Jordi Pujol i Quim Monzó denuncien l'empobriment de la cultura i la llengüa

Xitxarel·los o gilipollas? El cas és que hi ha molts catalans que de seguida es passen al castellà. I que així es va empobrint la llengua, i de retruc la literatura, i que si no vigilem ens carregarem el país tal com l’hem conegut durant alguns segles, amb alguns alts i baixos, esclar, però vaja... Això és del que ahir van explicar davant la premsa Jordi Pujol i Quim Monzó, en un distès esmorzar al Majestic. Sí, collons, o joder, l’hotel aquell del pacte amb un senyor molt castellà que ens feia la gara-gara, o ens donava coba, dient que parlava català en la intimitat.
Bé, Pujol i Monzó parlaven d’això i més o menys coincidien. Però l’un, l’Honorable i incombustible, ho feia mirant “d’aixecar la moral de la gent” perquè al país “també hi ha moltes coses que van bé”. I l’altre, el de la magna tragèdia, mirant de no enganyar la mateixa gent: “Jo dic el que veig”. I si el que veu és la decadència, doncs ens la serveix amb unes bones dosis d’humor.
Monzó i Pujol s’entenen a l’hora de fer diagnosis –ep, que no anem bé!– però no a en la manera de posar-hi remei. I no sabem quin camí és el millor, si el monzonià de cantar-les ben clares o el pujolià de sermonejar amb aquella gràcia. Doncs quedem-nos amb el diagnòstic: “El català s’està convertint en un dialecte del castellà”, alerta l’escriptor. “Sí, existeix el perill de convertir-nos en una llengua calc”, remata el polític. “La immersió lingüística és una mentida, conec molts professors de català que a classe parlen en castellà perquè si no els parteixen les cames”, deixa anar Monzó. “Sí, la immersió en part està en perill per la immigració i pel cansament de la gent a causa del sobreesforç que han fet i fan”, matisa Pujol. “La literatura catalana està molt bé, però el país no. I si l’escriptor es queda sense el seu grup lingüístic de referència passa a ser una peculiaritat ètnica”, diu l’un. “El nostre món intel·lectual i mediàtic ha fallat molt, els mitjans no han ajudat gaire al desenvolupament de la cultura catalana”, respon l’altre... I així fins que es van esgotar els arguments i els croissants, i el presi va fer la jugada final: “Però ara, tu, Monzó, tens molta més responsabilitat que jo”. I Monzó, ai, es va mossegar la llengua. Sí, la pobra llengua.

Ignasi Aragay ´
Diari Avui