Volia crear un món on la premissa era ser feliç, sense més. Un món en el qual la tristesa ja no hi tenia cabuda, en el qual cada dia en obrir els ulls i veure el primer raig de llum l'única paraula que li vingués a la ment fos vida. Un món diferent del d'aquells últims mesos, hi ha coses que són eternes, la gran majoria no, tot i que n'hi ha algunes que es resisteixen a morir, quan a l'altra riba ja estan més que mortes.
Nous camins cognitius, aprenentatges, vivències, necessitava viure plenament per deixar enrere el passat; necessitava volar, volar molt amunt, concentrar-se amb una cosa que li obria un camí que no era fàcil, però que després de molta lluita havia pogut aconseguir. Ara tocava treballar, ocupar-se, créixer, aprendre, però sobretot, viure, viure amb la certesa que, tot i les circumstàncies, començava a estar en el camí que anys enrere havia somiat. Era l'hora de la veritat, de deixar enrere totes aquelles ombres; ho sabia, era a temps d'abraçar la vida, d'alliberar el dolor, de perseguir els seus somnis i bolcar les estrelles del cel, encara que només fos per veure-les amb la seva soledat. Havia tocat el cel i el terra amb la punta dels dits, sabia que no hi havia cap ferida que no curés el temps, volia obrir les finestres i que l'aire corrés, sense pressa, volia acceptar el repte, acceptar la realitat, recuperar el somriure, estendre les mans, encara que el fred cremés i la por mossegués aquell bocí tan íntim que volia començar a reconstruir.
Nous camins cognitius, aprenentatges, vivències, necessitava viure plenament per deixar enrere el passat; necessitava volar, volar molt amunt, concentrar-se amb una cosa que li obria un camí que no era fàcil, però que després de molta lluita havia pogut aconseguir. Ara tocava treballar, ocupar-se, créixer, aprendre, però sobretot, viure, viure amb la certesa que, tot i les circumstàncies, començava a estar en el camí que anys enrere havia somiat. Era l'hora de la veritat, de deixar enrere totes aquelles ombres; ho sabia, era a temps d'abraçar la vida, d'alliberar el dolor, de perseguir els seus somnis i bolcar les estrelles del cel, encara que només fos per veure-les amb la seva soledat. Havia tocat el cel i el terra amb la punta dels dits, sabia que no hi havia cap ferida que no curés el temps, volia obrir les finestres i que l'aire corrés, sense pressa, volia acceptar el repte, acceptar la realitat, recuperar el somriure, estendre les mans, encara que el fred cremés i la por mossegués aquell bocí tan íntim que volia començar a reconstruir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada