Joseph Pulitzer
El
món del periodisme ha donat a conèixer els noms de tots aquells que hi van
arribar a triomfar. Als Estats Units d’Amèrica aquesta activitat sempre ha estat
caracteritzada per la passió dels seus noms coneguts, com Ryszard Kapuscinski, Tom
Wolfe o Truman Capote.
Però si anem encara més endarrere en
el temps ens trobem amb altres noms com Charles A. Dana, Horace Greeley i James
Gordon Bennett. Tots aquests ens recorden al naixement de la premsa
sensacionalista, i dins aquest tipus de periodisme és impossible no mencionar a
Joseph Pulitzer, conegut periodista que ens ocupa en aquesta ocasió.
Pulitzer va ser un jove de bona
família que va decidir allunyar-se de la vida fàcil i aconseguir un estatus
propi partint des de zero. Va viure com un immigrant més a Amèrica del Nord,
buscant treball en qualsevol lloc que li permetés guanyar-se la vida, tot i que
la seva direcció sempre va estar marcada en direcció al periodisme. Si més no,
això és el que ens porta a deduir que, tot i havent treballat en diversos
llocs, i havent-se sentit fracassat fins al punt de gairebé decidir tornar a
Europa, gairebé per caprici de l’atzar va arribar al món del periodisme.
Els seus començaments a l’ofici van
ser discrets, primer amb una carta, després com a simple redactor... Però va
portar diversos diaris al gran èxit que el va fer conegut, com el Post-Dispatch i The World.
Tot i que parlem d’èxits
periodístics, Pulitzer també va conèixer l’amarga derrota a mans del jove
William Randolph Hearst. Aquest fet empitjorava la seva salut que en aquella
època estava prou deteriorada. Com a home apassionat en el seu treball –potser
massa i tot–, les diverses campanyes electorals que va seguir, i a les que va
participar per mitjà dels seus diaris, també el van influir negativament en la
seva salut.
Sempre havia estat definit com un
home primmirat, dotat d’un cert narcisisme i obsessionat en tot allò en què es
capficava, i les seves persones properes van defensar que va ser així fins la
mort. Però mentre anava envellint i la seva malaltia l’anava conquerint, més
maniàtic es tornava.
Rere la seva mort, Pulitzer va
deixar un seguit d’èxits i derrotes periodístiques; a la fi, una successió de fets
que van marcar el periodisme al seu país. Des de la mostra que el
sensacionalisme pot arribar a ser un èxit entre la població –sensacionalisme que
ell entenia com a defensa dels més necessitats i la lluita contra la corrupció–
fins a la poc ètica invenció de notícies, passant per una modificació formal
dels diaris.
En definitiva, el nom de Joseph
Pulitzer és un dels coneguts en el món del periodisme, especialment
nord-americà, i difícilment la seva premsa deixava indiferent a ningú que la
llegís en la seva època.
EUA durant el segle XIX
Després
de la Guerra de la independència contra Anglaterra i l’aprovació de la
Constitució el 1788, neixen un nou govern i un nou país: els Estats Units
d’Amèrica. Amb una societat i un territori encara verges, les caravanes de
colons cap a l’oest van portar als Estat Units una expansió econòmica sense
precedents.
Durant
les dècades del 1830 i 1840, l’expansió econòmica i industrial va ser
especialment destacada. En pocs anys, les comunicacions dins el vast territori
americà van fer un gir evolutiu espectacular, amb la rapidesa del transport de
mercaderies i informacions com a principal factor. Un servei ràpid de correu a
cavall portava notícies de diversos diaris, la línia de ferrocarril a vapor va
créixer fins a cobrir el territori de costa a costa, els vaixells de vapor
recorrien els rius, i l’invent del telègraf va ser aprofitat a l’instant pels
diaris nacionals.
El
1861, però, l’afany expansionista del jove país el va portar a viure un dels
seus episodis més traumàtics: la Guerra Civil o Guerra de Secessió. El
creixement dels Estats Units havia estat tan ràpid que mancava encara una certa
unitat entre els estats membres: mentre els estats del nord gaudien d’una
societat moderna industrialitzada, els estats del sud pervivien en una societat
agrària. Les diferencies econòmiques i culturals es van ajuntar amb la polèmica
sobre l’esclavitud, i van provocar l’esclat d’una guerra que encara avui té
conseqüències sobre el país. Els estats del sud, defensors de l’esclavitud i
units sota el nom de la Confederació, van proclamar la seva independència i van
aixecar les armes contra els estats del nord, la Unió, defensors de l’abolició
de l’esclavitud. La superioritat en nombre de població i en desenvolupament
tecnològic de la Unió, però, van ser un obstacle insalvable per a la
Confederació, que va acabar perdent la guerra. L’esclavitud va ser abolida i
els Estats Units es van convertir en una nació indivisible, encara que va ser
necessària una Reconstrucció en els devastats estats del sud.
Passada
la guerra, el creixement econòmic tornà als Estats Units, i s’inicià una gran
època de revolució industrial que convertí el país en la primera potència
mundial. La fama de les grans fortunes nascudes a “la terra de la llibertat” va
atreure a milions d’immigrants, sobretot europeus, que van ser una gran ajuda
en el creixement industrial. Alhora, però, les pràctiques abusives sobre
aquesta classe proletària immigrant van fer néixer els primers moviments obrers
americans, sovint desembocant en acciones violentes.
A
finals de segle, amb una economia poderosament estable, els Estats Units van
despertar de nou el seu esperit col·lonitzador i van apostar per
l’imperialisme, seguint l’exemple europeu. Posant les mires en territoris
asiàtics i d’Amèrica Llatina, el conflicte més important va ser el de la Guerra
de Cuba, que va enfrontar Estats Units amb Espanya: ja no només per les
conseqüències polítiques, sinó pel significat que va tenir per al desenvolupament
del periodisme modern.
Context Periodístic EUA
Es
podria considerar que el 3 de setembre de 1833 va néixer als Estats Units el
periodisme modern, el periodisme per a les masses. Va ser el dia que va
aparèixer el New York Sun, fundat per
Benjamin H. Day. Fins el moment, els diaris es venien només a través de
subscripció, la qual costava entre 6 i 10 dòlars l’any, un preu que la classe
treballadora no es podia permetre. El Sun
va ser el primer “diari de centau”, un diari de poques pàgines, ple de
successos locals i violents, continguts impertinents i trivials, però el més
important de tot és que es tractava d’un diari barat, un diari dirigit a l’home
ordinari. Eren les primeres passes del sensacionalisme. Aquest nou públic,
encara verge en el camp de les comunicacions de masses, no estava interessat en
les opinions complicades que s’imprimien en el diaris ortodoxos. El que volia
llegir eren notícies, els fets en sí, l’interès humà i les emocions.
Els
nous diaris de centau no feien més que créixer, i la seva influència en les
masses es va fer evident en altres camps. El primer, el polític. L’home
ordinari havia aconseguit el dret de vot, podia influir en el govern, i els
diaris es comunicaven de forma directa amb aquest home. Els polítics no podien
obviar aquesta situació.
L’altre
camp era el de la publicitat, en plena expansió amb l’espectacular augment de
la circulació dels diaris barats. Aquests diaris arribaven a un ampli sector de
la població, sense restriccions, i per tant eren una plataforma més efectiva
que no pas els diaris més cars i de públic més restringit. Es tractava d’una
relació favorable per ambdós implicats: els anunciants trobaven àmplia difusió
en la pàgina exclusiva per a publicitat dels diaris de centau, i els diaris de
centau aconseguien uns ingressos que els ajudaven a millorar l’obtenció de
notícies i a abaratir costos.
Un
dels factors més importants per al creixement dels diaris de centau va ser el
seu allunyament del partidisme. Mentre els altres diaris feien patents les seves
opinions i els lectors els compraven segons afinitat d’idees, els diaris de
centau es centraven més en els fets noticiosos sense adornaments, buscant un
estil més impersonal i objectiu que arribés a més quantitat de gent. Un dels
principals promotors d’aquest estil periodístic va ser James Gordon Bennet.
El
1835, Bennet fundà el New York Morning
Herald, amb molt pocs diners però molta experiència en el món del
periodisme. En un principi imitador del Sun,
Bennet va afegir al Herald el seu toc
personal, centrat en notícies violentes i escriptura literària. Va ser tal el
seu èxit, que es va poder permetre d’apujar el preu del diari a dos centaus.
Poc
a poc, el Herald va superar el Sun. Amb una visió innovadora i
perfeccionadora, Bennet va obrir horitzons i va començar a incloure en el seu
diari notícies d’economia i d’esports, abastant tot tipus de camps. Amb el pas
dels anys, els seus continguts eren cada cop més seriosos, mantenint-se al
nivell intel·lectual creixent dels seus lectors, i va deixar pas a una nova
onada de diaris sensacionalistes per al públic menys educat.
En
aquest moment va entrar en joc Joseph Pulitzer.
Biografia
de Joseph Pulitzer
Joseph
Pulitzer neix el 10 d’abril de 1847
a la ciutat de Makó (Hongria), fruit del matrimoni entre
Philip Pulitzer, home d’ascendència jueva i hongaresa, i Louise Berger, una
dama catòlica austro-alemanya.
El senyor Pulitzer, comerciant de
gra, triomfa als negocis fins a tal punt que l’any 1853 decideix retirar-se i
traslladar-se amb la seva família a Budapest. Allà es dedica a l’educació
esmerada dels seus fills, per a qui busca professors particulars de francès i
alemany.
Quan Joseph Pulitzer és encara un
nen, el seu pare mor a causa d’una dolència cardíaca. La seva mare torna a
contraure matrimoni al cap de poc temps amb Max Blau, un comerciant de la
ciutat. El jove Joseph queda marcat per aquests fets, per la mort del seu germà
gran, Louis, i per la mala relació que desenvolupa amb el seu padrastre.
La situació porta a un jove Pulitzer
de 17 anys a deixar casa seva per provar d’ingressar a l’exèrcit, com varen fer
tres dels seus oncles materns. Ell és rebutjat, però, per la seva joventut, per
la seva falta de fortalesa física i per la seva miopia. Tot i això, Pulitzer
continua capficat en allistar-se en algun exèrcit, i ho prova amb la Legió Estrangera Francesa, les
forces de Londres desplaçades a l’Índia i finalment a les files d’Hamburg, on
és acceptat. Ingressa a l’anomenada Cavalleria de Lincoln i participa a la Guerra de Secessió
nord-americana. En realitat, no arriba a lluitar-hi, però sí que participa a la
desfilada de la victòria.
