A la final de la Copa del Rei, disputada ahir a Mestalla, vam poder veure els dos extrems de la pràctica del futbol: un equip elegant que crea joc i fa gaudir a l’espectador i l’altre que el destrueix, sense miraments i amb l’agressivitat com a bandera. Però el futbol és capritxós i no sempre guanya el millor, sinó el que té més efectivitat. I precisament això és el que va tenir el Real Madrid i li va faltar al Barça de Josep Guardiola, que això si, va lluitar, es va entregar fins el darrer instant i va caure amb el cap ben alt.
Les claus de la final
La tàctica antifutbol
Mourinho va guanyar la batalla tàctica durant el primer temps. Els seus jugadors van mostrar una agressivitat que rosava de ben a prop la violència, exercien una pressió absoluta sobre els blaugrana i no només sobre l’equip rival sinó també sobre l’àrbitre: a cada decisió arbitral fins a cinc jugadors blancs s’acostaven al col·legiat per recriminar-li l’acció. I no un cop, sinó un rere l’altre. Trepitjades, cops de colze, tot un seguit d’accions que van convertir el Madrid en un autèntic equip de rugbi, segurament i com es va demostrar, la forma més eficaç de parar el joc de toc del conjunt català.
PHOTO Messi ho va intentar de totes maneres // PERE ARAGAY
A tot això cal afegir la muralla defensiva dels blancs, que tancats al darrere s’incorporaven a l’atac amb molta rapidesa. A més a més, van tapar i ofegar els elements organitzatius blaugrana, fet que va comportar que els catalans no xutessin entre els tres pals en tot el primer temps.
Casillas i la poca eficàcia
Tot el desgast físic desplegat durant la primera part pels blancs es va notar en el segon temps i vam poder tornar a veure el Barça de sempre. Els blaugrana trobaven molts més espais, podien realitzar un joc molt més fluid i van convertir el matx en un autèntic monòleg de futbol ofensiu. Les ocasions arribaven de les botes de Messi, de Pedro i de David Villa però el poc encert i, sobretot, la gran actuació d’Iker Casillas van ser providencials perquè s’arribés a la fi dels noranta minuts reglamentaris amb el 0-0. Sens dubte, el porter titular de la selecció espanyola va ser el gran salvador del seu equip.
L’arma del contraatac acaba decidint
El cansament va ser la nota dominant en els dos conjunts en la mitja hora que va durar la pròrroga. El Barça va afluixar el ritme que havia portat durant el segon temps i els blancs es van créixer: continuaven tancats al darrere però sortien amb molta facilitat al contraatac, l’arma blanca que acabaria decidint la final. Després d’una gran jugada col·lectiva, Di Maria va centrar la pilota dins l’àrea i Cristiano Ronaldo amb un gran cop de cap va enviar la pilota al fons de la xarxa. Seria el gol definitiu. Quedaven minuts i els homes de Guardiola ho van seguir intentant, amb més cor que cap, però per enèsima vegada es van topar amb la muralla defensiva madridista.
Els tècnics i jugadors blaugranes van encaixar la derrota amb total esportivitat, demostrant que tot i haver-ho guanyat tot també saben perdre. Una derrota dolorosa, però una autèntica lliçó que els ajudarà a ser més forts i a estar més units en aquest últim tram de la temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada