posar la demanada perquè tu no pots anar per aquest món posant gent al mateix sac de coses que no té a veure.

Això ho van fer perquè abans dels dies que surtis el vídeo van veure un article del diari "El País" que no els hi va agradar. Van pensar aquest senyor que era de CIU que escriu això, que està assentat al consell amb l’altre, saps què? Pose’l a dintre! Aquest és tot el periodisme d’investigació que hi ha.

Per cert, no han pagat perquè encara no els toca pagar perquè han presentat un recurs. (Que repetim, han guanyat!).

El vídeo no desapareixerà mai més de la xarxa. Passava per aquí despistat i m’han enganxat... això és el gran periodisme d’investigació.

“Passava per aquí despistat i m’han enganxat... això és el gran periodisme d’investigació”

Quina relació té amb Ramón Bagó i Josep Prat?

Amb el Prat sempre m’hi he portat malament, ho sap tothom. Si mireu el que dic al bloc sobre l’Hospital de Reus ja ho veureu... no entenc com ha costat tants diners. Amb el Ramón Bagó tinc bona relació, però fa deu anys que no parlo amb ell.

Però si es porten bé és estrany que no es truquin per dir-se això de la demanda...

El senyor Ramón Bagó és un “tiu” que està per sobre de tot això. Té setanta anys, ho té tot fet i clar que li toca els pebrots que parlin malament d’ell, però deu pensar que ja s’ho faran. És un personatge molt llest, molt bon empresari, el demés no ho sé.

Canviant de tema, perquè creu que CIU va vetar que els periodistes compareguessin en la comissió de sanitat?

És que ho trobo una “xurrada”. La feina dels periodistes no està al Parlament. Jo discrepo que 'Cafè amb Llet' es dediqui a la investigació, em sembla un adjectiu generós aquest, es dedica a una altre cosa. (Gràcies a ells Ramón Bagó va ser investigat...)

Escoltem, al Parlament els parlamentaris i els periodistes a la premsa, així de senzill. Només falta que els periodistes s’hagin de dedicar a anar al Parlament. El que han de fer és anar al jutge i aportar proves i no fer aquestes coses estranyes. El Parlament no és la justícia... Era una comissió de sanitat que cap diputat té la més mínima idea de sanitat... Tu t’imagines algú que diu que fa periodisme d’investigació? el xou que és barrejar gent que es dediquen a airejar coses que no s’han demostrat? d'això n’hi diuen periodisme d’investigació? I a més, amb un conjunt de diputats que no tenen ni idea de sanitat¿ Això no serveix per res!

Sí, poden no saber res de sanitat però si van al Parlament aquests periodistes i diuen: mira tenim això això i això i tenim aquestes proves... 

Aquests periodistes que vagin al jutjat, per què no les porten davant d’un jutge aquestes proves? O al fiscal? Si tu ets una persona com Déu mana i tens proves que algú ha comès un delicte cap al fiscal i tot el demés són tonteries!

"Tu pots fer totes les mesures de pressió social que vulguis, totes... però l’únic que pot fer quelcom és la justícia".

Potser no ho han fet perquè saben que la justícia no funciona...

Doncs què fem? Posem l’Oriol Guell i els de Cafè amb Llet de jutges? Perquè ens cremem tant tots plegats per res? Que som imbècils o què?

Reitero, sabem perfectament que la justícia d’aquest país no funciona...

La solució no està en que un diari dicti sentència o que la Comissió del Parlament dicti sentència, no estan per això. Però per algo es fa una comissió al parlament... Es fa senzillament perquè hi ha hagut una sèrie de notícies en uns mitjans molt concrets, que han tingut el suport d’uns grups polítics molt concrets, molt concrets... escoltem... diputats d’ICV van insultar per twitter durant la comissió... els mateixos mullant-se a favor del diari 'El País'...

Els seus motius tindran, portar una mesura així és fer pressió social...

Tu pots fer totes les mesures de pressió social que vulguis, totes... (to irònic), però l’únic que pot fer quelcom és la justícia. Portar-lo al Parlament és per l’interès de dos empreses periodístiques i de dos grups polítics. Uns per vendre diaris i altres per guanyar vots, i no hi ha més interès que aquest, no us enganyeu... Si les proves fossin contundents quelcom passaria... Aquest camí només serveix per fer soroll, no hi ha més bondat.

Sí, sí, però vetar que periodistes puguin comparèixer en una comissió de sanitat se’n diu censura...

Pels diputats del PSC i de CIU aquests periodistes no gaudeixen de credibilitat professional...

No serà per què PSC I CIU, que porten molts anys manegant la sanitat, no els interessa que aquests periodistes treguin coses que els pot fer mal?

Expliqueu-me quelcom que hagi dit el Güell que sigui veritat. Escolteu, tot això està molt bé però és una cosa de la premsa i no traslladem les coses d’un lloc a l’altre (es fa l'orni amb el tema de la por...) Ho veten perquè no els mereixen cap credibilitat... jo et dic el que m’han dit a mi diputats importants del PSC. La gent de 'Cafè amb Llet' no em mereixen cap credibilitat professional. Jo et desitjo que et puguis guanyar vida d’una forma diferent.

“La gent de 'Cafè amb Llet' no em mereixen cap credibilitat professional. Jo et desitjo que et puguis guanyar vida d’una forma diferent”

Tornant al tema... Quin control faria per controlar els temes de corrupció?

Jo posaria un sistema d’auditoria convencional com el que passa a cada empresa privada i un control anual per part de la Sindicatura de Comptes a partir d’un determinat pressupost. No tinc res contra la Sindicatura de Comptes, però contra la Intervenció General de la Generalitat sí, perquè és una pèrdua de diners i no serveix per res. Tenim una administració que és l’enemic numero u de la gestió eficient en organitzacions complexes com la sanitària. Aquests sistemes de control acaben paralitzant.

“Tenim una administració que és l’enemic número u de la gestió eficient en organitzacions complexes com la sanitària. Aquests sistemes de control acaben paralitzant”

Què modificaria de la sanitat pública?

Treient qualsevol vestigi d’administració pública en la seva organització i funcionament arreglaríem el 95% dels problemes. Si no estiguéssim obligats a les normes de la funció pública tot aniria molt millor. Que vinguin més “tios” més hores a tocar els cullons no vol dir que hi hagi més control. El control que fan no serveix per res i es demostra cada dia.

En lloc de malalts a l’hospital estarà ple de funcionaris controlant. Els “fotarem” als llits a dormir i ja no cal que vinguin malalts. Al final es controlaran a si mateixos... És que fa riure...

Bé, se'n va del tema pel qual hem vingut avui aquí... així que digui'ns, existeix alguna relació directe entre la seva vinculació a l’Institut Català de la Salut i la crescuda exponencial dels beneficis de Gesaworld durant els anys que vostè en va ser president?

(Ens posa mala cara i  no contesta la pregunta) Jo vaig estar a l’Institut Català de la Salut del 1983 al 1986 i el 1988.

Sí, però després va estar en càrrecs públics fins el 1999...

Sí.. però quan vem fundar Gesaworld fins que vaig marxar no vam treballar amb cap administració pública.Gesaworld comença a créixer quan jo ja no hi era i governava el tripartit...

"Treient qualsevol vestigi d’administració pública en la seva organització i funcionament, arreglaríem el 95% dels problemes de la sanitat pública"

I per què va marxar de Gesaworld?

Perquè els meus socis tenien una visió d’estratègia comercial que jo no compartia. És a dir, a les empreses tens perfils gestors i perfils comercials. Jo trobava que la política comercial i les despeses no estaven fonamentades en un judici raonable. La discrepància va ser professional. De fet ja vaig començar amb poques ganes, tenia ganes de fer coses diferents.

Ha afirmat que mentre va estar a Gesaworld no es va firmar cap contracte amb l’administració pública...

( Ara diu que si) Al final de tot es va firmar un contracte amb l’Aliança i es va acabar d’executar quan ja no hi era. Jo vaig marxar en la mitat de la gestió.

I en què consistia¿

Primer va haver-hi un encàrrec de diagnòstic de situació i després es va fer un contracte de gestió dels hospitals del Sagrat Cor, el de Tortosa, el de Lleida i algun més.

És a dir Gesaworld gestionava aquests hospitals?

Sí, en aquell moment també. Ara ho gestiona Capio. Però és que no passa res perquè una empresa privada gestioni un hospital públic... el meu fort d’aconseguir contractes era internacional.

"No passa res perquè una empresa privada gestioni un hospital públic..."

I els contactes com els vas fer? Com a polític o com a empresari?

Jo vaig començar a mourem en el món internacional l’any 1994 quan vaig deixar el departament de Salut. Vaig anar a Washington i a Brussel·les a vendre la moto i no coneixia ningú. Tenia una idea i un bitllet d’avió d’un mes per vendre-la. Al cap de tres anys ens vam transformar en la consultora número u de salut a l’Amèrica Llatina. Era competència mundial contra alemanys, francesos, britànics. Un contracte a l’Amèrica Llatina sempre és multimilionari i té uns costos molt elevats.

"Aviam, tampoc us enganyaré, que s’han fet informes falsos i s’han cobrat milions d’euros ho sabem tots, això ha passat i en sóc conscient..."

Per quant es pot pagar per un informe de sanitat? Què hi diu? Què hi posa?

Aquí pots tenir des d’un paper que te l’escric jo ara i muntem el que vulguis fins a un treball de 3 anys en el que t’hi puc posar 20 consultors a un promig de 40 hores setmanals i et facturo hores home.

És molt tècnic... imagina’t que el govern de Costa Rica té un institut semblant a l’ICS i ens diu escolti vull segregar aquests hospitals, vull donar-lis personalitat jurídica pròpia, vull crear una estructura de gestió; la vull professionalitzar, i vull posar un òrgan de govern, vull definir els perfils, vull triar la gent, vull definir un sistema de contractació, m’ha de definir el model de contracte, m’ha de definir el sistema de pagament, m’ha de definir el sistema informàtic... puc estar-me una hora explicant...

Tot això amb uns països que no tenen competència tècnica per fer aquest treball. Què passa? Que acabes fent tu de ministeri de Sanitat. No en tots els països però en molts sí... A Perú, per exemple, necessiten molta ajuda. Si firmes un contracte de consultoria amb ells fàcilment pot ser de 3 o 4 anys, hi hauràs de posar 50 persones a treballar, si multipliques salaris, més bitllets d’avió, més hotels, més dietes, et surt a una milionada.

Aviam, tampoc us enganyaré, que s’han fet informes falsos sobre sanitat i s’han cobrat milions d’euros ho sabem tots, això ha passat i en sóc conscient. Però crec que ara ja no passa pel soroll que hi ha amb tota la corrupció. Tot i així, jo personalment mai n’he vist cap de cas com aquest...

Entrevista realitzada a Josep Maria Via per JCP i un acompanyant que vol mantenir el seu anonimat, en el seu despatx de la Diagonal de Barcelona. 

Les perles a part

“ A mi no em poden acusar de res i ja poden buscar perquè no trobaran res”

“Afortunadament en aquest país la majoria de la gent és honesta”

“Jo crec que de corrupció n’hi ha tot arreu on hi ha humans”

“La tolerància a la manca de rigor es mama des del parvulari”

"Aprendre a renunciar, encara que sigui a base de cops i patacades, també vol dir fer-se gran. Vol dir acceptar que no som amos i senyors de la nostra vida; vol dir saber posar les coses en una balança i meditar-les; vol dir aprendre la lliçó de la humilitat i començar a entendre que malgrat no aconseguir tot el que semblava que necessitàvem per ser feliços, podem trobar una via alternativa que ens acabi portant, si no al mateix lloc, a una destinació molt semblant."

Tatiana Sisquella

La frase de la setmana

"Quan s'ha comprès que obeir lleis injustes és contrari a la dignitat de l'ésser humà, cap tirania no pot dominar-lo." M.Gandhi

Fa 30 anys la vida era més autèntica,

Fa 30 anys, sense mòbil, ni evidentment missatges de mòbil, sense facebook i sense Whatsapp, la vida era més autèntica, i sobretot, les coses més importants es deien a la cara. Crec que amb tanta intercomunicació es perd en un punt la màgia de la vida.

El meu camí - My Way

1899 neix el club que porto al cor...

El puzle impossible

La idea era fer un puzle en el qual les peces s’ajuntaven de forma natural i espontània quan es necessitaven. Es van prometre que no es tornarien a allunyar mai més. El temps, però, els va fer aprendre que hi ha peces que per més que s’intentin unir no encaixaran mai. La distància, la poca comunicació, la fredor, totes aquelles coses que van parlar quan ho vam tornar a intentar, aquells paranys van tornar a aparèixer. És molt difícil sentir-te estimat per algú que no t'explica el que li passa, que es tanca amb ell mateix i que fuig parlar dels problemes que sorgeixen. També és fa complicat portar el fet de voler fer l’amor amb la persona que estimes i no poder, voler tenir els seus petons, i no tenir-los. “Sóc així”. Pot ser, però un dia no ho va ser així, i el que és i és el que li costa d’acceptar és que no era ell. No ho era i per més que fes o desfés, que s’esforcés, ella ja no el tornaria a veure amb els mateixos ulls d’aquella tardor de fa quatre anys, quan es van conèixer i hagués donat la seva vida amb els ulls tancats per ell. Les circumstàncies, els dos acabant la carrera, ell a la vora dels 30, ella dels 28, i amb pocs diners va fer que no poguessin gaudir de moltes experiències reconfortants i vives que els unissin més. La rutina, la poca presència l’un a la vida de l’altre, es veien dos cops per setmana, i la poca per no dir nul·la activitat sexual entre ells va acabar fent que un dels dos “perdés la il·lusió”. Els quedaven pocs mesos per acabar la carrera, per trobar una feina, i per poder gaudir d’aquella vida plegats que portaven anys somiant. La seva casa, el seu piset, el seu niu d’amor. El que no sabia ell, però, és que ella portava mesos que s’havia allunyat, que ja no era tan important a la seva vida i quan se’n va donar compte ja era massa tard. Es va acabar, com acaben les històries entre dues persones que s’estimen, però que no poden seguir juntes, amb moltes llàgrimes, d’aquelles de cocodril que no fan falta, amb el cor trencat i buscant “pedacets” per mirar que aquest que tenim al pit dret no pateixi més. És una història de les moltes de la vida, d’amor, de lluita,  de sentiments, d’adéus que deixen el dipòsit de l’energia i de la il·lusió en reserva.

Són naufragis emocionals que diuen que tenen el seu sentit, com també, que al principi costa trobar-lo. L’amor s’esfuma, marxa, se’n va, sense més, i si encara te’n queda  fa mal. Costa trobar un sentit real a aquesta situació, estranya. El dolor deixa pas al desengany i l’amor aquí juga el risc de refredar-se. La llàstima és que alguns humans, no tots, idealitzen records i persones i en l’absència, en el silenci, tendim a voler amb més forces allò que sabem que ja no tornarem a tenir.  És aquí, en aquesta lluita entre el cor, els sentiments i la raó, que ens enfonsem al començar a fer-nos preguntes, a vegades sense voler-ho, que ens fan mal. El perquè? el on estan tots aquells somnis?

Al final, només t’acaba quedant jugar a la simplificació, certa, i real com la vida mateixa: vaig fer tot el que va estar a les meves mans, vaig lluitar molt per ella i me la vaig estimar i estimo molt.  Quan algú et diu que ja no sent el mateix per tu és trist, punxa, dol, però és l’avís clar com l’aigua que això és un final i que has de marxar. I els finals, si bé és cert que saps que has lluitat i has fet tot el que has pogut per aquella persona que t’estimaves amb tot el teu putu cor, fan mal. Buiden, treuen sentit a moltes coses. I els somnis queden tocats, adormits, en el punt de sortida un altre cop.

Farà 30 anys el proper mes d’agost i tenia dos somnis: ser periodista i ser feliç i fer feliç a la seva Ari. Ella ha marxat, sap que l’estima però no “lo” suficient i això li mina la vitalitat, li treu aquelles ganes boges que  tenia de viure.  Viu amb aquesta punxa que tard o d’hora s’ha d’acabar arrencant i és conscient que li queden dos passos per ser periodista. Era el que ell sempre havia volgut, quelcom que 6 o 7 anys enrere mai hagués imaginat que pogués aconseguir. Ella el va ajudar molt, sobretot amb assignatures més complicades, i en els seus principis com a redactor, es llegia tots els seus articles i li deia què li semblaven. Tot allò, però, ja ha quedat molt lluny, en aquell racó del seu disc dur, sempre dins de la mateixa carpeta, aquella que li recorda constantment que un dia va ser molt feliç gràcies a l’amor d’una persona que ja no hi serà mai més.

I avui és dissabte i no té res a fer, i només escriu i dóna voltes a les coses. Sap que aquell puzle ja no s'intentarà ajuntar mai més, sap que és impossible. Vol ser feliç i pensa en la vitalitat i les ganes de viure d’algú que ens va deixar fa poc més d’una setmana, la Tatiana Sisquella, una lluitadora d’aquelles que són d’admirar: “El que has d’acceptar com a mínim és que aquestes coses passen a la vida; i jo estic jugant al joc de la vida”

                                     

Tornaràs a tremolar mishima

Sobreviurem + hotel catalunya

La grandesa de Kilian Jornet

Interrompen informatiu TVE Extremadura

L'homenatge en antena de Joan Maria Pou a Tatiana Sisquella

T'ESTIMO, un text de Tatiana Sisquella.

"I de sobte, se li ha escapat. Un t'estimo contundent, inesperat, sense vergonya, sense premeditació. Un d'aquells t'estimo que no has planejat i que et provoquen un petit mareig, minúscul, que per uns instants et fan perdre el món de vista. 7 lletres que es pronuncien en menys d'un segon. 7 lletres i un apòstrof que en sortir de la boca ens fan petits com una formiga, però abans que ens en adonem ja provoquen en nosaltres l'efecte contrari: ens engrandeixen, ens expandeixen, ens omplen i ens fan tenir una sensació d'eufòria difícilment comparable a res. Poques coses tan grans es poden condensar en un instant tan petit. T'estimo, ja està, ja és dit. No s'ho ha pensat, només ha deixat que sortís i esclatés, com aquells petards que un cop has encès ja no hi ha manera d'aturar. Bang! Pum! Txac! Ja està. Ja ho ha dit. Silenci atropellat, expectació fugaç, somriure tremolós i calma. No ha passat res. El cel no ha caigut damunt la terra, el sol continua escalfant i l'aigua és molla, com sempre. Tot continua igual. Bé, no tot. Perquè un parpelleig més tard es miren i es veuen com potser no s'havien vist mai. Es reconeixen i se senten alleugerits, gairebé ingràvids, i una mica més feliços. Quan la paraula encara sura a l'aire, es veu com tot el món, l'essència mateixa de la vida, penja del final del mot i no hi ha res més important, ni més urgent, ni més necessari que allò. Només un t'estimo, que no vol marxar, que romandrà, sempre, en algun racó. És el que tenen els t'estimo perquè sí.

Ells són dos amics després d'un dinar fàcil o una filla i una mare mentre fan cua per entrar a un concert, podrien ser un avi i el seu nét el dia de la graduació o un marit i una muller abans de caure rendits de son; són dos germans el dia que el petit marxa de casa o potser som tu i jo, avui, quan tornis."

T'ESTIMO. Tatiana Sisquella

Antony and the Johnsons – Hope There's Someone

Tatiana Sisquella, una lliçó de vida

Tatiana Sisquella, 35 anys. Un somriure dolç i vital; una llum que tenia molta vida per endavant. La mateixa que se l'emporta i la converteix en un record intens, especial i commovedor. 

“El que has d’acceptar com a mínim és que aquestes coses passen a la vida; i jo estic jugant al joc de la vida”. Era increïble l'energia i la vitalitat que encomanava la Tatiana Sisquella, aquelles ganes de viure, de tirar endavant encara que el resultat no fos el més esperançador. Com n’hem d'aprendre d'ella els que ens quedem aquí, qui sap per quants anys, però el que ens ha transmès és que siguin quants siguin, o passi el que passi, sempre, i en cap cas podem abaixar els braços. Aquesta és la història d'una lluitadora, que va conservar la seva llum màgica fins el darrer moment. Una lliçó de vida, un exemple a tenir molt en compte.

He fet un recull dels articles que parlen d’ella, de diversos periodistes, entre ells la seva parella, Joan Maria Pou, en primer lloc. Un professional com la copa d’un pi.

“Un referent tots els dies” – Diari Ara

JOAN MARIA POU | 

Aquest és el missatge que Éric Abidal va enviar ahir als seus gairebé dos-cents cinquanta mil seguidors de Twitter: "4 de febrer. Dia Mundial contra el Càncer. La lluita continua. Un record per a tots els afectats per la malaltia".

Quan Abidal parla del càncer se m'escapa un somriure. És un somriure producte de l'alegria de veure una persona com ell gaudint una altra vegada d'una vida de futbolista normal i corrent. Esclar que cada dia, sense excepció, per molt bé que es trobi, el càncer deu aparèixer en un pensament, en un record, en una fantasia, i després, amb una mica de sort, desapareix gràcies a vés a saber què. Esclar que el seu entorn estarà sempre una mica més a sobre d'ell que abans de la malaltia, i que un mar de fons de patiment serà inevitable. Però a gairebé tots, malgrat que només alguns ho reconeixen, ens agraden les històries que de cop i volta canvien de to i en què, allà on ens esperàvem desgràcia i tragèdia, apareix un somriure guanyador i un atac de ganes de viure.

