Entrevista publicada al diari La Portada, novembre 2013

“Les lleis educatives les han de fer els professionals que viuen el dia a dia als centres d’ensenyament”

Professor de Secundària, economista i escriptor de diferents llibres relacionats amb l'educació, la política i l’economia, Toni Argent és el coordinador del Projecte Educatiu MILLOREM, un estudi que pretén posar el seu granet de sorra en la millora del sistema educatiu a Catalunya. Molts dels nostres polítics que es dediquen a legislar sobre la matèria tenen una vocació i formació més gestora que no pas pedagògica, circumstància que els pot impedir tenir una visió real de les necessitats de l'alumnat. Aquest fet origina la necessitat de crear projectes alternatius, com el que coordina en Toni, encapçalats per professionals que sí que tenen una relació directa amb el dia a dia en un centre escolar i que, per tant, saben quina direcció cal seguir per a acompanyar els alumnes en el seu procés de desenvolupament integral

A grans trets, què és el Projecte educatiu MILLOREM? Qui intervé en el seu desenvolupament?

És un estudi educatiu realitzat a diferents comarques de la província de Barcelona amb l’objectiu de detectar quins són els factors que provoquen que els alumnes de secundària no aconsegueixin l’èxit escolar. És una iniciativa que sorgeix de l’Associació Educativa i Formativa TBCLASS de Les Franqueses del Vallès i intervenen els alumnes, que són els principals agents per dur-lo a terme, però també els professors que són els encarregats de recollir les enquestes i dirigeixen el debat que permet als alumnes reflexionar sobre els aspectes relacionats amb les mateixes. La bona predisposició dels equips directius i coordinadors pedagògics han permès realizar l’activitat ja que han vist la importància de l’estudi per recollir dades interessants en l’etapa de secundària.

El títol del projecte MILLOREM fa referència a l’aspecte merament acadèmic?

No, quan vam posar-li el nom de “MILLOREM” no volíem fer referència només a l’aspecte acadèmic sinó també al fet de “millorar” com a persones. No únicament és important que els alumnes aprenguin i es formin sinó que siguin bones persones, generosos, solidaris, honrats i treballadors. Recordar que aquests alumnes seran les generacions de catalans i catalanes del futur i que els alumnes del present són els treballadors del futur. Una de les hipòtesi amb les quals neix aquest estudi és que ens cal millorar.

Com va néixer la idea de crear el projecte? Quin és el seu objectiu principal?

La idea va sorgir per diversos motius. En primer lloc, veia que hi havia molts alumnes que no estaven motivats i feia molts anys que el fracàs escolar era molt present a les aules. Vaig voler posar el meu granet de sorra i veure què estava passant per tal de poder ajudar als alumnes. El més important és detectar quins factors provoquen que els alumnes no aconsegueixin l’èxit escolar, però sobretot ser conscients que l’educació és cosa de tots i que realment hem de millorar.

En la primera edició l’informe es va fer al Vallès Oriental; en la segon a Osona, i en aquest tercer s’ha fet a l’Anoia, a l’Alt Penedès, al Berguedà i al Garraf. Al ser diferents comarques, els resultats varien molt d’un any a l’altre? Quines són les grans conclusions d’aquest últim?

Una de les sorpreses que ens hem trobat durant aquests tres anys és que els resultats i dades han estat molt semblants entre les diferents comarques participants. Les conclusions són que hi ha una gran falta d’hàbits de treball i d’estudi i també molta falta de motivació i d’interès. També es nota la incidència de la crisi econòmica que molts alumnes transmeten i relacionat amb aquest àmbit, la falta d’expectatives de futur que tenen. Per altra banda, hem vist que s’ha d’intentar ajudar tant els alumnes que tenen dificultats i trastorns d’aprenentatge com aquells que tenen altes capacitats. A nivell general, hem vist que cal millorar a nivell d’alumnat i de professorat. Però cal tenir en compte que no fan falta reformes educatives sinó una revolució en el sistema i tenir molt clar de què estem parlant, del futur de la societat. Una societat educada i formada constitueix la millor garantia pel seu progrés.

Totes les edicions dels informes s’han fet arribar a diverses institucions com el mateix Departament d’Esenyament i la Comissió d’Ensenyament i Universitats del Parlament de Catalunya. De fet, vostè va fer una compareixença al Parlament explicant el primer informe el 27 d’octubre del 2011. Creu que ha s’ha tingut en compte? Han tingut algun reconeixement a la feina feta?

De les propostes que fem al Departament d’Ensenyament s’han adoptat un parell, la que fa referència a augmentar el nombre d’hores de matemàtiques i la de realitzar un curs de 2 anys de durada pels professors que volen dedicar-se a la tasca docent. En tot cas, segurament no les han aplicat pel nostre estudi però el temps ens donarà la raó en les altres mesures.

El Departament d’Ensenyament ha quedat molt sorprès de la feina realitzada però no hem tingut cap mena de reconeixement acadèmic. La Universitat de Barcelona (ICE) i la Universitat Ramon Llull sí que ens han reconegut via certificat la feina feta.

El fracàs escolar és el principal problema que volen combatre amb el projecte. Quines en són les causes principals?

La principal és la falta d’esforç. Sembla que sigui un tòpic però no ho és. També el fet que els alumnes facin les activitats acadèmiques amb el mínim esforç, que tinguin altres prioritats i també cal tenir molt en compte la falta de suport a casa, en alguns casos, i és que l’àmbit familiar és una peça molt important en l’engranatge educatiu i formatiu. Altres causes, són la manca d’hàbits de treball i estudi, l’excés d’activitats extraescolars, el consum de drogues i, fins i tot, el mateix sistema educatiu que obliga a alumnes de 15 i 16 anys a estar en una aula sentats sis hores cada dia. A més, els problemes d’adaptació a l’ESO, l’addicció a les noves tecnologies, l’absència d’il·lusió i interès per aprendre, les influències negatives, el baix nivell d’autoestima, la falta d’implicació familiar i la no correlació entre el que aprenen i la realitat que viuen provoquen que els alumnes no assoleixin l’èxit escolar.

Com podem identificar que un alumne està fracassant o ha fracassat escolarment?

Podem veure que un alumne fracassa quan no dóna el màxim de si mateix. Si un alumne treu un 6 però s’ha esforçat al màxim per mi és excel·lent. En canvi, si treu un 7 o un 8 però no s’està esforçant al màxim crec que està fracassant perquè no aprofita el seu potencial. El més important no són les notes sinó l’esforç i les ganes d’aprendre que té l’alumne. Per altra banda, un alumne fracassa quan no fa la feina que se li demana, quan no participa a classe o en les diferents activitats proposades, quan no posa interès, etc. Tot i això, hem de tenir en compte la motxilla que porta l’alumne, no carregada de llibres o el netbook sinó de problemes familiars, preocupacions, etc.

Creu que s’haurien de treballar més les emocions des d’un punt de vist acadèmic?

Sí, totalment. Nosaltres avaluem a través de competències bàsiques però, fent autocrítica, els docents hauríem de formar-nos en temes com la gestió de les emocions, sentiments, etc. Jo crec que s’hauria de tenir més en compte ja que els alumnes que estan en secundària són adolescents i és una edat que necessiten ser acompanyats, tant a casa com a l’institut. Els professors hem de ser propers als alumnes, que ens vegin que els volem ajudar en el seu aprenentatge però també en el seu creixement personal.

Creu que realment hi ha professors poc motivats i poc formats?

Sí, com a pràcticament totes les professions. El que passa és que cada cop més es troba a faltar el factor vocacional, indispensable en la tasca de qualsevol docent. Crec que falta molta més formació, més motivació i més interès per part de molts professors que simplement entren a classe, deixen anar el “rollo” i marxen. Això no és ser professor o mestre. S’ha d’intentar animar els alumnes, motivar-los i fer activitats a classe que els interessin per fer més amè i dinàmic l’aprenentatge.

Tenint en compte que el fracàs escolar no és un problema exclusiu en els adolescents, sinó que també afecta els infants, no creu que seria convenient iniciar accions com les del seu projecte a l'etapa de Primària? S'han plantejat dur-ne a terme en aquest sentit?

 Sí, ens ho hem plantejat el que passa és que obrir el projecte a nivell de Primària implica multiplicar la feina per tres perquè hi ha moltes més escoles que instituts. A més, a nivell d’estructura que tenim no possibilita aquesta opció i encara menys a nivell econòmic.

Però tenint en compte que el vostre informe revela les mancances del sistema educatiu en l’etapa de Secundària, des de la Conselleria d’Educació no poden finançar el projecte MILLOREM a nivell de Primària? Qui més indicat que professors que viuen el dia a dia per fer-ho.

La resposta per part del Departament sempre ha estat la mateixa: no hi ha diners. Però llavors la Generalitat es gasta milions d’euros en el Grup Godó per publicitat institucional. No és coherent de cap de les maneres. Ens diuen que està molt bé la proposta d’obrir-la a Primària però res més.  Ens donen tot el suport, això sí. He demanat reunir-me amb la Consellera Rigau però no hi ha manera.

Una de les dades de l’estudi diu que el 77% dels alumnes creuen que es poden esforçar més a fer els deures i preparar els exàmens. Com creu que podem inculcar als més petits la cultura de l’esforç i deixar de banda la ”llei del mínim esforç”?

 Primer de tot, cal educar amb l’exemple, crec que això és fonamental. El que és cert és que en general es volen aconseguir les coses sense esforç, però a la vegada crec que ha de ser al revés, perquè quan una cosa ens costa és quan pensem i raonem. En comptes de fer més hores de classe, crec que la clau dels mestres ha de ser ajudar els alumnes a pensar, ja que si pensen s’esforçaran més perquè veuran que tenen una recompensa.

Hem d’educar que l’esforç porta sempre associat una recompensa, ja sigui a curt o a llarg termini. Però el més important és el camí recorregut per aconseguir els nostres objectius. La satisfacció personal d’haver-nos esforçat és un primer pas però el que està clar que una societat que s’esforça arriba lluny.

Què li sembla que els pares ofereixin recompenses als seus fills per premiar la seva bona trajectòria acadèmica? Com creu que s'han de motivar als alumnes?

Jo crec que premiar l’esforç és positiu, tot i que és veritat que una de les responsabilitats dels alumnes és formar-se. El més important és que ells creixin com a persones. Jo crec que el mateix aprenentatge ja hauria de ser de per sí la motivació. Com deia es pot motivar, educant amb l’exemple. El fet que els pares els hi diguin als fills que si volen ser quelcom a la vida han d’estudiar ja ha de ser prou motivació.

Les retallades en educació es poden traduir en un augment del fracàs escolar? Quines altres conseqüències originen?

Sí, les retallades afecten a les xifres de fracàs escolar. No és el mateix tenir 20 alumnes a l’aula o tenir-ne 40, ja que amb tants alumnes no pots mantenir un tracte personalitzat i veus que hi ha alumnes que es perden i no pots atendre’ls com es mereixen. Els polítics no paren de parlar de qualitat en l’ensenyament quan són ells qui fan les retallades i ens deixen sense recursos. Les altres conseqüències són un malestar en el col·lectiu de professors. Hem de treballar més hores, tenim més alumnes, se’t valora menys la feina que fas i, com deia, no pots atendre’ls com es mereixen. Si realment volem tenir una educació de qualitat les retallades van totalment en contra.

Quines propostes de millora es formulen des del Projecte Educatiu?

Primer de tot cal eliminar electoralismes en matèria d’educació. Segon, les lleis educatives les han de fer els professionals que viuen el dia a dia dels centres d’ensenyament. També molt important és creure en l’educació que, tot i que sembli molt obvi, hi ha molta gent que no hi creu. Si eduquem més i millor a les generacions del futur crec que podrem sortir endavant. Invertir en educació és invertir en futur.

Cal reduir el nombre d’alumnes per aula, invertir més recursos i invertir-los millor. Crear Programes d’Innovació Pedagògica, introduir noves matèries (Tècniques d’Aprenentatge i Estudi, Actualitat, etc). Crear un Curs de Preparació per a la Secundària...

Creu que és possible eliminar electoralismes en matèria d’educació?

 És molt difícil perquè, com sempre, la política posa molts pals a les rodes. No s’eliminaran els electoralismes perquè l’educació és una arma electoral molt potent avui en dia. Com més inculta i ignorant és una societat més se la pot manipular. Això ho saben molt bé els polítics.

Quins objectius bàsics creu que ha de tenir l’educació?

Crec que és molt important formar ciutadans i saber quins són els reptes educatius del futur. Hem de tenir molt clara la direcció a seguir.

Creu que el canvi de la societat, sobretot pel que fa a noves formes d’oci i noves tecnologies, pot fer més fàcil l’aprenentatge? O tot el contrari?

Cito a Rosseau: “Doneu al nen el desig d’aprendre i qualsevol mètode serà bo”. Tant els llibres, com les noves tecnologies, com l’aprenentatge oral i escrit són vàlids si dotem a l’alumne de les ganes d’aprendre.

En l'àmbit de la comunitat educativa, a banda d'actuar en una mateixa direcció, què poden fer els mestres o professors per motivar i acompanyar als alumnes en la seva trajectòria acadèmica?

Els mestres han de tenir molt clar quins alumnes tenen davant, és a dir, quins problemes tenen, quines capacitats tenen, si tenen necessitats educatives especials. Crec que seria bo tenir un informe de cada un i conèixer el seu historial, ja que com més coneixes l’alumne més facilitat tens per arribar a entendre’l i poder donar una resposta vàlida a les seves actituds. La família, per la seva part, ha de recolzar l’alumne en tot moment.

El treball conjunt entre família-centre escolar-alumne és una de les vies més efectives per aconseguir l’èxit escolar.

Des d'alguns sectors de l'Educació s'afirma que hi ha una falta de línia pedagògica entre l'etapa de Primària i Secundària, segurament donada per la diferència de formació i vocació del professorat en un nivell i l'altre. Creu que en el professorat de Secundària prima més la transmissió del coneixement formal i s'oblida la part més humana i personal de l'alumne?

Jo crec que no. Hi ha molts tipus diferents de professors, però jo en particular intento tenir molt en compte la part humana, fins i tot, a vegades més que el que és merament acadèmic. El professor sempre ha de ser proper a l’alumne, ha d’intentar resoldre les seves inquietuds, si perdem la part humana no estarem fem bé les coses, tinguis més o menys en compte els exàmens.

Creu que surten preparats els alumnes de la ESO per afrontar el Batxillerat?

Alguns sí, però altres no. El fracàs escolar és molt més elevat al Batxillerat que a la ESO, el que passa és que no se’n parla. Cal tenir en compte que un 35% d’alumnes abandonen els estudis a primer de Batxillerat. A vegades hi ha alumnes que surten de la ESO sense tenir uns hàbits de treball i d’estudi necessaris i això no s’adquireix d’un dia per l’altre. El Batxillerat no és l’ESO...

Què creu que ha millorat i ha empitjorat respecte l’educació actual amb quan vostè era un alumne?

Primer de tot, cal tenir en compte que en els últims 30 anys hi ha hagut molt canvis a nivell social, econòmic, familiar, etc. Aquests canvis han incidit en el sistema educatiu. La introducció de noves matèries crec que és un aspecte positiu ja que la societat actual és molt més diversa. El desenvolupament de les competències bàsiques també comporta un aspecte positiu ja que abans es prioritzaven molt més els continguts. De fet, el desenvolupament de les competències bàsiques 25 anys enrere no hi era i com he dit, ara hi és. El que crec que ha empitjorat és la qualitat de l’ensenyament per culpa de la massificació de les aules i el fet que cada cop hi hagi menys inversió en educació. També ha empitjorat la situació laboral dels professors (retallades de drets laborals, sou, etc).

Com diu, el fet que us retallin els drets laborals fa que molts dels professors no tinguin aquella actitud vital necessària per ensenyar i, per tant, l’ensenyament empitjori?

Sí, es evident, quan et baixen el sou i encara has de treballar més que abans la motivació baixa. Però el que molesta més al col·lectiu és la desvaloració de la tasca docent. Cal canviar la imatge del professor, ja que no es reconeix prou la tasca que realitzem. Si volem anar a més s’ha d’invertir més en educació, tal i com fan la majoria de països europeus, però precisament s’està fent tot el contrari.

Per últim, tenint en compte que s’han fet tres edicions del projecte de forma consecutiva, hi haurà un quart projecte MILLOREM?

No. Realitzar-lo suposa un esgotament molt elevat i ara el que s’ha de fer és difondre l’informe a tots els centres de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals, biblioteques, Universitats, pares i mares. etc. Ara és moment de difondre tota la informació que tenim i que arribi al màxim nombre de gent possible. El llenguatge de l’informe és molt fàcil d’entendre amb l’objectiu que arribi als pares i mares i, fins i tot, als mateixos alumnes. Sovint, els informes educatius són difícils de llegir i entendre perquè utilitzen tecnicismes. Es van posar amb contacte amb mi la FAPAES, federació de pares i mares de les terres de Lleida, i també de Tarragona i Girona. Però per seguir fent l’informe a altres zones cal finançament, ja que fer-lo suposa uns costos molt elevats, a part de molt temps i desplaçaments i amb l’estructura que tenim ara no ho podem fer.

Article publicat al diari Gol Esports, novembre 2013
Consolidar-se a Segona Catalana, l’objectiu del FC Cardedeu

Després d’acabar a la zona mitja de la taula en el seu retorn a Segona Catalana, la temporada passada, el FC Cardedeu vol consolidar-se  a la categoria durant el present exercici. De moment, el començament ha estat força bo, i és que els homes entrenats per Carlos Gutiérrez ocupen la setena plaça de la classificació, després de 7 partits disputats.

El tècnic cardedeuenc, que compleix la tercera temporada al capdavant de l’equip, compta amb una plantilla molt compensada i de molta qualitat per afrontar la temporada, en un grup que es preveu molt complicat. A part de conservar el bloc de l’any passat, el club ha fitxat jugadors de molta classe, tots ells futbolistes amb experiència a una divisió superior, la Primera Catalana, per tal de donar molta guerra a Segona.

Un dels grans fitxatges va ser Albert Matamala, procedent del Granollers, un excel·lent porter, format a les categories inferiors del club, que marca diferències i que des de que ha tornat a l’entitat ja ha demostrat la seva enorme vàlua. De l’equip de la capital de la comarca, el Cardedeu també va fitxar tres jugadors més: Ángel Guijarro, un lateral dret amb molt recorregut, que també s’havia format al futbol base cardedeuenc; Lucas, un extrem dret molt bo en la combinació i Rai Raga, que destaca per la seva polivalència, ja que pot ocupar diferents posicions a la banda esquerra. Tanquen el capítol de fitxatges, l’excapità del Ripollet, Salva, un central contundent amb molta capacitat en el joc aeri i  Mariano, un migcentre defensiu molt hàbil i experimentat i amb una gran capacitat per destruir joc.

Un dels objectius del club és nodrir el primer equip de jugadors procedents del planter. Si la temporada passada ja van reforçar el primer equip dos futbolistes procedents del juvenil, durant el present exercici, el tècnic Guitérrez va comptar amb quatre jugadors del juvenil A per fer la pretemporada, dels quals Jobim Van Riet va passar a formar part del primer equip. El jugador d’origen holandès és un migcentre molt complet, amb molt bona tècnica i, tot i tenir 18 anys recent complerts i estar encara en edat juvenil, compta amb molts minuts, en els quals ha demostrat ser una de les grans promeses del club. Dels futbolistes que van fer la pretemporada, l’entrenador del Cardedeu també compta amb Victor Alba i David Daudén, que alternen el primer equip amb l’equip juvenil.

El joc dels homes de Carlos Gutiérrez es caracteritza per intentar sortir des del darrere amb la pilota controlada, amb un futbol de toc molt atractiu. La seguretat defensiva també és una de les bases de l’equip, són el cinquè equip menys golejat de la categoria, però el que més destaca és la gran qualitat que hi ha en la zona ofensiva. Dos noms brillen amb llum pròpia, Gerard Beltran, un autèntic malson per les defenses rivals per la seva gran capacitat de desequilibri en l’extrem dret i, sobretot, Pedro Carreño, un davanter centre molt treballador i amb molta capacitat anotadora.

El FC Cardedeu sempre ha estat un club que ha cuidat molt el futbol base. Aquesta temporada compta amb 23 equips federats pel que fa a categories inferiors: tres prebenjamins, set benjamins, cinc alevins, tres infantils, tres cadets i dos juvenils. A part d’oferir una bona formació, inculcant per sobre de tot els valors de l’esport, l’entitat es marca com a fita intentar pujar a preferent l’infantil A, el cadet A i el juvenil A. De moment, el que no ha començat amb gaire bon peu ha estat l’infantil, tot i que el cadet i el juvenil ocupen la part més alta de les seves respectives divisions.

Laia Pons, medalla de bronze als JJOO de Londres i subcampiona mundial, entre altres títols

Article publicat a Gol Esports, novembre 2013
Cal observar que la revista Gol Esports va publicar l'entrevista amb cites inventades, amb faltes d'ortografia i sense destacar els destacats que jo vaig enviar. Si per desgràcia veieu el número de novembre veureu com de malament van maquetar l'entrevista i el poc suc que en van treure. És per això que faig aquesta aclaració, perquè en el diari imprès hi ha el meu nom però tots aquells errors no els he comès jo. És una pena que facis una bona feina i després el responsable de maquetar-la se la carregui. Aquí sota adjunto l'entrevista tal i com la vaig enviar i tal i com hauria d'haver estat impresa. 

“La clau de qualsevol èxit és la constància, no parar mai de treballar encara que hagis guanyat o perdut”

Farà poc menys d’un mes que la Laia Pons va deixar la seva Granollers natal per emprendre una aventura als Estats Units. Amb només 20 anys ha estat una de les millors sincronistes que ha donat el CN Granollers i la primera esportista de la ciutat que aconsegueix una medalla en  uns Jocs Olímpics. Guanyadora de la medalla de bronze als JJOO de Londres i subcampiona mundial, entre altres títols, Pons va decidir abandonar la natació sincronitzada d’elit aquest passat estiu i acceptar la beca que havia rebut per estudiar i entrenar a la Lindenwood University, a l’estat de Missouri.

Com han estat les primeres setmanes als Estats Units?

Durant els primers dies una sensació molt rara t’envaeix el cos: què faig aquí? Això no és lo meu... tot és diferent i estàs sol. A més la gent es comunica amb un idioma amb el qual a tu se’t fa difícil comunicar-te. Els primers dies són durs, sí. Tot i això, jo no em puc queixar, des del moment en el que vaig aterrar a l’aeroport de Sant Louis he tingut al costat un grup de noies, el meu equip de sincronitzada, que ha estat al meu costat, m’ha ensenyat el campus universitari i m’ha ofert tot el que ha pogut perquè em senti com a casa .

Segueixes fent natació sincronitzada però només en competicions universitàries amb les Lady Lions de la Universitat de Lindewood. Per què Lady Lions?

És tradició que cada universitat tingui un nom per als seus atletes. Els atletes de Lindenwood University s’anomenen Lions, tal com a Florida hi ha els Gators o a Sant Louis els Cardinals. El nom de Lady Lions, doncs, ve donat perquè a l’equip de sincronitzada som totes noies. I, sí com dius segueixo fent sincronitzada, tot i que amb una altra mentalitat i amb objectius diferents.

A part de l’aspecte merament esportiu, quina carrera universitària estudies als EEUU?

Aquest semestre he començat el grau d’International Business que tinc la intenció de completar amb un doble grau en Màrqueting.

Què et va fer decidir a emprendre aquesta aventura nord-americana?

Des de molt petita he somiat en viatjar i conèixer món. Ja havia aprofitat algun estiu per escapar-me i anar a estudiar a Anglaterra però em quedava pendent l’experiència de poder instal·lar-me i viure a l’estranger, aprendre una cultura diferent, estudiar amb un altre idioma i formar-me com a persona.

Et va ser difícil marxar de Granollers després de tot el reconeixement que et va mostrar la gent i la ciutat?

Sí, sabent el que tinc a Granollers, la família, els amics i el suport del Club i de la ciutat, la decisió de marxar no va ser gens fàcil. D’alguna manera he renunciat a tot allò que ja conec, que estimo, per endinsar-me en un món nou i desconegut on no sé què m’espera en cap moment. Enfrontar-te a la incertesa és quelcom difícil.

Per què vas decidir deixar l’elit després de tot el que havies aconseguit?

Considero que he après moltíssim amb tot el que he aconseguit. Es veritat que sempre em quedaré amb la incertesa de saber què més hagués pogut aconseguir si hagués continuat a la selecció, els humans som així mai estem satisfets, sempre en volem més i més. Però de totes maneres, el que ja tinc ho porto carregat en un sac i ara aposto per seguir omplint el sac d’una altra manera.

"Sempre em quedaré amb la incertesa de saber què més hagués pogut aconseguir si hagués continuat a la selecció, els humans som així mai estem satisfets"

El 2011 et vas proclamar campiona d’Espanya junior en totes les modalitats possibles. Aquest va ser el teu trampolí cap a l’èxit. T’esperaves la trucada d’Anna Tarrés per participar als Jocs Olímpics?

Sí, va ser un gran èxit. De totes maneres, aquell any ja formava part de l’equip d’Anna Tarrés, era la nouvinguda en aquell moment, la més petita de totes. Tot i així, guanyar el campionat d’Espanya per a mi no significava anar als Jocs Olímpics. Per anar als Jocs vaig haver de treballar molt durant tot l’any 2012 fins que finalment ho vaig aconseguir.

Amb només 19 anys vas fer historia guanyant la medalla de bronze als jocs olímpics de Londres. Com recordes aquella fita?

Guanyar la medalla de bronze és un dels dos records més especials que guardo dins meu, l’altre és la medalla de plata als Mundials de Barcelona. Moltes vegades m’han preguntat pel moment olímpic i crec que mai trobaré les paraules adequades per descriure’l, és algo que s’ha de viure per poder entendre lo emocionant que és: la villa, els esportistes, les grades, la tensió durant la competició, la celebració...

"Guanyar la medalla de bronze és un dels dos records més especials que guardo dins meu, l’altre és la medalla de plata als Mundials de Barcelona"

No et queda el “gusanillo” de tornar a competir en uns Jocs Olímpics per guanyar la medalla d’or?

Quan vegi els Jocs Olímpics per la tele em moriré de ganes de ser allà dins i de tornar-ho a viure, ja sigui per guanya la medalla d’or o la de xocolata. De totes maneres, espero haver madurat lo suficient quan arribi el moment per saber valorar la quantitat de noves experiències que ara estic vivint i que també m’estan enriquint molt.

Quin record tens de la teva entrenadora a la selecció espanyola durant els Jocs, l’Anna Tarrés? Creus que va ser just tot el que es va dir d’ella per part d’algunes companyes teves?

L’Anna Tarrés és una entrenadora perfeccionista que com a persona té, com tothom, les seves coses bones i les seves coses dolentes.

La seva forma d’entrenar-vos creus que era la correcta? Tens una bona relació amb ella?

Els entrenadors marquen entrenaments durs perquè els esportistes rendeixin al seu màxim. L’Anna era dura. La meva relació amb ella és cordial, com la relació que tinc amb qualsevol de les altres entrenadores que he tingut.

En la teva última participació amb la selecció, vau guanyar una medalla de Plata en el Mundial de Natació de Barcelona aquest passat estiu. Com vas viure guanyar l’última medalla a l’elit? Ja havies pres la decisió i sabies que era la teva última participació?

L’experiència del Mundial a casa va ser única. Sé que mai tornaré a sentir res igual. Fer gaudir a TOTA la meva gent amb allò que m’agrada fer i que tant he treballat per aconseguir. Satisfacció és el que vaig guanyar al Mundial de Natació de Barcelona. Satisfacció i felicitat. En el moment del mundial no havia pres cap decisió, de fet ni hi pensava en el meu futur.

Haver guanyat un campionat europeu, ser subcampiona mundial, una medalla de bronze a uns JJOO, una plata en un Mundial... Com s’arriba a aconseguir tots aquests títols?

Sent constant, diria que la clau de qualsevol èxit és la constància, el no parar mai de treballar hagis guanyat, perdut o no hagis participat. Hores i hores, anys i anys, ficada en una piscina.

Podríem dir que vas creure que ja ho havies donat tot per la sincronitzada?

Jo no considero que ho hagi donat tot per la sincronitzada, “sempre es pot fer més”, en canvi, considero que la sincronitzada m’ha donat suficient com perquè jo pugui desviar el meu camí cap a una altra banda.

Amb quina edat et vas iniciar a la sincronitzada? Sempre vas estar al CNN Granollers?

Vaig començar als sis anys a fer el peix a l’aigua i des de llavors sempre he estat del CN Granollers.

Quins objectius tens de cara al futur?

Ara el meu objectiu principal és formar-me acadèmicament tot gaudint de les oportunitats que m’estan oferint aquí als Estats Units.

Un cop acabis els estudis als EEUU, tornaràs a Granollers?

Tal com estan les coses per les nostres terres potser em valdria la pena buscar vida per algun altre indret, almenys temporalment. Però, de totes maneres, no tinc cap intenció de deixar de ser Granollerina i de seguir formant part de la meva ciutat.

Un somni que et quedi per complir....

Recórrer tots els racons del món i aprendre alguna cosa de cadascun d’ells.

Entrevista Juan Antonio Dopozo, Coordinador EC Granollers

Article publicat al diari Gol Esports, num. novembre 2013

“Hem posat els fonaments per tornar l’Esport Club Granollers al lloc que es mereix”

 Juan Antonio Dopozo ha gaudit del futbol des que tenia 8 anys, quan va començar a donar les primeres passes al futbol base del Canovelles. Va jugar al primer equip durant cinc temporades fins que la seva inquietud futbolística el va portar a enrolar-se a les files de diversos equips capdavanters de la comarca. Un cop va penjar les botes va seguir amb la seva passió pel futbol que el va portar a ser el segon entrenador de diversos equips vallesans. Quan fa tres temporades una nova junta directa es va fer càrrec de l’Esport Club, va comptar amb ell per ser un dels coordinadors d’un projecte que pretenia deixar enrere els anys de foscor que portava l’entitat. Des de llavors, s’està treballant de valent i el club del carrer de Girona comença a mirar el futur amb un cert optimisme i amb l’esperança de tornar a ser algun dia una referència en el futbol formatiu català.

Quina es la filosofia de l’Esport Club en quant a futbol base? I l’objectiu principal?

Està enfocat purament a la formació. Intentem ser diferents respecte a altres clubs que prioritzen més la competitivitat i les categories. Nosaltres sense renunciar a això, volem optar per formar no només jugadors de futbol sinó persones valides per la societat i pel dia de demà i que no només sàpiguen jugar a futbol sinó que siguin persones de profit.

En la actualitat, l’entitat compta amb 22 equips entre l’escola i el juvenil. El club havia estat un referent a la comarca i a Catalunya del futbol formatiu, amb la majoria d’equips a les divisions més altes del futbol base. Què va passar perquè això canviés?

Es van fixar uns objectius que no tenien res a veure amb la formació de futbolistes. Es van voler fer molts equips per tenir més recursos econòmics, però es va començar a treballar massa de forma extensiva sense intentar millorar la qualitat dels equips i dels jugadors. Es va centrar tot únicament en tenir molts jugadors i molts equips per tenir molts recursos i, sense voler, es va abandonar la filosofia que sempre havia tingut el club. Vist en perspectiva, ens adonem que no va ser una bona política i ara n’estem recollint els fruits.

De fet, com dèiem, fa anys el Granollers era com la selecció del Vallès Oriental i un dels clubs en quan a futbol base més admirats del territori català. Per què s’ha arribat a aquesta decadència?

Les polítiques de juntes directives anteriors no van ser les correctes, perquè es van perdre categories, es va perdre prestigi. Quan jo jugava el Granollers era un referent del futbol base català. Hi havia Barça, Espanyol, Damm i Granollers. Estaven entre els quatre millors equips de base i ara hi ha molts clubs davant nostre per molts factors.

Amb la junta directiva actual fa tres temporades vam començar un camí difícil, perquè vam agafar el club amb un espiral destructiu bastant gran i ara ja hem aconseguit recuperar una mica de terreny. Tot i això, ens costa reclutar talent sense tenir els equips a les màximes categories. Volem aconseguir la fidelitat dels bons jugadors i tornar a ser un club important tot i que no podem pretendre recuperar tot el que s’ha espatllat amb poc temps.

A què et refereixes quan dius espiral destructiu?

Els darrers 10 anys el Granollers ha anat perdent prestigi, categories i, en conseqüència, els bons jugadors optaven per altres clubs. També va coincidir amb la baixada del primer equip de Tercera. Cal dir que fa tres anys el club estava molt malament i més veient el que havia estat feia 20 anys. Crec que s’ha de valorar la junta directiva que va agafar el club, primer la valentia que van tenir i sobretot la feina que han estat fent i s’està fent. És una feina lenta que va donant fruits poc a poc, però sense pausa.

Per tornar a tenir equips de base amb talent, teniu cercatalents pels camps del Vallès?

