dissabte, 8 de febrer del 2014

Tatiana Sisquella, una lliçó de vida

Tatiana Sisquella, 35 anys. Un somriure dolç i vital; una llum que tenia molta vida per endavant. La mateixa que se l'emporta i la converteix en un record intens, especial i commovedor. 





“El que has d’acceptar com a mínim és que aquestes coses passen a la vida; i jo estic jugant al joc de la vida”Era increïble l'energia i la vitalitat que encomanava la Tatiana Sisquella, aquelles ganes de viure, de tirar endavant encara que el resultat no fos el més esperançador. Com n’hem d'aprendre d'ella els que ens quedem aquí, qui sap per quants anys, però el que ens ha transmès és que siguin quants siguin, o passi el que passi, sempre, i en cap cas podem abaixar els braços. Aquesta és la història d'una lluitadora, que va conservar la seva llum màgica fins el darrer moment. Una lliçó de vida, un exemple a tenir molt en compte.

He fet un recull dels articles que parlen d’ella, de diversos periodistes, entre ells la seva parella, Joan Maria Pou, en primer lloc. Un professional com la copa d’un pi.

“Un referent tots els dies” – Diari Ara
JOAN MARIA POU 
Aquest és el missatge que Éric Abidal va enviar ahir als seus gairebé dos-cents cinquanta mil seguidors de Twitter: "4 de febrer. Dia Mundial contra el Càncer. La lluita continua. Un record per a tots els afectats per la malaltia".
Quan Abidal parla del càncer se m'escapa un somriure. És un somriure producte de l'alegria de veure una persona com ell gaudint una altra vegada d'una vida de futbolista normal i corrent. Esclar que cada dia, sense excepció, per molt bé que es trobi, el càncer deu aparèixer en un pensament, en un record, en una fantasia, i després, amb una mica de sort, desapareix gràcies a vés a saber què. Esclar que el seu entorn estarà sempre una mica més a sobre d'ell que abans de la malaltia, i que un mar de fons de patiment serà inevitable. Però a gairebé tots, malgrat que només alguns ho reconeixen, ens agraden les històries que de cop i volta canvien de to i en què, allà on ens esperàvem desgràcia i tragèdia, apareix un somriure guanyador i un atac de ganes de viure.
Però alhora, quan Abidal parla del càncer també se'ns pot escapar un pensament fruit de l'enveja insana, de la ràbia, de la frustració, de l'egoisme més pur: per què ell sí i nosaltres, o el nostre familiar, o el nostre amic, no. Satisfacció immensa de veure un esportista exemplar enviant un missatge creïble d'esperança i tristesa infinita per tantes batalles perdudes. La lluita continua. Cada dia més malalts acaben guanyant i cada dia massa malalts perden després d'haver-ho donat tot.
El metge que va operar Abidal va reconèixer que era impensable que pogués tornar a jugar a futbol; de fet, en molts moments el que hi havia en joc era la vida del jugador del Barça i no la seva carrera professional, i en canvi ja veieu com està i què fa al Mònaco. Abidal és probablement una excepció, però sempre podem fer servir el seu cas per no llançar la tovallola abans d'hora, per entendre que les estadístiques són només estadístiques i que cada càncer recorre un camí diferent i específic, que cada malalt té unes característiques especials i que cada vegada rebrà un tractament més personalitzat i en conseqüència més efectiu.
Qui digui que el camí és fàcil i que fins i tot té un punt d'heroic us enganya. El procés és llarg i dur. Les pujades i les baixades en l'estat d'ànim són constants. S'ha de treballar molt per fer fora la por del dia a dia. La sensació que el càncer, a vegades, ho envaeix tot és insuportable. Però val la pena enfrontar-s'hi i, si la malaltia ho permet, intentar-ho. Molts malalts viuen molts anys amb càncers de moment incurables. Molts altres es curen. Avui ja no és el Dia Mundial contra el Càncer però Abidal pot continuar sent un exemple significatiu de com es pot conviure amb el càncer o de què hi pot haver després de la malaltia.

“Amor a la tribu” Diari Ara
ALBERT OM 
Molts dijous al vespre quedàvem per sopar o per anar al teatre i després xerràvem fins tard, ens explicàvem les vides i ens donàvem idees per als nostres articles. "Jo encara no sé què escriure", "Jo, tampoc". Va començar sent la dona del meu amic Joan Maria, en una de les històries d'amor més meravelloses que s'hagin viscut mai, i ha acabat sent una part molt important de mi, algú amb qui he viatjat, he treballat, he rigut, he plorat, he disfrutat i he patit. Moltes emocions i totes molt intenses. La seva amistat m'acompanyarà tota la vida.
Parella ho érem els dissabtes, a la contraportada de l'ARA. Enlloc va explicar tantes coses d'ella com a la seva columna setmanal en aquest diari. Rellegiu-les. Són el seu manifest vital. La Tati estava cansada que li diguéssim que era una persona especial. Només aspirava a una certa i relativa normalitat. Els seus articles eren una reivindicació dels petits detalls, dels gestos quotidians, de l'avorriment, de la rutina creativa. En cada paraula hi veies l'amor incondicional cap a tota la seva tribu: els pares, la germana, el marit, els amics... "Jugo al millor equip del món", deia ella. Però la Tati era l'astre rei d'aquest equip. Tots els altres giràvem al seu voltant, atrets per un magnetisme que et xuclava sempre cap a ella.
Hi ha periodistes addictes a l'actualitat, a les notícies i a la quota de poder que comporta aquesta professió. Però després hi ha persones tan enamorades de la vida que trien el periodisme per acostar-se a altres persones que no pensen com elles, que les passen putes, que lluiten per sobreviure en un món fràgil, on tot penja d'un fil, on d'un dia a l'altre reps una batzegada que et deixa estabornit i que despulla totes les teves febleses. Aquesta era la Tati. Algú que, per sobre de tot, s'estimava la vida. Per això aquesta nostàlgia anticipada en alguns dels seus articles, aquest amor per la gent gran, aquest temor latent de no tenir prou vida per encabir-hi tota l'energia i l'entusiasme que desbordava.
La Tati era una factoria d'idees, una fàbrica de continguts. Imaginava llibres, obres de teatre, espectacles musicals, programes de televisió, anuncis, documentals... Ho hauria volgut fer tot i, a més, tenia el talent per fer-ho tot. T'explicava un projecte i quan tu li deies "Endavant" ja n'hi havien vingut tres més al cap. Era una d'aquelles persones que feia que et miressis amb uns altres ulls el món que t'envolta i a tu mateix. El que no has explicat mai a ningú l'hi explicaves a ella.
Amor i esperança. Amor i esperança. Avui -quina salvatjada- hem perdut l'esperança. L'esperança que es complís el teu desig de Cap d'Any: que aquest fos "un any normal". Queda l'amor. Ens aferrarem a tu i a la vida. Que em fa l'efecte que sou una mateixa cosa. Descansa en pau, Tati.

“A la Tati” – Nació Digital

«L'alegria és un regal que s'agraeix i ella ens en va donar a tots”

Blanca Busquets |
Tot just feia dos dies parlava jo de bones notícies en aquest mateix diari. La mort de la Tatiana Sisquella hauria de semblar una mena de càstig per haver-ho fet, ara que sembla que no existeixen les bones notícies. Però jo no me la prenc així: feia molts dies que ella era ja més allà que aquí, i quan això passa, et fas tips de pensar: Déu meu, que això s'acabi.

La Tati era tota ella una rialla. Duia un optimisme a sobre que cap de nosaltres, els sans, era capaç d'igualar. A la ràdio entrava, sortia, organitzava... Es divertia qui sap lo treballant, te n'adonaves només mirant-la de lluny. Els del seu equip van copsar a l'aire la idea de la seva Tribu, la van ajudar a muntar-la i així va quedar com a un programa de tarda amb força i alegria, on tot era animat si us plau per força, on continua essent-ho perquè així és com ella ho va dissenyar i així és com ella ho hauria volgut.

No vull parlar en nom del seu equip perquè no en formo part. Vull parlar en nom dels altres, dels que havíem de somriure per força quan passàvem pel seu costat, perquè el seu era un somriure que s'encomanava. L'alegria és un regal que s'agraeix i ella ens en va donar a tots. Amb mi particularment va tenir un gest d'absoluta generositat que no oblidaré mai. Recordo que simplement em va dir “Ja tenim prou problemes fora d'aquí: a la ràdio ens ho hem de passar bé!”. Aquesta va ser la seva única explicació per regalar-me el que de fet li corresponia a ella, el que li hauria anat d'allò més bé, però que també hauria significat que jo perdés una mica de felicitat.

Aquest gest em va demostrar que no hi havia frivolitat en la seva alegria ni en la seva energia.
Que tenia raons molt profundes per viure, per tirar endavant i per fer tirar endavant els altres. Aquest gest és el que fa que ara escrigui aquestes paraules que espero que serveixin una mica de consol al seu equip –que tant ha hagut de suportar-, als seus amics més pròxims, a la seva família.

Quedar-se sense la Tati és quedar-se sense un tros de cel. Però, compte, va deixar un estel que fa bo de seguir. No el perdem de vista per culpa de les llàgrimes. Una abraçada i gràcies, Tati.