Però alhora, quan Abidal parla del càncer també se'ns pot escapar un pensament fruit de l'enveja insana, de la ràbia, de la frustració, de l'egoisme més pur: per què ell sí i nosaltres, o el nostre familiar, o el nostre amic, no. Satisfacció immensa de veure un esportista exemplar enviant un missatge creïble d'esperança i tristesa infinita per tantes batalles perdudes. La lluita continua. Cada dia més malalts acaben guanyant i cada dia massa malalts perden després d'haver-ho donat tot.

El metge que va operar Abidal va reconèixer que era impensable que pogués tornar a jugar a futbol; de fet, en molts moments el que hi havia en joc era la vida del jugador del Barça i no la seva carrera professional, i en canvi ja veieu com està i què fa al Mònaco. Abidal és probablement una excepció, però sempre podem fer servir el seu cas per no llançar la tovallola abans d'hora, per entendre que les estadístiques són només estadístiques i que cada càncer recorre un camí diferent i específic, que cada malalt té unes característiques especials i que cada vegada rebrà un tractament més personalitzat i en conseqüència més efectiu.

Qui digui que el camí és fàcil i que fins i tot té un punt d'heroic us enganya. El procés és llarg i dur. Les pujades i les baixades en l'estat d'ànim són constants. S'ha de treballar molt per fer fora la por del dia a dia. La sensació que el càncer, a vegades, ho envaeix tot és insuportable. Però val la pena enfrontar-s'hi i, si la malaltia ho permet, intentar-ho. Molts malalts viuen molts anys amb càncers de moment incurables. Molts altres es curen. Avui ja no és el Dia Mundial contra el Càncer però Abidal pot continuar sent un exemple significatiu de com es pot conviure amb el càncer o de què hi pot haver després de la malaltia.

“Amor a la tribu” Diari Ara

ALBERT OM | 

Molts dijous al vespre quedàvem per sopar o per anar al teatre i després xerràvem fins tard, ens explicàvem les vides i ens donàvem idees per als nostres articles. "Jo encara no sé què escriure", "Jo, tampoc". Va començar sent la dona del meu amic Joan Maria, en una de les històries d'amor més meravelloses que s'hagin viscut mai, i ha acabat sent una part molt important de mi, algú amb qui he viatjat, he treballat, he rigut, he plorat, he disfrutat i he patit. Moltes emocions i totes molt intenses. La seva amistat m'acompanyarà tota la vida.

Parella ho érem els dissabtes, a la contraportada de l'ARA. Enlloc va explicar tantes coses d'ella com a la seva columna setmanal en aquest diari. Rellegiu-les. Són el seu manifest vital. La Tati estava cansada que li diguéssim que era una persona especial. Només aspirava a una certa i relativa normalitat. Els seus articles eren una reivindicació dels petits detalls, dels gestos quotidians, de l'avorriment, de la rutina creativa. En cada paraula hi veies l'amor incondicional cap a tota la seva tribu: els pares, la germana, el marit, els amics... "Jugo al millor equip del món", deia ella. Però la Tati era l'astre rei d'aquest equip. Tots els altres giràvem al seu voltant, atrets per un magnetisme que et xuclava sempre cap a ella.

Hi ha periodistes addictes a l'actualitat, a les notícies i a la quota de poder que comporta aquesta professió. Però després hi ha persones tan enamorades de la vida que trien el periodisme per acostar-se a altres persones que no pensen com elles, que les passen putes, que lluiten per sobreviure en un món fràgil, on tot penja d'un fil, on d'un dia a l'altre reps una batzegada que et deixa estabornit i que despulla totes les teves febleses. Aquesta era la Tati. Algú que, per sobre de tot, s'estimava la vida. Per això aquesta nostàlgia anticipada en alguns dels seus articles, aquest amor per la gent gran, aquest temor latent de no tenir prou vida per encabir-hi tota l'energia i l'entusiasme que desbordava.

La Tati era una factoria d'idees, una fàbrica de continguts. Imaginava llibres, obres de teatre, espectacles musicals, programes de televisió, anuncis, documentals... Ho hauria volgut fer tot i, a més, tenia el talent per fer-ho tot. T'explicava un projecte i quan tu li deies "Endavant" ja n'hi havien vingut tres més al cap. Era una d'aquelles persones que feia que et miressis amb uns altres ulls el món que t'envolta i a tu mateix. El que no has explicat mai a ningú l'hi explicaves a ella.

Amor i esperança. Amor i esperança. Avui -quina salvatjada- hem perdut l'esperança. L'esperança que es complís el teu desig de Cap d'Any: que aquest fos "un any normal". Queda l'amor. Ens aferrarem a tu i a la vida. Que em fa l'efecte que sou una mateixa cosa. Descansa en pau, Tati.

“A la Tati” – Nació Digital

«L'alegria és un regal que s'agraeix i ella ens en va donar a tots”

Blanca Busquets |

Tot just feia dos dies parlava jo de bones notícies en aquest mateix diari. La mort de la Tatiana Sisquella hauria de semblar una mena de càstig per haver-ho fet, ara que sembla que no existeixen les bones notícies. Però jo no me la prenc així: feia molts dies que ella era ja més allà que aquí, i quan això passa, et fas tips de pensar: Déu meu, que això s'acabi.

La Tati era tota ella una rialla. Duia un optimisme a sobre que cap de nosaltres, els sans, era capaç d'igualar. A la ràdio entrava, sortia, organitzava... Es divertia qui sap lo treballant, te n'adonaves només mirant-la de lluny. Els del seu equip van copsar a l'aire la idea de la seva Tribu, la van ajudar a muntar-la i així va quedar com a un programa de tarda amb força i alegria, on tot era animat si us plau per força, on continua essent-ho perquè així és com ella ho va dissenyar i així és com ella ho hauria volgut.

No vull parlar en nom del seu equip perquè no en formo part. Vull parlar en nom dels altres, dels que havíem de somriure per força quan passàvem pel seu costat, perquè el seu era un somriure que s'encomanava. L'alegria és un regal que s'agraeix i ella ens en va donar a tots. Amb mi particularment va tenir un gest d'absoluta generositat que no oblidaré mai. Recordo que simplement em va dir “Ja tenim prou problemes fora d'aquí: a la ràdio ens ho hem de passar bé!”. Aquesta va ser la seva única explicació per regalar-me el que de fet li corresponia a ella, el que li hauria anat d'allò més bé, però que també hauria significat que jo perdés una mica de felicitat.

Aquest gest em va demostrar que no hi havia frivolitat en la seva alegria ni en la seva energia. Que tenia raons molt profundes per viure, per tirar endavant i per fer tirar endavant els altres. Aquest gest és el que fa que ara escrigui aquestes paraules que espero que serveixin una mica de consol al seu equip –que tant ha hagut de suportar-, als seus amics més pròxims, a la seva família.

Quedar-se sense la Tati és quedar-se sense un tros de cel. Però, compte, va deixar un estel que fa bo de seguir. No el perdem de vista per culpa de les llàgrimes. Una abraçada i gràcies, Tati.

Llarga vida al Club Bàsquet La Roca

Pocs clubs tenen una història tan curiosa al darrere com el Club Bàsquet La Roca. Tot va començar un 22 de febrer del 2008, quan una veïna del municipi aficionada al basquetbol, l’Àngels Castellet, va deixar un missatge al fòrum de debat de la web de l’Ajuntament de la Roca, en el qual animava a la gent del municipi a formar un club de bàsquet a la localitat. Lluny del que s’esperava l’Àngels, el seu missatge va tenir molta repercussió i ben aviat un conjunt de veïns del poble va crear l’Associació d’Amics del Bàsquet de la Roca del Vallès, que seria l’ens que faria totes les gestions pertinents per crear el club. La premissa era molt clara: el municipi necessitava un club perquè els joves poguessin gaudir del bàsquet.

No va ser fins  el 13 de maig del 2009, però, que es van signar els estatuts del nou Club Bàsquet La Roca. Els impulsors van ser diferents persones de la localitat: Quique Luengo, que va ser el primer president; Mònica Torroella, vicepresidenta; Roger Forns, secretari i la mateixa Àngels Castellet, la impulsora de la iniciativa que va veure la llum, que va esdevenir tresorera. En aquest grup de creadors també hi havia Jordi Andilla, que en un primer moment actuava com a vocal i col·laborador de l’entitat, però no va poder formar part de la primera junta per motius laborals. Tot i això, en tot aquest temps ha seguit la marxa del club i està previst que formi part de la junta la temporada vinent.

Sigui com sigui, el club va poder fer el primer pas gràcies al programa de la Federació Catalana “Bàsquet Arreu”, que va consistir en una subvenció pel monitoratge i per obtenir pilotes de bàsquet i tot el material relacionat amb el basquetbol. Pocs dies després, el 25 de maig, l’entitat va ser inscrita a la Direcció General de l’Esport i només dues setmanes després, el 10 de juny, va entrar a formar part de les entitats esportives locals. Gràcies a la feina de la junta, l’entitat va ser una realitat i va començar la seva història amb un total de 46 nens i nenes inscrits.