Els propis entrenadors ens passen informes sobre els equips rivals i ens parlen d’algun jugador interessant. A partir d’aquí tenim una base de dades de jugadors interessants i  els hi fem un seguiment. Si el rendiment i l’evolució ha estat bona, a finals de temporada, ens posem en contacte amb les famílies, els hi proposem el nostre projecte i els intentem convèncer que venir al club és una bona opció. Cal destacar que d’aquí poc tindrem una figura de scouter o cercatalents que es dedicarà només a això i ens serà d’una gran utilitat perquè ara aquesta tasca la fem els mateixos coordinadors.

Com veus la salut del futbol base de la comarca?

Crec que alguns clubs estan portant una política massa agressiva en el sentit que no respecten ni els clubs ni els jugadors.  En el futbol base, en general, malauradament, els jugadors, famílies i entrenadors i, fins i tot, coordinadors estan prioritzant assolir categories sigui com sigui. I això, precisament, fa que s’oblidin que estan tractant amb nens en la majoria dels casos, amb il·lusions, amb persones, i que no tot val per guanyar una categoria o un partit. Crec que s’està perdent l’arrel del futbol base, que ha de ser purament formatiu, ens hem de dedicar a formar jugadors i persones. A través de l’esport hem d'inculcar una sèrie de pautes i de conductes que puguin servir el dia demà als joves. Està clar que ens agrada guanyar i assolir fites esportives, però sense perdre de vista i deixant de banda el creixement integral dels jugadors.

Teniu contactes o acords amb els clubs de la comarca?

No tenim cap acord concret, però sí que hi tenim una relació cordial. Per exemple, si ens interessa algun jugador parlem amb el club i li expliquem els nostres interessos, sempre amb total cordialitat. També, per altra banda, si tenim jugadors que creiem que no tindran recorregut amb nosaltres intentem portar-los a altres clubs necessitats de futbolistes i en els quals podran tenir els minuts que es mereixen. Tinc molta bona relació amb els coordinadors dels altres clubs i els tinc informats de qualsevol moviment o afer que els pugui interessar. De fet, si volem tornar a ser un referent a la comarca hem de tenir una relació bona i cordial amb tots ells i, de fet, si els podem ajudar en qualsevol cosa, aquí estarem.

Alguns clubs modestos es queixen que l’Espanyol i el Barça els hi “roben” els joves valors. Creus que els grans roben als equips més petits o es pura naturalesa?

La societat en general i en l’esport en particular hi ha una aspiració a ser millor que els altres molt present i latent. Sempre volem ser millors que els del costat i en el futbol passa el mateix i mentre l’ésser humà tingui aquesta ambició, sempre voldrà millorar i estar en les categories més altes. Sí, fa dos anys va marxar un noi a l’Espanyol i també algun en el Barça. Però anys enrere marxaven molts més jugadors que ara. Tot això és culpa de la mala política dels últims anys. No s’ha treballat bé i ara estem pagant aquesta factura. De fet, és un peix que es mossega la cua.

A part de Barça i Espanyol, quin club d’àmbit català creus que està cuidant més el seu futbol base i n’està traient fruits?

Crec que la Damm és el gran referent en el futbol base català, gràcies a tenir un sponsor que hi posa molts diners i fa que puguin gaudir de millors entrenadors i d’una millor estructura en general. També hi ha clubs, com el Cornellà, que han crescut molt, amb molt bona feina, igual que el Jabac Terrassa i ara, sobretot, el Sabadell que, des que el va comprar un empresari japonès, ha fet una aposta pel futbol base i ha destinat molts recursos per reclutar els millors jugadors i poder aspirar a tocar l’excel·lència en aquest àmbit.

Parlant del primer equip, per què va renunciar l’anterior entrenador del primer equip Dani Rizaldos?

Abans d’agafar l’equip era el secretari tècnic i a mitja temporada es va optar per rellevar l’entrenador que hi havia per trencar amb la dinàmica negativa de resultats. Els darrers 5 mesos va agafar ell l’equip, però va ser una solució temporal fins acabar la temporada. Actualment segueix de secretari tècnic de l’entitat.

L’objectiu la temporada passada quin era? Us esperàveu salvar la categoria a l’últim partit in extemis?

L’objectiu era salvar la categoria, però no amb el patiment que vam tenir. La veritat és que esperàvem assolir la permanència d’una altra manera, no a última hora i amb “l’ai al cor”.

Raul Matito es va fer càrrec de l’equip el mes de juny. El de Montornès debutava així a les banquetes, després d’haver estat preparador físic al Palamós i al mateix Granollers. Què destacaria de  Matito com a tècnic? No creu que era una aposta arriscada al ser un debutant?

És un noi jove, amb moltes ganes de progressar, aprendre i millorar. Crec que està sobradament capacitat per fer el que està fent i crec que el club l’ha premiat per la seva evolució dins de l’entitat. Ja portava dos anys de preparador físic i fer-se càrrec del primer equip ha estat un premi a la feina ben feta.

No crec que fos arriscat, cap entrenador quan ha començat ha tingut experiència. Si un noi que puja del juvenil amb 19 anys té capacitats ha de jugar, doncs amb un entrenador passa el mateix, si es creu que està capacitat per dirigir l’equip per què no donar-li una oportunitat?

Després de 5 jornades disputades, el primer equip és setè  a vuit punts del Peralada. Què li ha semblat aquest inici?

Ha estat un inici una mica irregular, amb partits molt bons i alguns més fluixos. El més idoni hagués estat assegurar tots els partits a casa i, de fet, ja n’hem perdut dos aquí al camp del carrer de Girona. Crec que en els partits que juguem com a locals és on hem de reafirmar el nostre “poder”. A fora és on hem de sumar el màxim possible per aspirar a fites més altes.