Les relacions no gaire bones amb els
seus companys i el fet que se sentís totalment alienat el porten a abandonar
l’exèrcit ben aviat i buscar el seu lloc en una altra banda: Nova York.
A
la gran ciutat passa una temporada buscant feina, però sense gaire sort.
Després marxa a Saint Louis, on viuen molts emigrants alemanys, tot i que el
que realment vol Pulitzer és aprendre anglès. Aquí treballa com a cuidador de
mules, paleta, cambrer... Però és en aquesta època quan veu publicat el seu
primer escrit signat a la premsa, tot i que es tracta d’una carta.
Poc temps després, comença a
treballar amb uns advocats, al mateix edifici on es troba la redacció del Westliche Post. Gràcies a això coneix a
un dels editors del diari, que quedarà impressionat per la seva habilitat per
jugar als escacs i hi termina fent amistat. Aquest editor no triga gaire en
incloure’l dins la redacció del seu diari, i aquí comença la vida de Joseph
Pulitzer com a periodista.
El 1878 es casa amb una dona que el
va impressionar a nivell d’intel·ligència, ja que Pulitzer fins llavors havia
tingut una idea prou simple de la personalitat i astúcia de les dones. Kate
Pulitzer ha quedat en segon pla a la història, però és de gran importància dins
la vida i carrera periodística del seu marit.
El 1879 neix el seu primogènit,
Ralph, i l’any següent la família Pulitzer creix amb el naixement de Lucille
Irma. El 1882 neix la seva segona filla: Katherine Ethel. La vida familiar de
Joseph Pulitzer comença a no avenir-se gaire bé amb la seva activitat
periodística i política, que afectarà la seva salut de manera contundent.
Quan els republicans vencen a les
eleccions presidencials de 1880, Pulitzer es retira una temporada de la vida
pública. Això és el començament d’una rutina a l’època d’eleccions que es
tornarà a repetir, i que sempre repercuteix en la seva psique de manera
negativa.
El periodista sofreix diversos atacs
personals al carrer, fins a tal punt que en una ocasió es veu obligat a
defensar-se llançant tomàquets a un home que el vol agredir físicament quan ell
fa la compra per a la seva dona, que era a casa, amb un embaràs ja avançat.
Durant un dels seus descansos a Nova
York, l’advocat Alonzo W. Slayback se sent injuriat per la descripció que en fa
el Post-Dispatch. Llavors acudeix al
diari amb una pistola, però és John A. Cockeril –a qui havia deixat el diari
Pulitzer durant la seva absència– el primer en disparar, i mata l’advocat.
Aquest incident repercuteix en la vida pública de manera que fins i tot un munt
de gent es congrega davant la redacció del diari amb intenció de cremar-lo.
Pulitzer torna per agafar les rendes i no li queda altre remei que fer front a
tots els problemes. Això no fa sinó empitjorar el seu estrès i la seva salut.
El
1883, Pulitzer es trasllada finalment a Nova York, on pretén trobar un descans
en relació a la seva estància a Saint Louis. Tot i això, aquesta ciutat només
li porta nous motius per a estresar-se. A més, l’any 1884 mor la seva filla
Katherine. Aquest mateix any aconsegueix un escó al partit del que resulta
escollit president dels Estats Units, Grover Cleveland.
L’any
1885 Pulitzer es retira a descansar amb Kate a França. És aquí i aquest mateix
any quan neix el seu fill Joseph.
Amb
tot, el seu paper com a parlamentari va resultar incompatible amb la seva vida
periodística. Tot i això, a la Cambra de Representants sempre segueix la
mateixa línia: defensa baixar els impostis proteccionistes que van imposar els
republicans. Els seus rivals periodístics comencen a utilitzar en contra de
Pulitzer la seva habitual absència a la cambra, i per aquest motiu decideix
renunciar el mateix dia que compleix 39 anys, el 1886.
L’any
1887 descobreix la seva ceguera progressiva lligada a una evident neurosi. A
petició dels metges passa sis setmanes vivint en una completa obscuritat, i un
cop queda patent que la seva ceguera no té solució, es retira a descansar a
Califòrnia amb la seva família. Però és incapaç de no implicar-se gens a la
vida periodística, i segueix el seu diari a distància.
Es
dedica a buscar reconeguts neuròlegs europeus que puguin trobar una solució,
però tots li diuen que ha d’abandonar definitivament la seva carrera
periodística, que tant estrès ocasiona i tant l’afecta. Pulitzer, però, el
màxim que aconsegueix és supervisar el seu diari a distància amb lectures que
li fa el seu secretari i alguns informes que ell envia de tant en tant.
Kate
aconsegueix que el doctor George Washington Hosmer acudeixi al costat del seu
marit, ja que Pulitzer cada cop viu més allunyat de la seva família.
Especialment és incapaç de viure al costat dels seus fills (Ralph, Lucille
Irma, Edith, i també Constance i Herbert), ja que havia desenvolupat una
hipersensibilitat als sons estridents com els crits dels nens. El fet d’haver
de viure allunyat de la seva família el fa sentir el més solitari dels homes,
com diu en més d’una ocasió, i la companyia del metge li resulta molt grata.
L’any
1897 mor la seva filla preferida, Lucille Irma. Juntament amb la seva clara
derrota davant Hearst al món periodístic, aquesta notícia afecta la seva salut
de manera significativa. Els seus amics més propers diuen d’ell en aquesta
època que s’ha convertit en un tirà, que només pensa en els diners i que ha
perdut tot sentit de l’humor. Un maniàtic en la seva carrera periodística, ara
marcada per la derrota.
Aquestes
tensions no fan sinó empitjorar la salut de Pulitzer, i la situació passa a ser
encara més preocupant amb els fets que enemisten el periodista amb Theodore
Roosevelt. En tota aquesta època de lluita envers Hearst i Roosevelt trepitja
l’edifici del seu diari menys de cinc vegades, en un intent per allunyar-se el
màxim possible de la vida atrafegada de Nova York, però la seva salut no
millora.
Tot
i viure separat de la seva família, durant la seva malaltia manté
correspondència amb la seva esposa Kate, qui viatja de manera periòdica a
Europa, i participa de manera directa en l’educació dels seus fills. També a la
seva vida laboral, ja que determina que els seus fills barons seran els seus
successors al món del periodisme, i els hi dóna llocs de treball quan terminen
els estudis universitaris.
El
5 de desembre de 1907 bota el seu iot, el Liberty
–en record de la seva campanya per l’Estàtua de la Llibertat–, després de
descobrir que la navegació és la única activitat que realment aconsegueix
relaxar-lo. Durant els quatre anys en què gaudeix del seu vaixell, diversos
secretaris l’acompanyen per portar a terme les activitats que no pot realitzar
tot sol, com la lectura de diaris, novel·les, la correspondència... El treball
d’aquests no és poc ni fàcil, ja que Pulitzer té un humor delicat que pot
canviar repentinament a causa d’un soroll inesperat, com el so dels plats i els
coberts o una inesperada riallada.
Joseph
Pulitzer mor el 29 d’octubre de 1911,
a la badia de Chasleston, mentre un dels seus secretaris
li llegeix la biografia de Lluís XI, amb la seva dona i el seu fill Herbert al
seu costat.
Carrera
periodística
Inicis: del Westliche Post al Post-Dispatch
El
seu primer article signat apareix al Westliche
Post, tot i que es tracta d’una carta on explica com un home que va
prometre aconseguir treball a algunes persones –com ell mateix– a canvi de cinc
dòlars, els va abandonar en un bot al mar.
Més tard, quan treballa al món de
l’advocacia, coneix l’editor del mateix Westliche
Post i aviat comença a treballar-hi, amb vint anys.
El
Westliche Post és un diari modest,
però que segueix l’anomenat Nou Periodisme que comença a aparèixer en gran part
dels diaris dels Estats Units. L’estil de Pulitzer s’adapta i comença a fer del
que se’n diu periodisme d’interès humà.
S’aparta de qüestions polítiques i es centra en
aquest tipus d’informació en què recau l’interès del públic.
La
premsa juga un paper important com a defensora dels interessos dels ciutadans
que estan sent explotats en aquesta època. La denúncia de la corrupció i les
campanyes de recolzament als més desfavorits són típiques dels diaris que volen
ser un òrgan d’opinió independent. El periodisme esdevé una forma de defensar
causes nobles, d’ajudar els necessitats, d’integrar els marginats. I així és
com ho entén Pulitzer, ja que pretén realitzar aquest tipus de periodisme.
El
1875 Pulitzer intenta comprar el setmanari novaiorquès Bellestristische Journal, escrit en alemany. L’any següent visita a
Charles A. Dana, del diari New York Sun,
per proposar-li treure una edició del seu diari en alemany amb motiu de les
eleccions presidencials. Dana rebutja la idea, però li adjudica una
corresponsalia especial del diari per cobrir la informació des de Washington.
L’any
1877 intenta participar en una revista novaiorquesa fundada per un amic seu,
però aquest el rebutja. Pulitzer considera fins i tot tornar a Europa a provar
sort en altres mitjans.
No
deixa de costat la seva carrera periodística ni tan sols al seu viatge de
nuvis, durant el qual escriu articles sobre els països que visita pel diari de
Dana. Després estableix la seva vivenda amb Kate a Saint Louis. Aquí participa
a la subhasta del Saint Louis Dispatch,
diari que es troba a la bancarrota. Li dóna els diners al seu amic Simon J.
Arnold per a que faci la licitació en lloc seu i que ningú no sàpiga qui és el
nou propietari real del diari.
Aviat
el Dispatch arriba a ser el primer
diari de la ciutat quant a tirada. Pulitzer fa servir la publicitat de manera
que aquesta li proporcioni una economia que el permeti ser un diari independent
en termes polítics. D’aquesta manera aconsegueix fer el periodisme que desitja,
un en el qual defensa els interessos de les classes socials més desfavorides.
Entre
el 1878 i el 1883 l’activitat periodística de Pulitzer es basa en el Saint Louis Dispatch i el diari Evening Post, que també havia adquirit.
Aviat fusiona els seus diaris amb l’Evening
Post, i surt al carrer el nou Post-Dispatch,
amb un manifest que dóna a conèixer els ideals reformistes de Pulitzer. Es diu
de forma rotunda que el diari no servirà el republicanisme, ni cap partit, sinó
que serà un òrgan de la veritat i criticarà l’Administració cada cop que
calgui.
El
format del diari passa de set a vuit columnes per pàgina al mateix temps que
també augmenta la grandària de la pàgina. El tipus de lletra es redueix en
grandària per tal d’incloure més contingut, i per això es farà servir un tipus
més clar que faciliti la lectura. A més, el diari augmenta el nombre de pàgines
(de vuit pàgines a dotze), un fet sense precedents en el món del periodisme.
Quant
a contingut, el sensacionalisme és cada cop més patent. Altres diaris comencen
a atacar el Post-Dispatch per les
seves notícies morboses, pel que diuen que es tracta d’un sensacionalisme
mentider i sense escrúpols.
Però
el diari també inclou informació sobre vagues i conflictes laborals, així com
informació econòmica i comercial. Altres protagonistes dels continguts d’aquest
diari són els sectors agrícoles, col·lectius defensors de les persones negres,
i les dones, entre altres.
Com
a exemple de les seves notícies, es parla de suïcidis, assassinats... Fins i
tot en una ocasió el diari persegueix un assassí, i dóna detalls de com de prop
se senten d’atrapar-lo, tot i que finalment no ho aconsegueixen.
El
Post-Dispatch també es dedica a fer
campanyes per eradicació dels vicis, com el joc. En aquesta campanya diversos
periodistes fan articles i reportatges de manera exhaustiva per tal de commoure
i afectar els lectors.
Per
altra banda, s’innova quant a la utilització d’il·lustracions (sobretot retrats
de persones conegudes a la vida pública) i una secció cultural amb ressenyes
d’obres de teatre i orientacions populars de relats i contes lleugers.
El
diari de Pulitzer es mostra clarament crític amb aquells polítics que considera
mentiders i corruptes; mai no prova de fer una crítica de manera discreta o
subtil, sinó que ataca amb tota l’artilleria com a manera de lluita contra la
corrupció i el vici. Per exemple, quan el diari lluita contra el republicà
Garfield a les eleccions presidencials de 1880, Pulitzer també apareix en
mítings a favor dels oponents demòcrates.
Tot
i tenir un gran nombre d’enemics, en aquesta època Pulitzer pot presumir que el
seu diari compta amb un gran tiratge i un gran nombre de lectors. Una forma de
defensar-se que utilitza contra els seus detractors és afirmar que, si tant
critiquen el contingut del seu diari, es perquè el llegeixen. I si llegeixen el
seu diari, vol dir que les notícies sensacionalistes que tant critiquen en el
fons els interessen.
Després
de l’incident amb l’advocat Slayback –que resulta mort- i el seu amic Cockeril,
deixa al seu amic John Dillon a càrrec del Post-Dispatch, i decideix marxar definitivament a Nova York l’any 1883.
5.2. New York World
Un
cop a la gran ciutat compra el diari New
York World, que es troba en venta
en aquell moment. Convenç alguns dels treballadors del Journal, diari que porta el seu germà Albert, per a que treballin
al seu nou diari, i això provoca el començament de la mala relació entre els
germans Pulitzer.
La
primera cosa que fa com a propietari del World
és fer saber als seus treballadors que a partir d’ara hauran de treballar al
carrer, fent les notícies des del lloc dels fets, com a periodistes testimonis
dels fets. Això provoca que molts abandonin els seus llocs de treball de manera
voluntària, acostumats a una vida periodística molt més còmoda. La manca
d’homes de confiança el porta a cridar al seu costat a persones que ja l’havien
recolzat en altres ocasions, com Cockerill.
El
World coneix un canvi sense
precedents: abans un diari de línia republicana, ara demòcrata, que inclou nou
contingut sensacionalista. L’èxit es fa patent en poques hores, i el diari ho
fa saber a la següent edició com a notícia del dia.
La
nova estètica del diari recorda molt al Saint
Louis Dispatch quant a tipus de lletra, nombre de pàgines i contingut.
També es contracta un caricaturista, Walt McDougall, que adquireix una nova
fama gràcies al diari. A més, els diumenges apareix també el suplement Sunday World, de quatre pàgines.
El
públic al que vol arribar, sobretot, està format per immigrants que arriben al
país i el consideren un lloc hostil. Per aquest motiu els titulars són simples
i de vegades inclouen al·literacions que consideren que sonen bé estèticament.
La
tirada del diari gairebé es triplica en
tres mesos: al juliol té una tirada de 39000, mentre que l’any següent compta
ja amb 60000 (100000 els diumenges).
Durant
aquesta etapa el diari va competir directament amb el Times, el Herald i el Tribune, especialment quant a rebaixa
del preu, que posa en perill els beneficis dels quatre diaris.
Aviat
Pulitzer comença a parlar de política com ho havia fet a Saint Louis. El seu
diari proclama com a candidat ideal a Grover Cleveland, governador de Nova
York. Cleveland esdevé el primer president demòcrata des de la Guerra de
Secessió, Pulitzer aconsegueix un escó (tot i que en un principi havia rebutjat
participar a la vida política) i el World
arriba a ser el diari de més tirada de tot el país. Tot això, el mateix any
1884.
L’any
1885 succeeix un fet que Pulitzer sempre recordarà com a símbol de la seva
època de triomf i glòria. Com a regal pel centenari de la seva independència,
el poble francès regala als Estats Units una estàtua que commemora aquesta
data. Tot i la bona intenció del regal, la situació real mostra que no hi ha
diners suficients per a la creació d’un pedestal on situar l’estàtua. D’aquesta
manera, el World comença una campanya
per aconseguir aquests diners de part del poble, al·legant que ha estat el
poble francès qui ha pagat el regal. Per això demana que ningú accepti que el
pedestal sigui pagat pels milionaris, ja que aquesta estàtua ha de ser un
símbol per a les persones honrades que se senten oprimides, i que haurien de
trobar noves forces per lluitar cada cop que mirin l’estàtua.
La
campanya comença al març de 1885, i el dia 11 d’agost del mateix any el diari
anuncia que finalitza la campanya amb diners suficients per a traslladar
l’estàtua als Estats Units i erigir-la al seu pedestal corresponent. Pulitzer
sempre se sentirà orgullós d’aquesta campanya, i farà servir la figura de
l’Estàtua de la Llibertat com a símbol representatiu del seu diari, en certa
manera.
El
1887 queda representat per la lluita oberta entre Dana i Pulitzer, que fan
servir els seus diaris pels atacs directes. Aquesta lluita es deu a que
cadascun defensa a un candidat diferent pel lloc de fiscal del districte. Dana
acusa a Pulitzer de ser un jueu que va emigrar als Estats Units no per defensar
la causa de la seva raça, sinó per atacar les fortunes que havien fet els
altres jueus. L’anomena “Judas” de manera oberta, i afirma que ha renegat de la
seva raça.
El
candidat de Dana resulta vencedor, i es vanagloria en un text on diu
explícitament: “Ves-te’n, Judas, ves-te’n”. Acusa a Pulitzer de defensar causes
injustes, i afirma haver guanyat perquè ell, Dana, representa la lluita justa
pels més desfavorits. El que es pretenia al Sun
realment era posar la comunitat jueva en contra del World, en una batalla periodística per tal de fer perdre lectors a
la competència més perillosa en aquell moment.
A
causa de la seva neurosi i la seva ceguera, Pulitzer es retira a descansar a Califòrnia,
però continua supervisant el seu diari a distància. En alguna ocasió haurà de
fer-lo rectificar per defensar causes que es podrien malentendre. El World sempre estarà relacionat amb
Pulitzer, però la seva absència a la redacció quedarà patent. Tot i això,
continua encarregant-se de fer entrevistes als redactors que aspiren a
treballar al seu diari.
La guerra contra Hearst
L’any
1895 és una data molt marcada a la vida de Joseph Pulitzer i a la història del
periodisme als Estats Units: el jove William Randolph Hearst adquireix el Journal que havia estat fundat per
Albert Pulitzer.
Hearst
havia treballat al World dos anys,
període que inclou la campanya per l’Estàtua de la Llibertat, i va quedar molt
impressionat per la forma de fer del seu director. És a partir de llavors que
defineix la seva línia d’actuació.
El
nou Journal adquireix un to molt
semblant al del World, i d’aquesta
manera es converteix en un competidor directe. A més, Hearst posa en pràctica
un recurs que ja havia fet servir Pulitzer en diverses ocasions: contractar
periodistes de la competència. Així, s’emporta treballadors de diaris com el
Sun i el mateix World. D’aquest,
l’exemple més conegut és el de Morrill Goddard, que dirigia el suplement del
diumenge del diari de Pulitzer, i amb ell marxa tot el seu equip, com R. F.
Outcault, creador de les tires de Yellow
Kid. La lluita que comença pels drets d’aquest Yellow Kid portarà els detractors de la premsa sensacionalista a
batejar-la amb el nom de premsa
amarillista, de manera despectiva.
L’activitat
i la competència del Journal porta al
World a perdre publicitat i
ingressos. Pulitzer sent llavors com perd terreny davant un jove periodista, i
la seva salut cada cop se’n ressent més.
Si
el World pretén ser el defensor dels
pobres, el Journal vol ser-ho dels
encara més pobres. Els dos diaris es disputen les notícies en exclusiva, les
investigacions de successos... Hearst decideix recolzar la candidatura del
demòcrata Bryan, un home amb promeses tan utòpiques que resulten irreals fins i
tot per a Pulitzer. Bryan finalment no guanya les eleccions, però aquest mateix
dia el tiratge del Journal augmenta
de manera espectacular i se situa com a segon diari de Nova York, molt a prop
del World.
L’any
1895 comença la Guerra de Cuba que durarà tres anys i de la qual es fan servir
els mitjans de l’època, que aprofiten que el sentiment patriòtic queda
magnificat per la lluita per aconseguir la llibertat. En aquesta situació, el Journal tracta de fer seva la guerra,
parlant en termes mediàtics. Hi envia corresponsals que escriguin cròniques,
reportatges i articles diversos per tal de cridar l’atenció del públic. Quan no
hi ha material per publicar, Hearst l’inventa. Però no és l’únic que porta a
terme aquesta activitat tan poc ètica dins el periodisme: per tal de no perdre
terreny davant el seu adversari, Pulitzer es rebaixa i també publica material inventat al seu World.
Però
allò que marcarà la victòria definitiva del Journal són dos fets determinats:
el rescat d’Evangelina Cosío Cisneros
i el succés amb el cuirassat Maine.
El
16 d’agost de 1897, el Journal
publica la notícia sobre una jove cubana, Evangelina Cisneros, condemnada a
vint anys de presó per haver-se ressistit a mantenir relacions sexuals amb el
coronel Bérriz, de la guarnició espanyola a Isla de Pinos. La realitat, però,
era que havia tractat d’atraure a Bérriz fins a on ella era per tal que uns
rebels el capturessin. L’espanyol va ser rescatat, i la noia condemnada a
L’Havana.
El
Journal mitifica a Evangelina
Cisneros i converteix la seva causa en una per a totes les dones. Milers de
dones nord-americanes escriuen a la reina regent d’Espanya, María Cristina,
sol·licitant la llibertat de la jove, a qui consideren una màrtir pel diari que
dirigeix Hearst.
El
periodista envia a Karl Decker a rescatar la noia, i aquesta, disfressada,
arriba a Nova York el 13 d’octubre de 1897. La jove contribueix a l’èxit del
diari, que ara fa aparèixer a Hearst com un heroi davant la població.
L’altre
succés que determina la victòria del més jove és l’incident del cuirassat Maine. Aquest buc es va enfonsar a causa
d’un incendi a l’interior que va arribar al carregament d’explosius, però
Hearst acusa a Espanya d’haver provocat aquest enfonsament. Tant Pulitzer com
Hearst, com la premsa espanyola, contribueixen a que els Estats Units declarin
la guerra a Espanya. El fet que provoca la victòria del Journal en aquest succés és que Hearst s’atreveix a senyalar a
Espanya com a culpable, mentre que el World
només suggereix que l’enfonsament havia estat provocat.
Pulitzer
perd la guerra de Cuba amb què guanya clarament Hearst. Però també perd, durant
la seva llarga lluita amb el més jove, aspectes com dignitat i ètica
periodística. A més, el Journal
demostra amb una prova humiliant que el World
copia les seves notícies (el diari de Pulitzer publica la mort d’un general
inventat per Hearst, i la mofa d’aquest últim al seu diari dura tot un mes).
Batalla contra
Roosevelt i etapa final
Passats
dos anys de dura competència, Pulitzer decideix que el seu diari ha de tornar a
ser allò que era, reprendre tot allò que el caracteritzava abans: la precisió i
la informació de qualitat. Així ho fa saber a la seva plantilla de
treballadors, i dóna per finalitzat un episodi en el qual el World s’havia desviat del camí que ell
mateix havia sabut llaurar-se en el passat. Per tant, abandona la competència
directa amb Hearst i se centra novament en el seu diari de manera individual.
El
diari de Pulitzer, abans de la guerra, sempre havia estat una barreja de
continguts que podríem anomenar populars amb altres dirigits a un públic més
culte. Ell ho explicava amb el seu desig de reformar la democràcia. Aquest
reformisme torna a les seves pàgines després del 1898, època en què el World busca tornar a dotar-se
d’informació de qualitat.
Els
grans titulars veuen reduïda la grandària de la seva lletra i el preu, que
havia estat abaixat a un cèntim per tal de competir amb el Journal, augmenta fins arribar als dos cèntims.
El
gran enemic de Pulitzer, que abans havia estat William Randolph Hearst, ara
passava a ser el president Theodore Roosevelt, que des que havia aparegut a la
vida política a la dècada de 1880 mai no havia tingut la simpatia de Pulitzer.
Tot i que el propietari del World
defineix la presidència de Roosevelt com a regne
del terror –pel seu estil autocràtic de govern–, la seva enemistat podria
haver acabat amb la marxa del president de la Casa Blanca amb la seva derrota
electoral el 1908, però no va ser així. Un dels redactors del World havia investigat el pagament que
Roosevelt havia d’haver fet pel Canal de Panamà. Va denunciar mitjançant el
diari el pagament fraudulent que s’havia portat a terme: el llavors president
havia comprat a la companyia francesa els drets de construcció del Canal de
Panamà per 3,5 milions de dòlars i després l’havia venut al govern per 40
milions. A més d’enriquir els amics del president, els diners s’havien fet
servir per a subornar a militars colombians per tal que se separessin de
Colòmbia i proclamessin la república de Panamà.
Pulitzer
és denunciat per difamar a Theodore Roosevelt i a J. P. Morgan, però els jutges
finalment rebutgen l’acusació, en una victòria per la llibertat de premsa.
Aviat el World es vanagloria del seu
triomf davant la persona que un cop va dirigir el país.
El
periodista continua supervisant el seu diari des de lluny i gràcies a la
col·laboració dels seus secretaris. A més, introdueix els seus fills a la vida
laboral del periodisme, amb l’esperança que arribin a triomfar i puguin portar
els seus diaris de manera satisfactòria.
