Em vaig passar moltes, masses hores i dies perdent el temps,
i aquest no para i arriba un dia que sents que t'ha faltat
fer moltes coses, que canviaries moltes coses del teu propi
passat, però que el que està fet, fet està i si, realment
crec en que els errors ens fan aprendre, ens fan crèixer.
A vegades en el camí, el dia menys pensat marxa aquella
persona que sense saber-ho, era el teu punt de referència
i sembla ser que això crea dins teu algo rar, algo extrany
que no ets capaç de treure i que se't queda aquí dins tancat
amb clau. Hem quedaré amb tot allò que em vas dir, i em
quedarè amb les ganes de poguerte dir que si, que tenies raó,
i que pensaria en tu quan ho veiés...
quanta raó tenies... com ho sabies? pk vas marxar? si...
el destí ens té preparades sorpreses que mai acabem d'acceptar,
perquè per mi encara estàs aquí, i et noto, sobretot a les nits,
quan la mare ja dorm, hi ets. Et diria tantes coses que no sé ni
per on començar, però una no me la deixo, que t'estimo, i que
donaria el que fos per poguer-te tornar a escoltar, perquè és
cert, molt cert, que quan més valorem les coses es quan ja les
hem perdut. I amb el Louis Armstrong de fons, desitjant i pensant
en un món perfecte... what a wonderful world , bonanit, demà
serà un altre dia.
#
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada