T'ESTIMO, un text de Tatiana Sisquella.

"I de sobte, se li ha escapat. Un t'estimo contundent, inesperat, sense vergonya, sense premeditació. Un d'aquells t'estimo que no has planejat i que et provoquen un petit mareig, minúscul, que per uns instants et fan perdre el món de vista. 7 lletres que es pronuncien en menys d'un segon. 7 lletres i un apòstrof que en sortir de la boca ens fan petits com una formiga, però abans que ens en adonem ja provoquen en nosaltres l'efecte contrari: ens engrandeixen, ens expandeixen, ens omplen i ens fan tenir una sensació d'eufòria difícilment comparable a res. Poques coses tan grans es poden condensar en un instant tan petit. T'estimo, ja està, ja és dit. No s'ho ha pensat, només ha deixat que sortís i esclatés, com aquells petards que un cop has encès ja no hi ha manera d'aturar. Bang! Pum! Txac! Ja està. Ja ho ha dit. Silenci atropellat, expectació fugaç, somriure tremolós i calma. No ha passat res. El cel no ha caigut damunt la terra, el sol continua escalfant i l'aigua és molla, com sempre. Tot continua igual. Bé, no tot. Perquè un parpelleig més tard es miren i es veuen com potser no s'havien vist mai. Es reconeixen i se senten alleugerits, gairebé ingràvids, i una mica més feliços. Quan la paraula encara sura a l'aire, es veu com tot el món, l'essència mateixa de la vida, penja del final del mot i no hi ha res més important, ni més urgent, ni més necessari que allò. Només un t'estimo, que no vol marxar, que romandrà, sempre, en algun racó. És el que tenen els t'estimo perquè sí.

Ells són dos amics després d'un dinar fàcil o una filla i una mare mentre fan cua per entrar a un concert, podrien ser un avi i el seu nét el dia de la graduació o un marit i una muller abans de caure rendits de son; són dos germans el dia que el petit marxa de casa o potser som tu i jo, avui, quan tornis."

T'ESTIMO. Tatiana Sisquella