Aquest any, el grup primer de Primera Catalana està més difícil que mai amb els filials de Girona i Sabadell, històrics com el Júpiter o el Vic i equips molt consolidats. Com està veient aquest inici?

A priori els dos filials per entitat, per nom, per historial i per pura necessitat, necessiten pujar el seu equip a Tercera ja que tenen l’equip a Segona Divisió i per ells és com una obligació. I després hi ha clubs i entitats històriques com el Júpiter, que tenen una plantilla molt poderosa o el Peralada que ha començat molt fort i ho ha guanyat tot. Amb aquestes primeres jornades ja ens hem fet una idea que serà una temporada dura perquè hi ha equips amb molta qualitat.

Tot i que l’inici no ha estat del tot bo, creu que l’equip pot aspirar a pujar a Tercera Divisió en l’any del seu centenari?

Jo crec que això són paraules majors. Renunciar no podem renunciar a res, perquè tenim una plantilla més forta que la de l’any passat, per tant, crec que ho podem fer millor. El temps dirà on podem estar, ens hem de plantejar rendir al màxim, a casa no deixar escapar més punts i a fora pescar tot el que puguem. El dia a dia ens dirà a què podem aspirar. A totes les categories pujar és molt complicat, però nosaltres tenim il·lusió i si es treballa bé, podem parlar de fites més importants. El més important és treballar dia a dia i no perdre la visió real que tenim, que continua sent salvar la categoria. A hores d’ara dir que lluitem per pujar seria un greu error.

El club havia estat molts anys a Tercera, fins i tot, va fer la promoció d’ascens a Segona B l’any 2004 sense èxit, però la següent temporada va perdre la categoria. Quin creu que és el lloc del club en el futbol català?

Tenint en compte que som un club centenari, que som l’equip de la capital de la comarca i tenint present la història i el prestigi que havíem tingut, crec que ens hauríem d’exigir a llarg termini recuperar la categoria, ja que crec que és la que ens pertoca. Tant de bo tardem poc temps en assolir-la perquè sent realistes és la categoria que ens pertoca per la història del club. Crec que ens ho mereixem.

En els últims anys hi ha hagut equips catalans que amb poques temporades han  pujat de regional a Segona Divisió B, com és el cas de l’Olot i el Llagostera. Què en penses de les fites d’aquests equips?

En aquests dos clubs hi ha una feinada al darrere molt gran, però tenen la sort de tenir empresaris al darrere que els ajuden econòmicament. El que m’agradaria personalment és, que sent el club de la capital del Vallès Oriental, amb una història important al darrere,  tenir més suport del teixit comercial, dels comerços, tot i que entenc que la crisi ofega a tothom. Igual que a Olot i Llagostera ho han pogut fer i ha estat un èxit, seria genial que alguna empresa vallesana apostés pel futbol granollerí, via sponsor o el que sigui i ens ajudés a fer aquest pas endavant.

Fa un parell de setmanes, en un dels actes del centenari en el qual també es va homenatjar a un ex jugador del club, Alex Delmás, el Granollers es va enfrontar amb la selecció catalana amateur i tot i que va perdre per 0-2 va donar una gran imatge. Què li va semblar?

Vam fer un bon partit contra la selecció catalana amateur que no deixa de ser la selecció dels millors jugadors de Tercera i vam demostrar que la nostra plantilla té nivell. El resultat va ser enganyós perquè els hi vam plantar cara. Tot i que es va veure que hi ha diferències en els jugadors segons la categoria, també es va poder observar que aquest fet no és tan exagerat com abans.

Com creu que ha afectat la crisi econòmica global als clubs amateurs i al futbol base?

El futbol ha viscut molts anys del boom immobiliari i de tota la indústria que hi tenia a veure que provocava que es dediquessin molts recursos econòmics al futbol. A hores d’ara, els clubs de futbol modestos com nosaltres vivim de les quotes que paguen els jugadors i de les subvencions institucionals, en aquest cas de la bona aportació que fa l’Ajuntament de Granollers. Això ens obliga una mica a reinventar-nos i buscar altres formes de finançament. Tant de bo tinguéssim algun empresari que apostés pel futbol de Granollers i ens ajudés a créixer.

El camp actual del carrer Girona ja té més de 90 anys i actualment està força descuidat. L’Ajuntament pensa en el camp de futbol de Palou per traslladar-hi la seu i activitats de l’Esport Club Granollers. Com està el tema?

És una llàstima, però malauradament no tindrem camp nou fins d’aquí molts anys. El tema és que l’Ajuntament no disposa de recursos per fer un camp nou i el de Palou necessita una renovació perquè ja té molts anys. Podrien fer una inversió mínima per millorar la situació perquè actualment les instal·lacions son precàries. Filtracions d’aigua als vestidors, les tanques rovellades, etc, etc. Si volem tornar a ser el club de referència, necessitem unes instal·lacions com Déu mana perquè aquest fet també és molt important.

Per últim i després d’haver repassat tota l’actualitat de l’Esport Club. Què esperes del futur?

Jo crec que hem deixat enrere aquesta “travessia pel desert”, crec que en aquests tres últims anys hem reconduït una mica la situació i hem trencat amb l’espiral negativa i també crec que hem posat els fonaments per començar a créixer. Mica en mica, però penso que a hores d’ara ens hem de plantejar tirar endavant sense precipitar-se, però sense pausa, el pitjor ho hem passat i ara és hora que ens autoexigim cada vegada més i que anem pujant esglaons. En definitiva, crec que hem rentat la cara del Granollers i podem ser positius, ja que estem posant les bases del nou Granollers per arribar a aconseguir el mateix prestigi que un dia va tenir.