Mica en mica es va anar afegint gent a la junta i Josep Piñol va ser nombrat el nou president de l’entitat. El bon treball que va realitzar tot l’equip directiu va portar a que la temporada 2010-2011, el club ja pogués gaudir dels primers equips federats: un infantil masculí, un mini femení, un mini mixta i un pre-mini mixta. A més, ja des de la seva creació l’entitat va comptar amb dos equips d’escola, un cadet mixta i un equip de veterans mixta, tot i que aquests sense federar. Així, en el primer any d’existència el club ja tenia un total de 70 jugadors i 7 tècnics. Cal destacar que en la seva primera temporada en competició l’entitat ja va aconseguir el primer títol i és que el mini femení va quedar campió de lliga.

Els dos anys següents el club va anar creixent en nombre d’equips i de jugadors.  Si la temporada 2011-2012 en tenia 78 a les seves files, la següent, la 2012-2013, va pujar fins a la xifra de 92 jugadors, tot un èxit tenint en compte la curta vida de l’entitat. A més, durant aquests dos exercicis també es van aconseguir dos campionats: en la segona temporada d’existència el mini masculí va quedar campió de lliga i en la tercera, va ser el mini femení el que va aconseguir el títol de lliga, igual que el primer any.

En la present temporada, el club compta amb 85 jugadors, alguns menys que l’anterior, però en canvi el nombre d’equips ha pujat fins a sis: un junior masculí, un cadet femení, un infantil masculí, un mini masculí, un mini femení i un pre-mini masculí A més, també compten amb una l’escola de bàsquet on els més petits poden començar a practicar amb la pilota a partir de 4 anys. Així, per primera vegada des de la seva creació, el club compte tant amb un junior masculí com amb un cadet femení. La intenció de l’entitat és anar creant equips a mesura que els jugadors vagin cremant categories i així en un futur poder configurar una sènior tant masculí com femení. Els 9 entrenadors que formen part de l’entitat són titulats i el club té la sort de poder amb el tècnic Oscar Cervantes, jugador retirat que havia militat a les files del CB Granollers, el Breogan i el Festina, tots ells a la lliga ACB, durant la dècada dels 90. Amb un entrenador de la talla de Cervantes, però, les fites del club no són els resultats esportius, sinó que els jugadors i jugadores gaudeixin fent esport i que amb el seu treball i esforç millorin la seva tècnica de joc.

Tanmateix, cal destacar que el nombre de jugadors ha baixat enguany respecte la temporada passada pel fet que aquest any el club no pot disposar de l'equip de veterans. L'Ajuntament els va cedir les pistes d'entrenament amb hores molt ajustades i van haver de ‘sacrificar’ l'hora d'entrenament dels veterans per cedir-la al junior masculí, prioritari en el futur del club.

Cinc anys després de la seva creació, doncs, el Club Bàsquet La Roca gaudeix d’una salut envejable. Aquella idea que va néixer en el fòrum de debat de la web de l’Ajuntament ha acabat sent una gran realitat. Josep Piñol segueix al capdavant de la presidència i des d’aquesta temporada també és el director tècnic. Si bé és cert que la majoria de la directiva ha canviat, actualment la conformen 7 persones, entre elles encara hi ha l’Àngels Castellet, que segueix al peu del canó sent la tresorera: “Gràcies a un cúmul de circumstàncies, i gràcies a molta gent que ens va donar suport, per fi el bàsquet ha tingut un ferm arrelament a La Roca del Vallès. Volem agrair el suport de totes les famílies i tècnics que formen el club, especialment als que porten amb nosaltres des del començament, que va ser molt dur”. L’autora d’aquella idea embrionària a la xarxa que va acabar desembocant en la creació de l’equip, ha vist com el seu somni es feia realitat: “Comporta un gran sacrifici d'hores del nostre temps, però aquest esforç es veu compensat en veure tots aquests nens, nenes i joves que gaudeixen practicant el seu esport favorit sense haver de desplaçar-se fora del municipi. Són ells els que han d'escriure el futur del Club Bàsquet La Roca”. Així doncs, l’entitat va creixent i els joves de la Roca del Vallès poden gaudir del bàsquet amb l’escut del seu poble al pit. Un esforç col·lectiu que ha valgut molt la pena.