El
29 d’octubre de 1911 l’edició vespertina del World apareix com un número especial per la mort del seu últim
propietari: a la portada s’inclou el retrat de Pulitzer que havia fet l’artista
Sargeant, i la resta de la plana queda dedicada a rememorar la seva vida i
virtuts.
Els
diaris del dia següent també fan ressò de la notícia; fins i tot Hearst destaca
la importància de qui va ser el seu rival pel món del periodisme i reconeix que
va aprendre molt d’ell.
Així
és com desapareix una figura destacada del món del periodisme, tot i que un
dels seus diaris, el Post-Dispatch,
continua present a l’actualitat dels Estats Units.
Aportacions al Periodisme
Les
aportacions de Pulitzer al periodisme van més enllà del simple fet d’haver
editat un diari popular. Oferint les seves pròpies idees i acceptant i
millorant les idees dels altres va ser un peça clau en la creació del “Nou
Periodisme”, perfeccionant a la seva manera els conceptes editorials i les
tècniques de l’època. Però més important encara, Pulitzer tenia un alt concepte
de la finalitat d’un periòdic, especialment en la seva missió editorial, i així
ho va aplicar en les seves publicacions.
La
més important, o potser la més recordada, és la de ser considerat com a
fundador de la premsa sensacionalista moderna, o premsa groga, juntament amb
William Randolph Hearst. Aquest periodisme nou, sense ànima, es proclamava
defensor de l’home ordinari, però deformava la realitat pel seu propi interès.
Grans titulars que enganyaven, il·lustracions irresponsables i la persecució
del melodrama emocional barat buscaven el màxim de ventes a peu de carrer.
Pulitzer, tot i que utilitzà aquests mètodes per a augmentar la circulació del
seus diaris, havia intentat trobar un equilibri entre la informació i la
diversió del lector, considerant que no eren conceptes contraris. Així, mentre
la primera pàgina cridava l’atenció i entretenia amb els seus titulars, la
quarta pàgina educava amb els seus editorials.
És
a dir, Pulitzer considerava els seus diaris com una institució pública amb la
obligació de millorar la societat en la que vivia, més que no pas una simple
empresa. El seu major poder era el de canviar la opinió pública, i ho
aprofitava per a provocar reformes socials. Les campanyes engegades a través
dels diaris centraven les seves notícies en temes únics durant setmanes,
buscant destapar la corrupció, atacant els reductes més rics en favor dels
estaments més pobres. Va aconseguir, per exemple, que es regulessin els
controls de qualitat de la llet, i va iniciar una recaptació de fons per a
finançar el pedestal de l’Estàtua de la Llibertat.
Els
diaris de Pulitzer eren diaris pel poble, per a treballadors poc instruïts,
immigrants com ell mateix, i dones. I aquests públics estaven encantats amb el
seu diari. La raó era simple: Pulitzer tractava de forma seriosa els temes,
normalment considerats frívols, que interessaven la gent ordinària. Combinava
de forma equilibrada els escàndols, els rumors i les històries d’interès humà
amb altres temes més seriosos. També va ser el pioner en incloure una secció
femenina, on es publicaven històries per a què les dones ampliessin les seves
lectures i es parlava de moralitat i del moviment feminista. Això sí, sense
caure mai en radicalismes ni transmetre una opinió clara a favor, ja que la
majoria de les seves lectores eren tradicionals.
Més
enllà del contingut dels seus diaris, Pulitzer sabia que és la presentació més
que cap altra cosa la que ven exemplars. La seva inventiva i habilitat van
canviar les portades dels diaris arreu per sempre. La invenció de les rotatives
va permetre Pulitzer incloure amb facilitat i llibertat il·lustracions a les
seves portades per a cridar l’atenció del possible lector. Va ser el primer en
jerarquitzar les notícies i dirigir els ulls del lector allà on més li
interessava: els grans titulars que ocupaven varies columnes i el trasllat de
la notícia principal a la part dreta de la pàgina en lloc de la tradicional
esquerra, mostren una profunda comprensió de com el públic llegeix els diaris.
El disseny atractiu de la capçalera i l’únic titular destacat a portada són
elements gràfics que encara avui dia formen part del disseny dels diaris arreu
del món.
També
mostrava una inusitada comprensió del món de la publicitat i el màrqueting. Va
utilitzar els espais al costat de la capçalera per a proclamar les virtuts del
diari i enunciar les tirades, tot per a cridar l’atenció dels anunciants. Ja en
aquells temps, els beneficis de la venda directa cobrien una mínima part del
cost de producció del diari, essent la publicitat vital per a la supervivència
de les publicacions. Però els grans anunciants, els que més diners podien
gastar, només volien invertir en aquells mitjans que els hi oferissin més
difusió. Pulitzer entenia aquesta dinàmica, i va reduir el preu del seu diari
per a augmentar el seu nombre de lectors, per tal de guanyar-se així la
confiança dels anunciants més importants.
La
seva creença en un periodisme independent i influent en la societat el va
portar a preparar el seu llegat, en la forma d’una escola de periodisme i un
premi anual a la excel·lència periodística. Els articles premiats, que
normalment destapen corrupció governamental o abús dels drets civils, compten
amb certes característiques que reflexen el periodisme que feia temps enrere el
mateix Pulitzer: són fascinants, són entretinguts, i són una primícia.
.jpg)
